L’últim gran hort de Barcelona
L'agricultor Juan Ortuño va morir a l'hivern i ara La Ponderosa, que es rega amb la sèquia romana, està tancada als veïns
Amb ell vam aprendre a esqueixar figueres. "Talles una branqueta tendra, ara al febrer", ens deia, "obres una mica l'extrem i li poses una pedreta al mig perquè arreli i la plantes on l'aigua estigui a prop". La seva saviesa popular ressonava entre carreteres, autopistes, vies de tren i la gasolinera, on Juan Ortuño tenia l'hort de la Ponderosa, tres hectàrees de terreny agrícola a la ciutat.
En parlem al nostre llibre La ciudad comestible. Apreciem, sobretot, aquesta possibilitat de comprar allí mateix les fruites i verdures del seu cultiu. Les pastanagues que netejava de terra amb l'aigua del Rec Comtal i el magatzem de carabasses estan gravades en el nostre record. Juan Ortuño va morir a l'hivern i ara La Ponderosa està tancada als veïns. Se segueix conreant però perilla el seu futur. Un gran cartell de Solvia amenaça l'entrada i se sap que el terreny fèrtil té tres propietaris particulars.
"Quan no hi hagi gasolina perquè funcionin els camions que transporten la fruita i la verdura, què aneu a menjar? Les seves rodes?"
La Ponderosa és la major extensió agrària de la ciutat de Barcelona, l'única que queda en l'entrada nord de la ciutat. Està prop de la recuperada via verda del riu Besós i compte en un extrem del seu territori amb la Granja del Ritz, una antiga masia que l'Hotel Ritz de Barcelona explotava per autoabastecerse de verdures, ous i gallines fins als anys vuitanta, quan el model alimentari es va convertir en indústria la granja va tancar i va alliberar les gallines, que des de llavors han estat cuidades en llibertat pels veïns del barri de Vallbona.
Passejar pels seus voltants, caminar des de Montcada fins a la porta de l'hort sentint la pressió de l'asfalt i el ciment cada vegada més a prop, és un exercici de resistència per entendre que l'únic futur possible és el respecte i la recuperació de la naturalesa, aquesta que expulsem de la ciutat amb l'excusa d'un progrés que no ha pres el seu millor camí.
Els dos ajuntaments implicats a la zona, el de Montcada i el de Barcelona, coincideixen a dissenyar un futur parc agrari amb gestió ecològica en l'hort que serveixi com a escola agrària per a futurs joves agricultors urbans que per cert cada vegada n'hi ha més. L'any vinent comencen les obres per soterrar les vies del tren que la divideixen: és una reivindicació històrica. Les ciutats han de repensar el seu model alimentari, apropar de nou els cultius a la seva vida urbana i caminar cap a una fórmula de consum més local i menys depenent dels peatges que imposa la indústria global.
Avançar cap a una sobirania alimentària des del paradigma urbà suposa retornar la dignitat a l'agricultura i a qui la practica. Significa entendre que la vida crescuda de llavors que van ser planta propera ha estat i serà sempre la que millor ens alimenti, assegurar la vida és cuidar la terra. Amb Juan Ortuño dibuixem un futur apocalíptic. Ens va dir: "Quan no hi hagi gasolina perquè funcionin els camions que transporten la fruita i la verdura que menjareu? Les rodes?". Era agricultor i, per tant, filòsof i visionari.
