Orgull de catalanades

Una de les coses més comentades en aquestes primeres setmanes del judici contra el procés al Tribunal Suprem ha estat l’ús de la llengua catalana, i de quina manera s’ha denegat per part de la sala. Hem hagut de sentir dir, del president del tribunal, allò que parlem català per motius emocionals, i tots sabem la mala premsa que té la claudicació de la raó a les emocions. Atribuir l’ús de la llengua pròpia en un judici —ni tan sols cal recórrer a la grandiloqüència de dir que és un judici per rebel·lió, o que s’enfronten a dècades de presó; valdria el mateix argument per una sanció de trànsit— a una decisió sentimental és equiparar-ho a una rebequeria capriciosa. I negar aquest dret sota l’argument que no hi ha prou auriculars per a tothom és, essent generosos, una falta de previsió pressupostària; l’altra opció és pensar que es tracta d’una burla o una arbitrarietat.

La negativa a poder declarar en català s’ha interpretat ben bé com una humiliació, una explicació que té ressons del que ja deia Valentí Almirall a Lo catalanisme: “En la llengua dels vencedors se’ns mana, se’ns judica, se’ns ensenya. Fins quan l’autoritat, lo jutge o el mestre són fills de la terra, no poden exercir llurs funcions sinó empleant lo castellà. La imposició del llenguatge és un record constant de la nostra subjecció. Ell és lo que marca més durament la distància que hi ha des dels que manen als que obeeixen. La llengua és lo distintiu dels que es creuen ser de raça superior, i a la inferior no li correspon res més que abaixar lo cap i llepar encara la mà que es digna fuetejar-la”. Almirall ho deia només un any després del Memorial de Greuges, això és, amb la primera reivindicació del catalanisme. Ara ja corre l’any 2019.

No sabem si els acusats senten que han hagut d’abaixar lo cap i llepar la mà que els fueteja, però en qualsevol cas tots ells han esgrimit de seguida que no tenen cap problema a fer servir el castellà, una afirmació que no està exempta de càrrega política i que en algun cas (el de Carme Forcadell, per exemple) ha servit per recordar que a Catalunya es parlen totes dues llengües. Vet aquí, doncs, que, sigui per motius tècnics, sigui per demostrar superioritat, el tribunal ha aconseguit que els acusats parlin castellà (víctors a la caverna), però tot i això el mateix tribunal no té cap potestat per exigir un determinat nivell de castellà i, com a conseqüència, cada dia ha de sentir com es maltracta la llengua de Cervantes.

Encotillats en unes estructures que no els són pròpies, els acusats trampegen la negativa a l’ús del català amb un castellà profundament interferit, afectat en tots els viaranys del sistema lingüístic: el ritme del període de cada llengua és diferent, la fonètica dels acusats es veu permanentment filtrada pel sistema de sons del català, els seus errors de lèxic són constants, exhibeixen una morfologia interferida i la seva sintaxi demostra mancances persistents, sobretot en els sistemes pronominals i preposicionals, i tot això a banda de les expressions col·loquials i les traduccions improvisades, com ara el culo en tierra de Jordi Cuixart. ¿Es podria quantificar d’alguna manera la pèrdua comunicativa que comporta el canvi de llengua? Si els acusats no s’expressen amb prou fluïdesa, o si no tenen prou precisió lèxica, o si han de refer la frase perquè s’han entrebancat, ¿en quin percentatge la seva defensa està perjudicada?

No cal fer la llista de les catalanades sentides fins ara, ni tampoc fer-ne befa com agrada a molts, sinó veure-les amb autèntic orgull, com un “parlaré castellà però t’hauràs d’aguantar si no t’agrada”. De fet, el que està passant amb les llengües durant el judici no deixa de ser un bon reflex de l’asimetria lingüística a Espanya: d’una banda, uns ciutadans bilingües amb unes mancances lògiques en castellà; de l’altra, un dels poders d’un estat que desestima la diversitat lingüística, que ni tan sols intenta pronunciar correctament uns cognoms.