Análisis
Exposición didáctica de ideas, conjeturas o hipótesis, a partir de unos hechos de actualidad comprobados —no necesariamente del día— que se reflejan en el propio texto. Excluye los juicios de valor y se aproxima más al género de opinión, pero se diferencia de él en que no juzga ni pronostica, sino que sólo formula hipótesis, ofrece explicaciones argumentadas y pone en relación datos dispersos

En el declivi de Catalunya, ERC pujoleja

Miquel Iceta era una passarel·la per a algun retrobament, que així es menysprea

Ernest Maragall (ERC) s'adreça a Miquel Iceta (PSC) durant una sessió al Parlament. En vídeo, declaracions d'Iceta.Foto: atlas | Vídeo: M. Minocri | ATLAS

Esquerra pujoleja. Pugna per substituir el pujolisme. Però no el líder que almenys sabia idiomes, sinó l'egòlatra que es va col·locar, ell i la seva famiglia, per sobre i com a coartada de la pàtria a la qual cisava matí, tarda i nit.

El 1996, Jordi Pujol va rebutjar el nomenament del democristià d'Unió Joan Rigol i Roig com a president del Senat. Tots els partits estatals veien bé la seva figura curial. Va adduir que no volia donar imatge d'entreguisme al PP de l'ultra Josemari Aznar, amb qui aprenia a ser inseparable. Una fal·làcia colossal.

Más información
Iceta, termòmetre per a una legislatura
Iceta, el corredor de fons

Tot era més miserable. El molestava que el president de la Cambra alta, com a quarta autoritat de l'Estat, gaudís en les seves visites a Catalunya de prelació protocol·lària sobre el de la Generalitat. Sobre ell mateix. La retòrica de la contribució nacionalista a la governabilitat, de l'aportació a transformar l'Estat, del catalanisme pactista, es trencava davant l'enveja.

La segona negativa nacionalista a portar al comandament del Senat una sensibilitat federal és la d'Esquerra, negant-se a validar l'elecció del socialista Miquel Iceta no ja per a la seva presidència, sinó com a senador que pogués optar-hi.

L'argument que el líder del PSC va avalar l'aplicació del 155 és tan idiota com el que Rigol simbolitzava el vincle amb el PP. Inconsistent, ja que trenca el lema del partit republicà segons el qual el gran repte indepe és avui ampliar la base social: ho intentarà només entre la gairebé mitja Catalunya que va votar els fallits referèndums?

I no entre la més de mitja Catalunya que va donar suport al retorn a la legalitat, inclosos, de facto, tots els independentistes que es van presentar a les eleccions del 21-D del 2017, convocades sota l'imperatiu d'aquell article?

Passaran 300 anys més (com des del fiasco del 1714) recreant-se en la inoperància dels dirigents locals a compte dels falsos enemics exteriors?

El motiu d'ERC no és el 155. És el terror infantil al fet que els radicals de Waterloo (als qui va empènyer) li guanyin la mà acusant-la de traïdora. Així que la credibilitat de la seva aposta pragmàtica capota.

Aquesta Esquerra s'apunta al declivi del talent en la dirigència catalana. Iceta era una passarel·la per a algun retrobament, que així es menysprea. Perillós pel seu polèmic talent: fora! Fora les seus socials de les empreses, cervell de la nació. Fora la primogenitura de Catalunya com a locomotora econòmica espanyola, ja declinant davant de Madrid. Fora el lideratge de la publi, del cinema, dels congressos, de l'europeisme. Benvingut el maldestre carlisme de l'antic partit de la maçoneria.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS