Quim Torra no existeix

Ni una llei substancial, ni un decret rellevant, ni un programa, ni la recuperació de la majoria (indepe), ni res que afavorís la continuïtat del diàleg institucional, excepte trencar-lo.

Alguns consellers han intentat alguna cosa: Pere Aragonès va esbossar un pressupost (una altra vegada fracassat); Damià Calvet va intervenir en el litigi del transport de passatgers (sense arribar a solucions definitives) i Ester Capella acaba de pugnar per un decret de control dels lloguers (nascut mort per falta de suports). Els ha deixat a l’atzar, sense posar al seu favor el pes polític/simbòlic de la institució (que miraculosament sobreviu).

Així que el Govern no existeix com el “govern efectiu” que es postulava. Ni com res més que un sindicat d'interessos, una agència de col·locació de fidels, una gestoria per a l'obertura irregular d'ambaixades inútils, un dispensador de subvencions als addictes, i un comitè per a la convocatòria d'actes d'agitació que mantinguin la flama de la inexistent república.

Manca d'un altre horitzó a part d'arribar en funcions aparents fins que es dicti la sentència del procés del procés.

Vegin l'agenda. En els primers dies de l'incendi més paorós que pateix Catalunya en vint anys, a la Ribera d’Ebre, el president va llançar amb prou feines una pàl·lida declaració de tràmit aconsellant al personal... que no anés a la muntanya. Potser perquè amb els bombers col·laborava a apagar-lo l’Exèrcit (espanyol): “d'un país veí”, segons el va definir el Govern.

I és que mentre Catalunya cremava, ell s’ocupava de les seves cosetes. Organitzant el boicot al rei, que inaugurava el Saló de Logística: i que ha començat a contrarestar el buit institucional mitjançant trobades rellevants, en aquest cas els joves empresaris de Barcelona Global. Mantenint infinites reunions per preparar la “resposta a la sentència” del procés, que ni està ni se l’espera gaire a la vora. Donant suport als secessionistes que només aconseguir per sorpresa la Cambra de Comerç ja elaboren llistes per boicotejar (i/o fer xantatge) les empreses catalanes escassament patriòtiques.

Quina bajanada: en el sopar del rei va servir el vi aquesta companyia el fundador de la qual ha estat soci de Marta Ferrusola, militant del partit i assidu finançador del 3%. Cadascú mira pel seu negoci.