Núria Pradas guanya el Ramon Llull viatjant als inicis del món de Disney

Una trama fictícia, però amb un rigorós substrat sociohistòric i algun personatge real, si pot ser ambientada als anys vint i trenta, vistos avui des de la daurada nostàlgia pel que simbolitzen d’un món i uns valors que la Guerra Civil espanyola o la Segona Guerra Mundial van dinamitar. Aquest marc concret de novel·la amb rerefons històric, amb històries de superació i certa càrrega emotiva, és un notable filó editorial. I en aquesta mateixa mina ha explorat amb cert èxit l’escriptora Núria Pradas, que hi insisteix a Tota una vida per recordar, les peripècies d’una jove que decideix obrir-se camí en el pioner i masculí món dels inicis dels estudis d’animació de Disney, obra amb la qual ha obtingut el 40è premi Ramon Llull de novel·la, un dels més ben dotats de les lletres catalanes (60.000 euros) i, sens dubte, el de més difusió internacional perquè implica que es tradueixi al castellà, l’italià i el portuguès, a través de segells vinculats al Grup Planeta, convocant del guardó.

“És la lluita d’una dona pel seu somni de ser animadora de dibuixos, de donar vida i ànima a unes creacions en un món on no passaven d’entintar i pintar”, descriu Pradas (Barcelona, 1954) el seu personatge Sophie Simmons, que, amb tot just 16 anys, deixa la seva família a la Nova York del 1932 per saltar a Los Angeles en plena depressió després del crack del 1929. En realitat, Simmons s’inspira en dues de les animadores pioneres als estudis Disney, Mary Blair i Retta Scott, als anys quaranta i que l’autora ha avançat una mica en el temps. Qui la va posar sobre la pista d’aquestes dones va ser la seva filla, que treballa en aquest món de l’animació i Pradas el dissecciona en un moment clau que va revolucionar el sector: entre l’aparició de Blancaneu (1937) i Dumbo (1941), on intervé la jove Simmons.

Durant el procés final d’elaboració d’aquesta última va tenir lloc la primera gran vaga d’animadors, que va durar quatre mesos i va canviar el panorama de l’estudi i d’una manera de fer, ja que si per a Dumbo es van fer servir 1.500 tons de colors, per a la següent tot just van ser 400, de l’artesania a la producció massiva: “Va ser el final d’un Disney amb un model d’empresa familiar a la gènesi d’una autèntica indústria; es van aconseguir avanços socials, com la jornada de vuit hores, però també hi va haver purgues a través d’acomiadaments”, contextualitza l’autora, que insisteix que “no és una història sobre Walt Disney perquè ni hi surt, és la història d’un personatge femení”. Novel·la feminista, llavors? “És feminista si ho entenem com una lluita pels drets de les dones; però no m’agraden les etiquetes i tampoc vull fer un al·legat, tot i que les dones tampoc hem fet tants passos endavant tampoc des de llavors”.

“Hi ha a la novel·la tres fils, el rerefons històric, la vida sentimental de la jove i la lluita sindical, ben descrites i entrellaçades”, apunten gairebé alhora dos dels membres del jurat, Carles Casajuana i Gemma Lienas, fixant d’alguna manera el terreny literari que ha conreat Pradas des que el 2012 va guanyar el premi Carlemany amb Sota el mateix cel, novel·la crossover que li va permetre passar del món de la literatura infantil i juvenil (on s’adscriuen bona part de la seva quarantena de títols, amb sèries com les de La tieta Adela i Lulú Pecas) al d’adults. “Em va costar fer el salt, però llavors vaig decidir que volia escriure amb ulls de dona, sobre Barcelona i el segle XX: és la motxilla vivencial dels meus pares i avis; aquí només m’he traït amb això de la ciutat”, apunta Pradas en relació amb Tota una vida per recordar, el títol de la qual parteix d’una frase que va llegir en la premsa de l'època, quan es va estrenar Blancaneu: “Tres anys per fer-la, una hora per veure-la i tota una vida per recordar-la”.

L’obra guanyadora, que es publicarà el 4 de març sota el segell Columna, reprèn el to i l’estil de les fins ara escasses novel·les per a adults que ha escrit Pradas, franja lectora a la qual va arribar amb La noia de la biblioteca (2014) i s'hi va consolidar ràpidament amb Somnis a mida (2015), traduïda a 10 llengües (va vendre 20.000 exemplars només en la seva edició alemanya), i ambientada en les vicissituds d’una jove que entra en la mítica botiga de moda de Santa Eulàlia a la Barcelona del 1926, o a L’aroma del temps (2017), sobre el món dels perfums al París de fa un segle. Tampoc està gens allunyada de La força d’un destí, la novel·lada vida del català d'adopció Jean Leon, amb la qual Martí Gironell va guanyar el Llull el 2018.