Llibres bons i menuts

Com que cada dia serà més difícil que la gent llegeixi, diverses editorials han començat a publicar llibres curts, de lectura fàcil, però de gran qualitat. En aquesta nostra rentrée marginal, ens hem fixat en els quatre títols que ha tret, simultàniament, la casa editora Viena, en una nova col·lecció anomenada Petits Plaers, que es diu així perquè no s’ha vist mai a Catalunya que d’un plaer petit se’n digui un “plaeret”.

De moment, els títols posats a la venda són: El regne de les dones, d’Anton Txèkhov; Retrat de Shunkin, de Junichiro Tanizaki; Dos amics, d’Ivan Turguénev (o Turguéniev, per anar bé), i Aquell estiu sufocant –com tots els que ens esperen–, d’Eduard von Keyserling. Les traduccions han estat encarregades a professionals distingits, com ho són Juan Gabriel, Albert Nolla, Jaume Creus i Clara Formosa, respectivament. Esperem que la col·lecció rutlli, i esperem que els catalans no caiguin en el mateix analfabetisme que els nord-americans, per posar un exemple galdós, cosa que succeirà inevitablement si el conseller Bargalló i una bona colla de professors de secundària continuen mostrant-se tan amics de l’ús de les noves tecnologies, inclòs el telèfon portàtil i l’iPad a les aules. Sort que un professor d’institut, Andreu Navarra, ha escrit un llibre rebentant aquest modisme propi d’ignorants i de pedagogs sense escrúpols ni capacitat de discerniment. (En principi, l’educació no es va inventar per crear éssers automàtics i distrets contínuament, sinó éssers pensants, racionals i crítics. Parlarem d’aquest llibre de Navarra en un altre article, pròximament).

Anton Txèkhov és un dels tres més grans de la literatura russa de la segona meitat del segle XIX, juntament amb Dostoievski i Tolstoi. Però el nostre escriptor d’avui, autor d’aquest El regne de les dones (o Un regne de dones, perquè el rus no coneix els articles ni determinats ni indeterminats), és l’autor més natural dels tres que hem esmentat. Dostoievski i Tolstoi són escriptors fenomenals i monumentals, autors que van traslladar als seus llibres i narracions, especialment a les novel·les llargues –gènere que Txèkhov no va arribar a practicar, encara que va dir que li hauria agradat–, un gruix esborronador d’idees, opinions, estats d’ànim i turbulències socials. Ho va expressar molt bé l’editor francès d’aquest autor a La Pléiade: “Txèkhov és sens dubte l’escriptor rus més profundament i més espontàniament apreciat a l’estranger [...] El món de Txèkhov, de proporcions reduïdes, de perfils lleugers, de tintes sordes i de ressonàncies ofegades traspassa les fronteres amb una facilitat sorprenent, al contrari del que succeeix amb Tolstoi i amb Dostoievski”.

Txèkhov, que era metge i practicava aquest ofici –Flaubert només va heretar del seu pare, cirurgià, l’amor a la dissecció de la naturalesa de les coses, més que dels éssers humans–, coneixia de primera mà la vida dels homes i les dones –la de l’amor, menys, terreny en què no va assolir cap glòria–, i així la va descriure tant al seu teatre com a l’enorme cos de l’obra narrativa, molta encara per explorar en el món editorial en català. No ho diem perquè sí: és un fet que les narracions metropolitanes i rurals de Txèkhov agradarien d’allò més als lectors catalans, que estimen les històries mediocres, o mitjanes, o més “comuns”, per damunt de qualssevol altres: vegeu, si no, l’èxit immortal de les primeres novel·les de Mercè Rodoreda. Semblem un país dotat per a l’èpica, però en el fons estem fets per a la matèria lírica, xarona i estovada.

A El regne de les dones, que agradarà a un bon sector del feminisme, dues dones, una propietària d’una fàbrica, rica i amb milers de treballadors, i una serventa pèl-roja, totes dues per casar, viuen les festes de Nadal entre el pis noble de casa seva –per on desfilen tots els beneficiaris de la dama– i el pis de sota, on viu la tieta de la protagonista, més d’estar per casa. És com el jussà i el sobirà, com dos pols de dues existències molt distintes, però tots dos presidits per una figura que a Rússia va tenir tant de poder i d’ufana com a Catalunya en temps passats: la mestressa. (Com és que, a part de Josep Carner i de Pla, ningú no ha escrit llargament sobre aquesta gran figura, un dels grans emblemes de les “formes de vida catalana” que tan bé van analitzar Ferrater Mora i Vicens Vives?)

Com passa tot sovint a l’obra del rus, tant l’hereva i senyora de la casa com la seva minyona acabaran fadrines: no en un gest de sobirania feminista sinó, com escau a l’al·lèrgia de Txèkhov a les ideologies, perquè el destí –que en aquest autor corre sempre acompanyat de mortalles que es cusen per endavant i testaments– sembla que així ho hagi decidit. El mèrit de Txèkhov és presentar aquest destí sota la forma del realisme més natural del món, no sota el signe de la tragèdia, menys encara de qualsevol tòpic d’abrandat independentisme femení.