Sánchez i Suárez

La primavera del 1998, Ernest Lluch va participar en una taula rodona a Podgorica per tractar la Transició democràtica a Espanya. S’esperava de l’exministre que compartís la recepta que, no sense dificultats, havia permès conjugar diferents identitats en un territori perquè servís de model a Montenegro i als Balcans en general. Vint anys després, exministres i acadèmics no reben invitacions per situar Espanya com a model en aquesta qüestió, sinó per explicar com s’ha estat incapaç de mantenir i millorar l’artefacte autonòmic inicial i s’ha arribat a la situació actual.

La Transició no va ser la quinta essència de l’exemplaritat política com de vegades s’insinua, però, des dels legítims interessos sectorials i de partit, durant el seu transcurs va sobrevolar l’ànim de buscar solucions. Qui va representar més bé aquest esperit va ser Adolfo Suárez. Un polític a qui la perspectiva històrica situa en una posició més ponderada i preponderant al saló de la fama dels presidents d’Espanya de la qual la premsa i la propaganda del moment li van reservar.

Suárez, com explica Fernando Ónega a Puedo prometer y prometo (2013), va construir el seu pensament polític fruit de les seves pròpies contradiccions, i més que una ideologia va encarar el gran canvi que necessitava el país amb una mirada elevada que la que li hauria permès mantenir el poder més temps, però a un cost per als espanyols segurament més elevat.

La Transició no va ser exemplar, però durant el seu transcurs va sobrevolar l'ànim de buscar solucions

Per solucionar-ho, Suárez va haver d’improvisar, però també travar una bona compenetració amb polítics als seus antípodes, com Santiago Carrillo. Va tenir l’afany de consolidar el rei, de dignificar les institucions, començant per la que ell representava, i alhora va establir les bases durant la seva presidència del que seria una monarquia constitucional moderna o, per a alguns, fins i tot una república coronada.

En el reportatge que Juan José Millás i Isabel Muñoz van dedicar el novembre a El País Semanal als candidats a la presidència del govern, Pedro Sánchez tenia al despatx de la Moncloa els bustos del socialista Pablo Iglesias i de Manuel Azaña. Hauria d’haver tingut també el de Suárez. En 40 anys, el ritme de la política i el de la informació han canviat molt i l’avilès no pot ser en l’actualitat model, però sí inspiració.

Després de vuit anys de marasme, la moció de censura a Mariano Rajoy i les eleccions de l’abril eren molts —no únicament votants socialistes— els que van veure en Sánchez l’ànim solucionador. La nova convocatòria electoral va malmetre aquesta imatge i el va dibuixar com una figura esclava de les enquestes no per resoldre grans qüestions d’Estat, sinó per surfejar l’escuma de la política. El 10-N li ha deixat una nova oportunitat i avui no importa tant el passat com les eines disponibles per encarar el futur.

Després d’una dècada esgotadora, el gruix de la societat espanyola, la catalana inclosa, agrairia una proposta

Per poder enviar altres Lluch a l’estranger és necessari fixar un punt en l’horitzó, tenir un projecte per a l’Estat i insistir-hi —també en l’adversitat. Pel que fa als més de dos milions d’independentistes catalans, començar per eliminar l’associació entre “problema” i “Catalunya” en els discursos. Catalunya és una oportunitat. Quin projecte existeix, per exemple, per a l’eix Barcelona-Madrid-Lisboa, per a la connexió d’Europa amb Llatinoamèrica? Quin projecte existeix sobre el corredor mediterrani? Quin paper es vol per a la segona ciutat d’Espanya?

També cal llegir bé la realitat catalana. Aquests dies en què es parla tant d’ERC per la necessitat dels seus vots, s’ha plantejat com a amenaça la repetició electoral, d’acord amb l’augment de Vox. Però per a l’independentisme, unes altres eleccions no són problema. El seu electorat ha interioritzat votar no com un dret sinó com una reivindicació. Tampoc no se sent responsable de l’auge electoral de la ultradreta.

Per votar algú que es regeixi per la conjuntura, en comptes de per una mirada llarga ERC, ha de fer un acte de fe. Tanmateix, alguns dirigents i molts dels seus votants són conscients que la geografia i l’economia manen i que, encara que un dia es constituís una República catalana, els seus ciutadans voldrien tenir més bones infraestructures o comerciar amb Europa i Llatinoamèrica des d’una posició preponderant, i Espanya seria necessària per aconseguir-ho.

Res no és fàcil, però tot això permet un espai, ampli, d’entesa. Després d’una dècada esgotadora, el gruix de la societat espanyola, la catalana inclosa, agrairia una proposta, un projecte. Per al 2020, valor.