Somnis al detall, misèries a l’engròs

L’esplendor dels anys vint inaugura Somnis a mida, una novel·la de Núria Pradas que retrata a través de la botiga de moda Santa Eulalia dues dècades de Barcelona, en què la burgesia va passar vestir a mida a viure la cruesa de la Guerra Civil i la postguerra, que van repartir misèries a l’engròs, i sobretot entre la classe treballadora. L’escriptora s’ha inspirat en aquest comerç històric, que va organitzar la primera desfilada de moda a la ciutat el 1926, va ser puntal de l’auge de l’alta costura i no va tancar mai les portes, fins ara, que ofereix prêt-à-porter de luxe en un establiment de tres plantes al passeig de Gràcia.

Amb el nom fictici d’Andreu Molins, que representa Luis Sans, l’avi de l’actual propietari, Somnis a mida (Columna en català, Penguin Random House en castellà) recorre uns anys convulsos a la ciutat a través d’aquesta família, però també de les persones que treballaven als magatzems Santa Eulalia, situats inicialment al Pla de la Boqueria. El rerefons és real, però totes les històries humanes són inventades. Així, la protagonista és la Laia Calvet, que coneix la casa des de ben petita. La seva mare n’era treballadora i ella hi va entrar d’aprenent, fins que es va convertir en la directora dels salons.

Entre els vestits de luxe que vestien les senyores durant els feliços vint i els uniformes militars que va vendre la Santeulalia col·lectivitzada -així li van profanar el nom-, el llibre descobreix com eren les relacions de la família amb els empleats. Pradas, que s’ha reunit amb treballadors jubilats per documentar-se, explica que el propietari “era un home que tothom s’estimava molt, que tenia les seves manies però era molt generós”. L’actual amo, també Luis Sans, agraït per l'interès de l'escriptora en explicar la història de la casa, no va dubtar en posar-la en contacte amb treballadors jubilats perquè li expliquessin com era la vida a Santa Eulalia. La idiosincràsia de dos d’aquests extreballadors ha fet que mereixessin un paper a la novel·la, explicava Pradas, que els ha convertit en el Germán i en Damià.

Aquests exempleats l’han ajudat a conèixer l’ambient que es respirava a la botiga, aportant-li moltes anècdotes, algunes de les quals ha incorporat al llibre, com la visita de Carmen Polo, esposa de Franco. A la novel·la s'explica que l'Andreu Molins, poc amic de règims, va delegar el compromís de rebre-la en el dissenyador de la casa i cunyat seu, en Ferran Clos. Abans va ordenar amagar les peces més cares, perquè la senyora Franco tenia fama de marxar sense passar per caixa. Això sí, també va patir un bon ensurt a l'ascensor de la botiga, un dels primers de Barcelona, que inoportunament es va espatllar.

Amors prohibits, fills no reconeguts, amistats trencades i relacions imprescindibles formen part d’aquest culebrot que retrata la burgesia i la classe treballadora, amb les seves virtuts i els seus vicis, i deixa sense alè quan arriba la cruesa de la Guerra Civil i la Dictadura, amb tantes vides truncades i somnis desfets, moltes injustícies i uns quants aprofitats. Després de patir fins al moll de l’ós, i coincidint amb el trasllat al passeig de Gràcia, la protagonista deixa la ciutat per començar una nova vida, i insufla a la seva infortunada història un bri d’esperança.

Referents d'una època

Pel text transiten personatges populars de Barcelona com La Monyos o llocs emblemàtics com el London Bar o el més canalla La Criolla. La història de la moda també té les seves mencions, amb una pionera del disseny com la dissenyadora francesa Vionnet, altres cases d’alta costura com El Dique Flotante o Asunción Bastida, l’Acadèmia Carme Martí, que va desenvolupar un sistema de patronatge que porta el seu nom, o a la passamaneria Soler del carrer del Pi.

A les sales de la botiga actual encara s'hi conserven vestigis del passat, com una majestuosa escala de fusta fosca i massissa, que es conserva de l'establiment del Pla de la Boqueria i "mereixia la seva escena en el llibre", apunta Pradas. És el moment clau en què la Laia Calvet i la Roser Molins, germana de l’amo, es creuen les mirades a través de l’escala després de veure entrar per primer cop a la botiga en Ferran Clos, un tarambana però de bona família que s’acabarà convertint en el dissenyador de Santa Eulalia i en membre de la família.

Una sastreria a mida

Ja ningú s'escapa de la confecció en sèrie, però entre les classes adinerades encara hi ha qui vol vestir a mida, perquè no hi ha dubte que és la manera que un vestit escaigui a la perfecció. A Santa Eulalia hi ha una de les poques sastreries que queden a la ciutat, un taller on hi treballen quinze persones i on encara es fan anar tisores que han retallat molta tela i ploms que tensen les teles com els d'abans. Aquest petit temple d'un temps perdut està a la planta baixa de la botiga, i s'hi accedeix per l'escala de fusta que és la joia de la casa.

Una botiga amb 173 anys d'història ha hagut de transformar-se vàries vegades per aguantar, explica Luis Sans, que va agafar les regnes del negoci als 22 anys i va completar el canvi de l'alta costura al prêt-à.porter de luxe. Actualment, Santa Eulalia té un 65% de clients locals i un 35% de fora. A més dels vestits a mida, tenen roba per a home i dona de firmes de luxe. Els articles amb més sortida són els complements, sabates i bosses per a butxaques ben plenes. A més, a la planta de dalt tenen una cafeteria per als clients, amb una petita i acollidora terrassa.

Per saciar les curiositats dels barcelonins, el dia de Sant Jordi, tres exempleats de la botiga acompanyaran l'autora en una paradeta de llibres que s'instal·larà davant de Santa Eulàlia, al passeig de Gràcia, 93. Núria Pradas (Barcelona, 1954), que fins ara ha escrit més de 40 títols de literatura infantil i juvenil, es va interessar per la història de Santa Eulalia quan va descobrir la placa que hi ha al Pla de la Boqueria, i va comprovar que cinc generacions han mantingut aquest comerç, obert des del 1843. Per ella, la novel·la és la “història d’una Barcelona que és com és gràcies a famílies que han mantingut l’esperit de la ciutat, malgrat les dificultats”. La família Sans va intuir el 1944 que el futur estava al passeig de Gràcia. D’allà, no s’han mogut.