La grua que ha arribat de la prehistòria

La migració primaveral de les aus ve precedida aquest any d’un albirament excepcional: una grua arribada de la prehistòria. L’ocell, representat esquemàticament però complet en relleu en una pedra calcària de trenta centímetres de longitud, és la figura predominant d’una misteriosa escena narrativa d’art paleolític portable en la qual apareixen una altra au, que els experts identifiquen com una cria de la primera, dos éssers humans i el que podria ser un símbol. Aquesta troballa excepcional (només es coneixen tres casos més a Europa d’art paleolític en què apareguin escenes d’interrelació entre humans i aus) l’han feta investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) al jaciment de l’Hort de la Boquera (Margalef de Montsant, al Priorat) i ha estat presentada aquest dilluns al matí a l’Aula Magna de la UB. L’estudi de l’obra, una creació artística de 12.500 anys realitzada amb un burí de sílex, apareix publicat a la prestigiosa revista L’Anthropologie.

A la pedra, que ha estat exhibida en la presentació, s’hi aprecien aquestes fascinants figures, especialment sota una llum lateral. La més gran, la de la grua adulta, és notable pel seu realisme i fa pensar que potser la va dibuixar un pioner prehistòric del birdwatching, un Jordi Sargatal del paleolític superior, es podria dir. Els investigadors –membres del Seminari d’Estudis i Investigacions Prehistòriques (SERP) de la UB–, no obstant això, han matisat que, malgrat el naturalisme del gravat i l’aparença fidedigna de la grua, segurament l’au tenia un significat simbòlic.

Inés Domingo, Pilar García Argüelles, Jordi Nadal i Josep Maria Fullola, que signen amb José L. Lerma i Miriam Cabrelles l’article Humanización en el arte paleolítico europeo: nuevas pruebas visuales de la interacción humanos/aves en el yacimiento de L’Hort de la Boquera (Margalef de Montsant, Tarragona, España), han explicat i valorat la troballa, i la consideren “una fita excepcional de l’art rupestre paleolític europeu per la seva raresa i el seu estat de conservació” i “un descobriment molt important en el context català, tenint en compte les poques mostres d’art paleolític a Catalunya”.

Domingo ha explicat que dues de les figures són bípedes i amb detalls que les identifiquen en l’art paleolític com a humanes (asexuades) o a mig camí entre humà i animal. Dues altres “són clarament aus”, la grua adulta i l’altra figura més difícil d’interpretar que la precedeix però que es defineix com una cria que estaria sent protegida per la mare. Una cinquena representació, relacionada amb un dels humans, és la d’un motiu no identificat que podria ser un esbós descartat d’una figura, un signe o fins i tot una arma.

La grua adulta està en una postura que indica que podria ser un animal mort, una interpretació reforçada per un impacte o marca a la pedra de la zona del pit de l’au, com si es volgués suggerir que l’animal havia estat caçat, ja fos per motius culinaris, per obtenir les plomes o algun un altre propòsit simbòlic. En tot cas, al jaciment, un abric rocós de nou metres de llarg que va ser ocupat estacionalment durant llargs períodes, no hi ha evidències que es cacessin i consumissin aus de cap tipus (les restes animals que han aparegut són en la seva immensa majoria de cabra salvatge, amb alguns conills).

La investigadora ha recalcat que no hi ha gaires representacions d’aus en l’art paleolític (la majoria són d’espècies aquàtiques, aus de presa i còrvids, tot i que més de la meitat del conjunt no són identificables) i poquíssimes de grues –entre les quals, les d’Arancou, Bruniquel o Laugerie-Basse–. Però, sobretot, el que fa única la pedra de l’Hort de la Boquera en l’àmbit europeu, ha destacat Domingo, és la combinació de grues i humans en una escena narrativa. Les quatre figures estan alineades en fila en la mateixa direcció, veiem que passa alguna cosa, però “se’ns escapa el sentit”. Només es coneixen tres altres escenes semblants amb aus a tot Europa, ha recalcat, a Lascaux, encara que el que hi apareix és una figura humana amb cap d’au i una arma, un propulsor, també amb cap d’ocell; a Taijac, a la Dordonya, un bastó gravat; i a Gönnersdorf (Alemanya), a la famosa placa de la cacera. “Veiem que en el paleolític superior les aus no només servien per menjar, sinó per pensar”, ha reflexionat l’estudiosa. “Eren significatives al món simbòlic”.

Fullola ha aprofundit en el caràcter enigmàtic de l’escena protagonitzada per la grua. “Sempre hi ha misteri, hem perdut els referents, no sabem i mai podrem saber què significa el que va representar l’artista paleolític, és com si algú aliè a la nostra cultura intentés entendre els nostres senyals de trànsit o les figures sagrades de les nostres esglésies”. Caldria un Panofsky o un Lévi-Strauss magdalenians. Domingo, que ha estudiat les representacions d’animals en els mal anomenats pobles primitius actuals, per comparar, ha afegit sobre aquest tema que a l’antílop eland, per exemple, se’l representava a Àfrica per atreure les pluges. I ha recordat els vincles totèmics amb els animals en les societats indígenes australianes.

La troballa de la pedra il·lustrada es va produir el 2011, però no s’ha fet pública fins ara. “Ha fet falta restaurar l’obra, una llarga preparació prèvia, acabar l’excavació i anys de recerca per arribar a publicar, és un protocol molt rigorós”, ha explicat Nadal. A l’abric rocós han aparegut més de 34.000 restes, tot i que cap altra peça similar. Nadal, que és arqueozoòleg, ha assenyalat que creuen que la grua representada és una grua comuna (Grus grus), tot i que ha recalcat que no sembla que els humans del magdalenià tinguessin el mateix afany taxonòmic que nosaltres. “I no sabem què els interessava representar, és molt possible que alguna cosa que superés el món físic, un sentit o una força sobrenatural o espiritual. És un art sagrat”.