Del cop i de la rebel·lió

El cop sobrevé, com ha repetit el fiscal Javier Zaragoza, quan “l'ordre jurídic d'una comunitat és anul·lat i substituït de manera il·legítima per un nou ordre”, segons va definir el gran jurista liberal Hans Kelsen (Teoria general del Dret i de l’Estat, UNAM).

Las “accions [colpistes] han de conservar totes les aparences de la legalitat”, afegia el volàtil Curzio Malaparte (Tècniques de cop d'estat, Planeta).

Per a Kelsen, “el decisiu és que la Constitució vàlida sigui modificada” o “enterament reemplaçada per una nova” de manera il·legal. La clau és el què. El com és “indiferent”: ja sigui “un acte de força” realitzat contra el Govern; o per part d'aquest; ja per una insurrecció de masses; o per “un petit grup d'individus”.

Aquest és l'enfocament de la teoria pura del dret. I el de l'assaig polític, que ha afegit, a cavall del procés, altres varietats: la revolta “postmoderna, líquida”, descrita per Daniel Gascón en El cop postmodern (Debat).

Però no és el del dret positiu, de la norma jurídica. No hi ha al Codi Penal (CP) un delicte de cop d’Estat. Sí de rebel·lió (article 472 i següents). I el defineixen quatre elements típics: alçament; públic; violent; amb la finalitat (entre d’altres) de derogar la Constitució o declarar la independència d'una part del territori.

La primera dificultat d'aquest tipus delictiu és que no es defineix el fet d'alçar-se, comès per “els qui s'alcessin”. Tradicionalment s'ha sostingut, des del 1856, “l'exigència que l'alçament públic sigui armat”, escriu l'únic tractadista del tema a Espanya, el catedràtic Nicolás García Rivas (La rebel·lió militar en dret penal, UCM).

En aquesta línia, l'única sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre la matèria (16-12-1987) estableix que, “per definició, la rebel·lió es realitza per un grup que té el propòsit d'ús il·legítim d'armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l'ordre constitucional”.

Alguns la consideren obsoleta, puix que després de la mateixa, el 1995, es va reformar el Codi Penal; uns altres, com acaba de sostenir el fiscal Fidel Cadena, neguen legitimitat al TC per fixar doctrina sobre tipus penals, en benefici del Tribunal Suprem (TS).

Si s'obvien tots dos obstacles (l'absència de definició de l'alçament i la jurisprudència del TC), que és molt obviar, la qüestió nodal del delicte de rebel·lió, quant a la pretensió de la fiscalia d'aplicar-lo a nou processats pel procés, és la “idoneïtat” de la violència.

El jutge instructor, Pablo Llarena, va resumir amb seny la doctrina del TS sobre la seva “idoneïtat o suficiència” que la força tingui intensitat suficient com per ser apta a doblegar la voluntat d'aquell contra qui es dirigeix” (Interlocutòria del 21-3-2018).

Però el ministeri públic innova. Esquiva que calgués doblegar voluntats. Creu que els del Govern “no necessitaven centres de poder, ja els tenien”; “només es necessitava la desconnexió, tallar amarres”, ja que “no quedava defensa d’Espanya en aquell territori”. Novetat inconsútil, en presumir-se que no hi havia Exèrcit, ni Guàrdia Civil de fronteres, ni CNI, ni la Generalitat fos una altra cosa (encara que desafecta) que Estat.

Així s'infereix que la violència necessària seria mínima, però essencial. El contrari del que proposa l’Advocacia de l’Estat: “L'ús de la força [no parla ni tan sols de violència] no ha estat un dels elements estructurals usats pels acusats”, va dir Rosa Seoane.

Com a escenari alternatiu, Cadena —el que té més reputació de jurista de l'equip— va elaborar un escenari refugi: la “intimidació” com a substitutiu de la violència suficient. Es va recolzar en l'episodi (molt sensible per a l'opinió) de les empentes al tinent general Gutiérrez-Mellado, el 23-F.

És clar que aquella intimidació-amenaça s'afegia a actes veritablement “concloents”, com vol la jurisprudència: tirotejos, tancs. I és clar que en el CP la intimidació es reserva a un delicte menor (respecte a la rebel·lió), el d’“atemptat a l'autoritat” (article 550).

Un altre refugi va aflorar amb el bloqueig de multituds en locals públics. Però la sentència esgrimida en acusació (STS 2-7-1993) fallava, en contra!, de la possible sedició.

Així, per calibrar la “idoneïtat” de la polèmica violència caldrà atenir-se, entre d’altres, a criteris que la vista oral ha subratllat: 1) El seu calendari. No va tenir lloc en dues de les tres dates clau (la desconnexió del 7-S i la declaració d'independència del 27-O), només l'1-O; i fins al 10 d'octubre no es va iniciar el procés d'intervenció de l'autonomia (article 155); 2) Impacte en danys personals: 1.093 atesos, cap hospitalització; 3) Danys materials als cotxes policials el 20-S, si van ser o no superiors als d'altres desordres públics; 4) L'absència de discussió al Govern sobre una declaració de l'estat de setge: una rebel·lió és “causa de llibre” del mateix, va apuntar el legislador en la reforma del CP del 1995.