La Colometa visita la plaça del Diamant

Torna La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, en la versió teatral de Paco Mir que tan bé va funcionar la temporada passada al Teatre Victòria tot i oferir-se en un horari restringit, només els dimarts. Ara es veurà a partir del 2 d'octubre i fins al 3 de novembre al Teatre Poliorama i amb tots els honors (i responsabilitats): funcions de dijous a diumenge i dues els dissabtes. Els set actors que interperten l'obra van presentar ahir l'espectacle in situ, a la zona zero de la novel·la, la mateixa plaça del Diamant de Gràcia, van posar amb el vestuari de la funció al costat de l'escultura de la Colometa de Xavier Medina Campeny i van visitar el refugi de la Guerra Civil que hi ha sota el lloc.

Ficar-se allà amb els actors vestits com si estiguessin en plena època dels bombardejos va resultar bastant impressionant, va explicar després Mir. “Ha estat fort, havia estat en un altre refugi de la guerra el de Montjuïc, durant el rodatge del Lo peor que le puede pasar a un cruasán, però va ser molt diferent. Et poses en situació i t'agafa mal rotllo de seguida”. Mir deuria estar torbat, però també molt satisfet pel retorn del muntatge a causa de l'èxit. L'espectacle va començar com una aventura amb la Companyia Eòlia, formada per exalumnes de l'escola Eòlia –això sí, amb el suport de l'estructura de Tricicle.

Paco Mir es va tirar a la piscina de La Plaça del Diamant amb l'avantatge (la inconsciència, dirien alguns) de no haver vist cap de les versions que se n'han fet, ni la cèlebre pel·lícula de Francesc Betriu del 82 amb Sílvia Munt, ni l'adaptació de Josep Maria Benet i Jornet dirigida per Toni Casares al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 2007, amb Sílvia Bel, ni el monòleg de Lolita. En la versió de Mir, reduïda a 90 minuts, a la Colometa l'encarnen Núria Bonet (de gran) i Carla Pueyo (de jove). El director afirma que la novel·la la va captivar des de la primera pàgina i que n'és un fan absolut. “El més difícil va ser eliminar coses, sempre traeixes, però crec que al final la poesia de l'original es conserva bastant bé”. La seva versió és “moderna, amb projeccions, canvis a la vista i molt de ritme”, subratlla. I es caracteritza especialment perquè la Colometa no és la figura adolorida i deliqüescent d'altres versions, diu, sinó que “l'hem fet més lluitadora encara, és una feminista, que lluita per sobreviure amb una gran força interior”.

Mir no sent nostàlgia del Victòria, venut al Mago Pop, “que té la mateixa edat que nosaltres quan el vam agafar i finalment és un artista i no un fons d'inversió, i garanteix que continuï sent un teatre”.