Per a què serveix la independència

La dificultat enorme, màxima, gairebé fins a la impossibilitat, rau en la secessió, no en la idea d'independència, al capdavall tan eficaç com a bandera com abstracta i inconcreta com a concepte polític. Ho saben els britànics i ho sabem els espanyols. Separar sobtadament, d'un dia per l'altre, el que ha estat unit durant decennis i fins i tot segles no és impossible, però comporta una gran dificultat. Només cal repassar la història per adonar-se que l'excepció és la secessió pacífica i la regla és l'accidentada i costosa, violenta, de vegades violentíssima. Només l'enfonsament dels imperis, fruit inevitable en molts casos d'enormes guerres internacionals, o les guerres civils, sovint associades a l'enfonsament de les agregacions imperials, produeixen secessions ràpides, clares, ineluctables, encara que gairebé sempre sagnants.

El cas britànic és exemplar. L'independentisme dels 'brexiters' parteix d'una idealització del passat imperial que no té res a veure amb la realitat britànica contemporània. Els 46 anys de permanència a la Unió Europea han marcat la societat britànica i les seves institucions de manera tan intensa que costarà molt de temps, potser tants decennis de secessió com n'hi va haver d'unió, perquè desapareguin les traces de la UE. Fins i tot és possible que la secessió sigui imperfecta i la UE torni per la finestra després d'haver sortit per la porta: en cooperació policial, militar, de defensa i seguretat, per exemple.

En el cas espanyol, la secessió catalana encara és més quimèrica. No tan sols per les evidents dificultats institucionals i constitucionals internes, sinó també per l'aversió europea i fins i tot internacional a la centrifugació del poder, als canvis de fronteres i a les disputes de sobirania. Les estructures i conceptes que cal trencar es remunten a la Pau de Westfalia, fa ni més ni menys que 370 anys. Una dificultat afegida són els límits de la seva popularitat. Els catalans no som kurds ni palestins. A Europa la causa secessionista suscita simpaties desiguals. Inquieta, divideix i es percep com una secessió del benestar, egoista, capaç de suscitar solidaritats també en l'extrema dreta.

I un argument més, l'últim. La dificultat més gran no és exterior, sinó estrictament interna de la societat catalana. El seu ascens fulgurant i potent, políticament impressionant, ha trencat sobtadament els vells consensos culturals, fiscals i lingüístics dels catalans sobre els quals s'havia construït un ampli autogovern, el més gran de la història de Catalunya i un dels millors d'Europa, que és com dir del món. Com a reacció, ha aparegut una Catalunya catalana però també espanyola, que de cap manera vol la secessió ni està disposada a seguir el camí traçat per un secessionisme que considera deslleial: la Constitució, l'Estatut assentat sobre la pluralitat catalana i la meitat de la Catalunya que se sent enganyada per la ruptura unilateral del consens (el consentiment, en expressió d'Anton Costas).

La dificultat catalana imminent no gira al voltant del perill secessionista, sinó de la depressió catalanista i la degradació de la democràcia i de l'autogovern, provocades sobretot per l'ús de les institucions per a una causa divisiva que no arriba a mobilitzar ni tan sols la meitat dels catalans. Si es vol revitalitzar i mantenir l'autogovern, i ja no diguem ampliar-lo i aprofundir-lo, és imprescindible reconstruir aquells amplis consensos catalanistes que el secessionisme aventurer i irresponsable ha trencat. No es farà, com és lògic, al voltant de la idea d'ampliar la base de l'independentisme, tal com prediquen els fabricants de tòpics secessionistes, sinó recuperant els consensos transversals, a Catalunya i a Espanya.

El secessionisme haurà de renunciar, naturalment, a la idea d'una separació brusca, sobtada, unilateral, per aprofundir en la legitimitat de la seva idea d'independència. Res ha de quedar del suposat dret a la secessió exhibit com un dret humà fonamental i inexistent en la vida jurídica i constitucional nacional i internacional. És millor arraconar, en conseqüència, la visió salvífica d'unes urnes desplegades una vegada, un dia, convertides en la clau d'una llibertat inventada i d'una república de l'aire. Ni referèndum, ni consulta.

Així i tot, la independència és una idea que pot cobrar sentit, degudament separada dels errors i dels somnis que han portat a l'actual naufragi. És legítim i fins i tot normal que els ciutadans de Catalunya vulguem pel nostre país les més altes cotes possibles d'autogovern. Només cal repassar la història per comprovar que no és una tasca fàcil. Necessita consensos interns molt sòlids i persistents. Ara estan trencats i cal recuperar-los si es vol perseguir l'objectiu, cosa que no aconseguiran els dirigents que han traït i incomplert les seves promeses, han enganyat els seus i els altres, i en alguns casos fins i tot s'han enriquit en un viatge tan immoral com irresponsable.

També calen consensos externs. A sant de què el conjunt de la ciutadania espanyola i les seves institucions democràtiques, perfectament reconegudes i homologables, se sotmetran a processos de xantatge i a escalades de radicalitat i fins i tot de violència, com a instrument per ampliar l'autogovern català. El camí transitable és exactament el contrari a l'emprès des de 2012 sota el nefast lideratge d'Artur Mas, el president que va voler fer una transició catalana cap a un Estat propi i ha posat en perill la prosperitat de Catalunya, ha degradat el seu autogovern i ha dividit i desprestigiat el catalanisme.

La secessió s'ha demostrat extremadament difícil. No és el cas de la idea tan enlluernadora com abstracta de la independència, si és que els qui la defensen són capaços de convertir-la en acció política eficaç, en capacitat de transacció i de diàleg i en reconstrucció de la transversalitat democràtica catalanista a partir d'una voluntat reformista radical, però sempre des del respecte a la convivència, a la Constitució, a l'Estatut d'Autonomia i als nostres compromisos amb Europa.