Llei d’eutanàsia, urgent i inajornable

La regulació legal de l’eutanàsia és objecte de debat ètic, religiós, mèdic, jurídic i particularment penal. A partir del segle XXI diversos països del nostre entorn cultural han despenalitzat l’eutanàsia i han regulat els supòsits i les modalitats de la seva pràctica. A Espanya fins ara han fracassat les proposicions de llei de despenalització i regulació de l’eutanàsia promogudes pel Parlament de Catalunya, Unides Podem i els socialistes. En la recent campanya electoral el PP continuava obcecat a negar que l’eutanàsia fos un problema, i Ciutadans l’eludia mitjançant la confusió intencionada amb les cures pal·liatives.

Després del 28 de abril aquestes posicions obstruccionistes seran minoritàries al Congrés. Les diferents proposicions de llei de despenalització i regulació de l’eutanàsia haurien de confluir en un projecte unificador, acceptable per una àmplia majoria parlamentària. Però això s’ha de fer ara. Els ajornaments, dilacions i lentituds que serien justificables en l’elaboració d’altres lleis no són acceptables en aquesta. En l’espera d’una llei de regulació de l’eutanàsia hi ha éssers humans víctimes d’una malaltia greu que els conduirà indefectiblement a la mort, o a tenir greus patiments permanents físics o psíquics insuportables. És urgent i inajornable disposar d’una norma legal que permeti posar fi a tant de dolor de manera humanitària, ordenada, mèdicament adequada, curosament garant dels drets en conflicte. És impropi d’una societat civilitzada que es puguin tornar a produir casos com el de Ramón Sampedro, expressat magistralment a Mar adentro per Javier Bardem, i molts altres casos similars que van obtenir notorietat.

Recentment va commoure l’opinió pública el cas de María José Carrasco, que es va suïcidar bevent un producte que el seu marit li va aproximar a la boca perquè ella estava incapacitada per fer-ho. Era, una vegada més, una situació de lent i progressiu deteriorament irreversible amb un patiment insuportable, i una voluntat conscient, ferma, permanent i explícita de la María José de posar fi com més aviat millor a aquesta situació. Tots dos cònjuges van esperar que les proposicions de llei d’eutanàsia esdevinguessin una llei vigent, però les obstruccions parlamentàries ho van fer impossible. Per això van decidir posar fi al patiment pels seus propis mitjans. El marit li va deixar les seves mans.

La conseqüent actuació policial, tot i que necessària, va ser desproporcionada. Van posar les manilles a un home confés, colpit pel seu dolor, incapaç de fugir ni d’agredir. La decisió judicial inicial va ser desafortunada en estimar que, tractant-se de la mort d’una dona, la participació del marit podia constituir violència de gènere. Totes dues actuacions institucionals van ser innecessàriament humiliants, encara que, afortunadament, s'han esmenat; el marit, òbviament, no és un maltractador, i està en llibertat a l’espera de judici.

Ara l’opinió pública es pregunta què li espera. El Codi Penal, des del 1995, rebaixa la pena quan l’auxili al suïcidi o la realització material de la mort sigui a petició inequívoca de qui pateix una malaltia que conduirà necessàriament a la mort o pateix greus sofriments permanents insuportables. En aquests supòsits la pena pot ser d’entre un any i mig i sis anys de presó si la cooperació al suïcidi arriba a executar directament la mort, com ho seria, per exemple, injectant el producte letal. Quan el cooperador al suïcidi eutanàsic fa actes necessaris, sense executar la mort, la pena pot ser d’entre sis mesos i dos anys. A més, segons el Tribunal Suprem, la relació de parentesc pot operar com a circumstància d’atenuació quan l’homicidi es produeix pietatis causa, cosa que podria significar una rebaixa per sota dels límits mínims de les penes assenyalades abans. En el cas de la María José el marit no en va executar la mort, només va cooperar deixant-li les seves mans. Ella va beure voluntàriament, ella va executar el seu suïcidi, tot i que amb la cooperació necessària d’ell. Podrien dictar una pena inferior a sis mesos, que es podria suspendre, commutar per una multa o altres penes sense presó. Però també podrien caure-li fins a dos anys de presó i exigir-li'n el compliment, tot i aquesta possibilitat seria d’una severitat excepcional inimaginable. Som en una situació inacceptable, gairebé hipòcrita, entre una criminalització teòrica i una discrecional benignitat pròxima a la impunitat, sempre pendent del criteri del tribunal competent. És contradictori que sigui il·lícita la col·laboració en un acte lícit, com és el suïcidi. És injust que es criminalitzi un comportament altruista. És inquietant la inseguretat jurídica, oscil·lant entre l’amenaça d’una presó efectiva i la pràctica impunitat que serveix per calmar les males consciències. Aquesta situació indesitjable només es resoldrà amb una llei, urgent i inajornable, de regulació de l’eutanàsia, i la seva corresponent despenalització.