Les Bauhaus i Mary Quant

Un museu que no perd pistonada en l’estressat món actual dels museus és el Victoria & Albert londinenc, el V&A, dedicat al disseny des dels seus llunyans inicis, el 1852. Ara presenta una àmplia mostra dedicada a la modista Mary Quant, cèlebre per haver-nos donat la minifaldilla que fa mig segle va ser acollida com una traca de petards en una revetlla, lluminosa i alegre. Per sobre del genoll, va arribar per quedar-s’hi i seguir escurçant-se. La mostra coincideix amb una altra gran exposició de disseny, la que celebra a Dessau el centenari de l’escola Bauhaus, que, de passada, com manen els temps, per fi, posa al seu voltant el focus en les dones artistes i professores, ofegades fins ara en el pou cultural clàssic de la supremacia masclista i la ignorància que ha estat el món sense internet. De la xarxa se’n poden dir coses dolentíssimes però també superlatives: per a les cultures de les dones, per posar-ne només un exemple, ha apujat el llistó de l’existència i el reconeixement més que mai.

Art i vida. La Bauhaus està envoltada d’una aura superior a la del V&A i el seu centenari al de la memòria de Mary Quant. És evident que una escola com la que va impulsar l’arquitecte Walter Gropius a la república de Weimar que va acabar com va acabar –tancada pels nazis i amb els seus professors-artistes exiliats o gasejats als camps– no és el mateix que un museu que no forma artistes, porta el nom d’una reina i el seu marit i gairebé no va ser tocat per les bombes nazis durant la guerra. No és el mateix, és clar que no. Però comparteixen força coses. La Bauhaus, nom que en alemany significa “construcció d’habitatges”, va néixer per reunir les arts i la vida diària, en paral·lel al nostre modernisme i altres moviments europeus similars: eliminant per a la pintura i l’escultura la sola aspiració de ser objectes del mercat de l’art, de la representació del poder i, finalment, anar a parar al museu, buscant al màxim la utilitat social, més que altres moviments similars. I el V&A fa 160 anys llargs, que aviat és dit, que acull tant el luxe com la quotidianitat domèstica, el comú i l’extraordinari, amb alguna cosa que s’assembla força a la igualtat social. Per aquest motiu, Mary Quant sembla aquest any una deixebla i una artista més de la Bauhaus. I en part, ho és.

La Quant va néixer el 1934 i la Bauhaus l’havien tancat l’any anterior els nazis, però si imaginem que ella hagués pogut estudiar a Weimar o a Dessau, les dues seus de la Bauhaus, potser no hauria pogut fer la seva a la primera. Les dones de la Bauhaus, molt nombroses entre els estudiants, van haver d’aguantar fins i tot la quota masculina: no podia ser que hi hagués més noies que nois. Sobretot si volien ser pintores, escultores, fotògrafes i arquitectes. Eren places reservades als nois. A les alumnes se les animava cap als teixits i el disseny domèstic. Pot ser que a Mary Quant li haguessin tallat les ales. El cas és que, vint anys després de la Bauhaus, va estudiar arts comercials (il·lustració) a la Universitat de Goldsmith i després va obrir una botiga de roba de dona a Londres. Coneixia la Bauhaus.

Eren els anys 1955-1957, inicis de l’Estat del benestar construït pels laboristes després de la guerra. La funcionalitat i la simplicitat de formes que caracteritzen els dissenys de la Bauhaus i de tantes de les seves artistes, de gran vigència en el disseny actual, van ser ja llavors inspiració de modistes que volien traslladar a la roba femenina els nous temps després del desastre. Mary Quant en va ser una, el francès Courrèges (que competeix amb ella en l’invent de la minifaldilla) en va ser un altre, l’alemanya Jil Sander una altra. Minimalisme, reduir fins a l’essència, estructures clares, bellesa simplificada, color i llibertat de moviments. Avui, tant de temps després, el V&A la reconeix. Sorprèn que no ho hagi fet abans, fa un munt d’anys que hi vaig veure una expo sobre el disseny punk i en fa dos que va presentar la de Bowie, tot un èxit.

Per la seva banda, algunes Bauhaus van ser: Anni Albers (dissenyadora tèxtil), Gertrud Arndt (fotògrafa), Marianne Brandt (dissenyadora del metall), Otti Berger (artista tèxtil), Friedl Dicker (artista i educadora), Marguerite Friedlander (ceramista), Benita Koch-Otte (artista tèxtil), Wera Meyer-Waldeck (arquitecta), Grete Marks (ceramista), Lucia Moholy (fotògrafa), Lilly Reich (interiorista i projectista, entre d’altres del pavelló Mies van der Rohe de Barcelona), Alma Siedhoff-Buscher (dissenyadora de joguines), Günta Stoltz (mestra de teixidors), Grete Stern (fotògrafa), Anne M. Wilke (artista i educadora). Més informació, a internet (de moment).

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF