L’independentisme busca nous lideratges abans de la sentència

L’independentisme es prepara per a una tardor calenta, però té la mirada posada en un hivern que es preveu més llarg i aspre, si és possible. Els dos principals caps del moviment, Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya, ja estan dissenyant el moment posterior a la sentència de la causa del procés —que preveuen per a l’octubre— i ho fan amb el convenciment que caldrà renovar els lideratges, ja sigui perquè els seus actuals caps visibles quedaran inhabilitats o empresonats per un temps llarg o perquè seguiran fugits de la justícia com és el cas de l’expresident Carles Puigdemont.

La Diada, que se celebra aquest dimecres, serà el tret de sortida de la carrera per afrontar la sentència. L’independentisme hi arriba en baixa forma, admeten els seus líders. Potser per això, Puigdemont i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, que va fugir a Suïssa, han participat junts en un vídeo fent una crida a la participació. El moviment continua minat per lluites intestines per decidir qui l’encapçala. Puigdemont, des del seu refugi belga, continua apostant per la via de la confrontació amb l’Estat i així ho reprodueix la seva corretja de transmissió a Catalunya, el president Quim Torra. Els seus socis d’Esquerra estan a punt de culminar el seu gir estratègic per, sense renunciar a la independència, acumular noves forces que els permetin un envit en un futur al qual, aquesta vegada, no posen data.

Són les dues estratègies que s’enfronten un dia sí i l’altre també a les xarxes, els mitjans independentistes i en les administracions que cogovernen. Dues posicions que, com diu un home de confiança d’Oriol Junqueras, continuen sense trobar nexes en comú més enllà de la defensa dels nou dirigents presos. “Per uns [JXCAT] el problema és que a la tardor de 2017 no hi va haver prou valentia per culminar la independència; per d’altres [ERC] l’error és que no hi havia prou suport social”, resumeix. Diagnòstics tan diferents sobre el fracàs de la tardor catalana comporten estratègies dispars per al futur.

El problema comú és de quina manera cal afrontar la postsentència. Tard o d’hora hi haurà eleccions a Catalunya i si, com preveuen, arriben les inhabilitacions, caldrà canviar lideratges. Ja no n’hi haurà prou amb omplir llistes amb noms de dirigents presos o processats com han fet en l’últim cicle electoral.

ERC és qui té més avançats els deures. Diumenge celebra un congrés per renovar la direcció del partit. I encara que, sobre el paper, el lideratge el mantindran Junqueras com a president i la fugida Marta Rovira com a secretària general, una nova generació prendrà el control. L’escollit serà Pere Aragonès, vicepresident del Govern i mà dreta de Junqueras. Tret d’imprevistos, serà nomenat coordinador nacional, la qual cosa en teoria aplana la seva candidatura a la Generalitat; encara que en aquest punt no hi ha consens absolut a ERC. Alguns sectors preferirien una direcció bicèfala i que qui estigui al càrrec del partit no sigui cap de cartell. Són els mateixos que defensen com a candidat un altre valor en alça, Roger Torrent, president del Parlament. Dos noms més sobresurten: Marta Vilalta, portaveu d’ERC, i la consellera de Justícia, Ester Capella. En un altre pla se situa l’exdiputat Joan Tardà, a la recambra com a veu experimentada.

El poder de Puigdemont

A Junts per Catalunya les coses són més complicades. Puigdemont es nega a cedir poder a tercers tot i que el seu últim èxit [va guanyar les eleccions europees a Catalunya] no li hagi servit per ser eurodiputat. Un cop trencada la seva promesa que tornaria a Catalunya si guanyava les eleccions (va ser el candidat independentista més votat el 2017) només un reduït grup de fidels el continuen veient com un candidat efectiu per disputar la Generalitat. La resta busquen en el seu entorn. I la situació és desoladora. Torra no només no mostra interès a repetir sinó que s’enfronta a una inhabilitació per no retirar la simbologia partidista de la Generalitat en campanya electoral. La vista se celebrarà d’aquí a dues setmanes.

En aquest desert de líders neoconvergents emergeixen els més lleials a Puigdemont, començant per la regidora barcelonina Elsa Artadi i acabant pel grup d’independents encapçalat per la diputada al Congrés Laura Borràs. En l’espai també hi ha qui observa amb interès els passos d’un altre expresident, Artur Mas, que emet senyals de voler tornar a la política quan, a finals de febrer, conclogui la seva inhabilitació per la consulta il·legal del 9 de novembre de 2014. “Ell en té moltes ganes, una altra cosa és que per a molts en el partit el temps d’Artur Mas ja ha passat”, diu una veu rellevant de Junts per Catalunya. Els noms són a sobre de la taula, però el problema és que parlar de successió davant de Puigdemont continua sent un autèntic tabú. “Ell es continua veient com el millor reclam electoral i no vol parlar ni d’eleccions ni de successió”, diu.