La impotència consumeix l’‘Open Arms’

José Carlos Miranda, de 52 anys, colpeja amb força la pintura que està reemplaçant a la coberta. Victor Aginada, de 63 anys, fa l’esmorzar de la tripulació. La rutina continua a l’Open Arms. Però una calma tensa envaeix el vaixell humanitari, que ha salvat milers de vides al Mediterrani. Hi ha un advocat a bord, també una inspecció sanitària. L’anomenada zona de rescat, on al desembre es van arribar a amuntegar més de 300 immigrants, està buida. Penjats al seu lloc, hi ha els cascos dels socorristes, les armilles i els prismàtics per albirar la desesperació de nàufrags a punt de morir ofegats. El buc fa més d’un mes i mig que està retingut al port de Barcelona. L’envolten iots, creuers i un hotel de luxe davant de la platja.

“Estem desmoralitzats perquè ens donen una data i després ens en diuen una altra. Sempre estem esperant una resposta [de les autoritats]”, diu Miranda, l’encarregat de manteniment de l’Open Arms. Durant un rescat, després d’haver rebut coordenades sobre una embarcació a la deriva, ell puja a la part més alta del vaixell per provar de localitzar-la i després acciona el descens de dues llanxes que van al rescat dels immigrants. No trobar-los es tradueix en nits en blanc. “Jo soc mariner, hi soc per ser a l’aigua, no per ser al port, i un vaixell de rescat, pitjor. Mentre som aquí, hi ha gent que mor”, denuncia.

Proactiva Open Arms, l’ONG catalana propietària del vaixell, calcula que han mort més de 500 immigrants —vuit al dia— al Mediterrani des del 8 de gener, quan la Capitania Marítima de Barcelona va denegar el retorn de l’embarcació a les aigües davant de Líbia. Des de la seva fundació el 2015, l’organització assegura que ha salvat 59.706 persones mitjançant tres vaixells de rescat. És la segona vegada que l’Open Arms està retingut: va estar aturat un mes a Itàlia l’any passat després que se l'acusés d’afavorir la immigració irregular.

Capitania Marítima, que depèn del Ministeri de Foment, atribueix el bloqueig a incompliments de convenis internacionals, com ara que no ha desembarcat immigrants als ports més propers, tot i que aquests temes no depenen de l’Open Arms, sinó de països com Itàlia i Malta que no els permeten d’entrar-hi. “No prohibim que vagin vaixells a rescatar-los, és que s'han de garantir les condicions per poder fer-ho”, va esgrimir la setmana passada al Congrés la secretària d’Estat de Migracions, Consuelo Rumí, sobre l’embarcació catalana i una altra, Aita Mari, retinguda a Guipúscoa.

Òscar Camps, el fundador de Proactiva Open Arms, ho atribueix a una “decisió política”. El vaixell, al·lega, compleix tots els requisits. Té por que el bloqueig duri anys i ironitza amb el fet que canviï després de les eleccions generals del 28 d’abril. “Evitar que aquest vaixell estigui en aigües internacionals és evitar que salvem vides i aquí el Govern espanyol està agafant un compromís amb la mort”, diu al menjador del vaixell. “Sortirem d’una manera o altra”, adverteix.

Camps acusa el president Pedro Sánchez de governar sobre la base d’una “campanya de màrqueting” i sosté que, quan es van acceptar els 629 immigrants rescatats pel vaixell Aquarius al juny, es buscava enviar un missatge que ara es contraresta amb la retenció de l’Open Arms.

Amb l’arribada d’unes 64.000 persones, Espanya es va convertir l’any passat a la principal porta d’entrada europea de la immigració irregular a través del Mediterrani. El Govern espanyol pretén reduir a la meitat les arribades aquest any en un pla que també inclou impedir la sortida de vaixells d’ONG i pressionar Itàlia perquè obri els seus ports. No hi ha ara gaire embarcacions humanitàries al Mediterrani central, víctimes d’una campanya de fustigació esperonada per Roma —que aposta per reforçar la guarda costanera líbia— i incòmodes testimonis els darrers anys del drama migratori davant de les vacil·lacions de la Unió Europea.

Els debats sobre la immigració eren una cosa llunyana per a Aginada, el cuiner voluntari de l’Open Arms, que no havia navegat mai fins que l’any passat es va reinventar després de jubilar-se com a instructor de la policia basca. Presenciar rescats li ha canviat la vida. “No havia pensat mai que ajudar gent desconeguda era tan gratificant”, explica. “Moltes vegades ens queixem per vici”. Després d’un mes al vaixell, passa un altre mes amb la seva família als afores de Bilbao. Allà els rescats són notícies que duren “cinc minuts”. Per a ell, no: “Quan hi ha 300 persones, t’estan explicant el que han viscut fins que han estat rescatats, i és molt dur”.