El Cervantes a Margarit tanca el calendari de guardons més plurinacionals

“Els premis són per als esperits lliures i per als amics del jurat”. Ho va dir Nicanor Parra per boca del net al que va enviar per rebre i agrair el premi Cervantes que se li va concedir el 2011. El poeta xilè recorria a la ironia que travessa la seva obra per referir-se a una qüestió susceptible d'interpretacions no sempre literàries. Aquest any, tres premis nacionals han recaigut en escriptors que escriuen en basc (Bernardo Atxaga, premi de les Lletres a la seva trajectòria), en català (Raimon Portell, guardonat en literatura infantil, per Camins d’aigua) i en gallec (Pilar Pallarés, en poesia, per Tempo fósil). A més, la poesia en català (i també en castellà) de Joan Margarit va ser reconeguda dijous amb el Premi Cervantes. El Premi Nacional de traducció ha estat per a Dolors Udina, que tradueix tant al català com al castellà. Tots aquests guardons són atorgats pel Ministeri de Cultura.

Más información

Un Cervantes per al bilingüe Margarit

Dolors Udina i Belén Santana, Premis Nacionals de Traducció 2019

Anna Caballé guanya el Premi Nacional d’Història

Mai abans havien coincidit tantes obres i autors en les diferents llengües cooficials d'Espanya en les modalitats més literàries dels premis (faltaria la de narrativa, que s'ha endut la granadina resident a Barcelona, Cristina Morales, per Lectura fácil). Aquesta idea es reforça amb la distribució descentralitzada de la resta de guardons nacionals: Comunitat Valenciana (Còmic, Il·lustració i Disseny), Galícia (Poesia i Assaig), Astúries (Poesia Jove), País Basc (Lletres i dues de Música), Andalusia (Mala Rodríguez) i Catalunya (Història).

El palmarès dibuixa un panorama plurilingüe que per a la majoria dels escriptors, jurats i estudiosos consultats obeeix a una simple casualitat, reflex d'una normalització i sensibilitat cap a les quatre llengües d'Espanya. No obstant això, també s'apunta la possibilitat d'incórrer en una hipercorrecció que compensi els anys en blanc de les llengües minoritàries (n'hi ha set en català, un en basc i cap en gallec des del 1984, quan va començar a concedir-se el Nacional de les Lletres). A més, algun suggereix que els guardons ofereixen un panorama de l'Espanya plural que s'ajusta més a l'ideari del partit que avui ocupa el Govern, el PSOE. En el que coincideixen tots és que no han rebut cap consigna per donar suport a un determinat candidat.

L'any passat, després de l'eclosió del moviment Me Too, les dones van rebre els principals premis nacionals, des de narrativa (Almudena Grandes), fins al Cervantes (Ida Vitale), passant pel de les Lletres (Francisca Aguirre), poesia (Antònia Vicens), assaig (María Xesús Lama) o teatre (Yolanda García Serrano).

“I quantes vegades les dones no han estat premiades i no es diu res?”, es pregunta l'escriptora mallorquina bilingüe, Carme Riera. L'acadèmica de la RAE considera que hi ha hagut una feliç coincidència i que no es pot posar en dubte l'excel·lència tant d'Atxaga com de Margarit. “Totes són llengües d'Espanya. Faltaria més que no es tinguessin en compte. I els jurats fan bé premiant els bons autors que no escriuen només en castellà”, assenyala la que fos membre del jurat del Cervantes l'any passat. Riera lamenta que “últimament la gent acostuma a associar literatura catalana amb l'independentisme, cosa que no és així”.

“Em sembla molt bé reconèixer la diversitat”, apunta Luis García Montero, director de l'Institut Cervantes. “Espanya té tradicions meravelloses en català, gallec, basc i espanyol i només pot estranyar que es reconegui en una conjuntura de crispació política. A Espanya es van perseguir les llengües que no eren el castellà i ara vivim un esforç per respectar la diversitat”, assenyala. El poeta granadí sosté que “les situacions socials sempre hi influeixen: en el mal sentit, quan empenyen a premiar mala literatura; en el bo, quan es distingeix gran literatura, com ha passat ara”.

El poeta madrileny Manuel Rico ha format part del jurat del Premi de les Lletres, com a representant de l'Associació d'Escriptors d'Espanya. Entre els seus membres, hi ha també representants dels periodistes, dels crítics, de les diferents acadèmies, de les universitats, d'estudis de gènere i del Ministeri. Rico atribueix a una “coincidència” els premis, però incideix en una reflexió: “En la composició del jurat sempre han estat membres de les acadèmies basca, gallega i catalana, que, en moltes ocasions, defensen un dels seus candidats més ben col·locats. Bona part dels llibres en aquestes llengües no s'han llegit, perquè els jurats no en tenen un coneixement profund. Cal reflexionar en el futur a donar un premi nacional en cadascuna de les llengües i que s'impliquin les comunitats autònomes amb llengües pròpies, com passa en els premis de la crítica. El cas d'Atxaga és indiscutible perquè tots l'han llegit en castellà”.

Legimititat de llengües

L'escriptor valencià Martí Domínguez, jurat del Premi de Narrativa en qualitat de membre de l'Institut d’Estudis Catalans (IEC), constata que “hi ha un criteri més ampli a l'hora d'atorgar els premis i que el plurilingüisme de l'Estat espanyol està més present”. Considera que la coincidència dels premiats obeeix a “l'atzar i la necessitat”. “La necessitat ve que ara hi ha una pressió des del punt de vista de l'Estat de reconèixer la multiculturalitat de la nació espanyola d'una manera natural”.

Domínguez destaca la “legitimitat” de les llengües minoritàries, terme que també fa servir l'escriptor i acadèmic del basc Jon Kortazar. “És una qüestió complexa, que respon a una legitimitat cultural. En aquest cas, tots surten guanyant, no dubto de la importància de Margarit ni d'Atxaga. Els premis donen força al seu treball i, al seu torn, també legitimen qui els organitza. Els diàlegs que comencen culturals es poden arribar a establir en altres camps”, diu.

“És positiu que les quatre llengües estiguin en igualtat de condicions, que no es restringeixi el territori on es parla, perquè si no desdibuixem la realitat de tot el país, plurilingüe”, destaca la poeta gallega Luisa Castro. “Quan es dona el Premi Nacional de les Arts no et fixes en si és mallorquí o de Saragossa, sinó en el fet que l'obra sigui virtuosa i mereixi el guardó”, diu l'escriptora bilingüe, que veu natural que es premiïn obres en les diferents llengües. “El cas de les dones respon al mateix: a la normalització”.