Catalunya, avui, en 520 imatges

Más información

La història recent de Catalunya, en imatges

Amb més cabells i grassonet, al costat de la seva esposa Marta Ferrusola, Jordi Pujol saluda braços enlaire sota el Sant Jordi a cavall i espasa a fora que salta de la façana de Palau: és el 12 de maig de 1980 i acaba de ser investit president de la Generalitat. Envoltats de plàstics grisos penjats i paliers de fusta, un grup excava la fossa comuna de la Guerra Civil del polsós Cementiri Vell de Soleràs (Garrigues), al gener de l’any passat, testimoni de la lluita per la memòria democràtica, en el marc d’una societat civil que no para mai. Entre aquests dos moments hi ha, arrodonint, 35 anys de vida, o, pel que fa el cas, 520 imatges d’un exercici inusual: explicar la història recent a partir d’imatges fixes. És el repte de Catalunya 1980-2015. Història en fotografies (Enciclopèdia Catalana), que han pilotat els historiadors Andreu Mayayo i Manuel Risques, dirigint un equip amb la documentalista Mariona Rovira i els historiadors Paola Lo Cascio i Joan Roger. Repte gegantí en tot: tres anys de feina, remenant 36 arxius i fons documentals (com el del UPIFC, l’Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia de Catalunya), triant d’entre una selecció final de 2.000 instantànies de 157 fotògrafs (Colita, Xavier Miserachs, Jordi Borràs, Lluís Salom...); tot per omplir 391 pàgines d’un llibre de 38 x 27 centímetres, del qual s’han fet 2.000 exemplars, al preu de 495 euros. Pesa 5,2 quilograms.

El format d’un volum que segueix les reeixides passes de Catalunya 1900-1980. Història en fotografies (allà n’hi havia 1.300), que ja va dirigir Risques, enganya: no és un seguit de postals o estampetes de sants amables, on tot és distant i acrític, i on han desaparegut (o s’han arrodonit, en el millor dels casos) les arestes i es mira tot des de lluny. No: en termes històrics, el que aquí s’exposa tot just acaba de passar... o s’està vivint. Un exercici del tot inusual i d’allò més arriscat; sempre i ara més. “Als historiadors ens agrada treballar en períodes tancats i amb biografiats morts, i encara que alguns episodis ja estiguin conclusos, com el pujolisme, tot està encara molt tendre des de la historiografia”, centra Mayayo.

Prova del cotó del rigor: només per fer l’índex s’hi van passar un any sencer. “No volíem fer una crònica gràfica: hi ha un cert element interpretatiu sempre”, reforça Risques. “L’aposta era fer un llibre d’història; a diferència de les cròniques periodístiques, els historiadors sabem que els conflictes existeixen i no els amaguem: territorials, nacionals, socials... És un llibre per a un públic que vol reflexió, no emocions, entreteniment o que els excitin la nostàlgia”, fixa Mayayo.

“És un llibre per a un públic que vol reflexió, no emocions o que els excitin la nostàlgia”

Amb capítols de dobles pàgines temàtiques, amb dues o tres imatges cadascun en les quals ha prevalgut “el contingut per sobre la qualitat tècnica i el protagonisme col·lectiu sobre l’individual”, i amb menys d’un foli de text sempre farcit de dades, el llibre està dividit en dos grans blocs: de 1890 a 2003 (Els anys de Jordi Pujol) i de 2003 fins a 2015 (La Catalunya del segle XXI). La semiòtica de la imatge permet fer jocs creuats entre capítols més enllà dels que proporciona cadascun internament, com el que enceta el volum, Pujol president: guanyador al balcó de la Generalitat, en una impagable imatge familiar i domèstica mirant l’estrena de TV3 o dormint esbufegant al Parlament el 1998, amb les mirades de Xavier Trias i d’un Artur Mas distant, com si esperés, fastiguejat. “N’hi ha una amb dos nois, embolcallats amb la senyera dalt un turó, contemplant Santa Coloma i Barcelona, i unes pàgines enllà, pocs anys després, Pasqual Maragall fent el mateix des del sostre de la catedral; o la de l’assemblea general de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona de 1990 —encarada amb una d’una barraca feta amb restes d’un cartell de Banca Catalana— amb la d’un directiu de La Caixa escridassat al metro el 2012 d’uns capítols més enllà; són mirades i percepcions socials ben diferents”, proposa Risques, creuant desenes de planes endavant i endarrere.

I així poden passar els dies, les coses i la història al volum, que arrenca amb els 23 anys sense oposició de Pujol, que va saber fer-se seu el centredreta espanyolista espantat per un possible govern marxista, tot adaptant certs models de l’esquerra social (immersió lingüística), però prestant uns serveis públics (sanitat, ensenyament) amb concerts molt favorables a l’empresa privada. Ho va fer amb un equip de consellers radiografiats al llibre, que diu molt: van ser 58, dels quals només quatre dones, amb una mitjana de 47,5 anys, majoritàriament residents a Sarrià-Sant Gervasi i antics alumnes (70%) de col·legis religiosos.

Una imatge de desenes de gorres de mossos enlaire o la d’una familiar del Vaquilla cridant a la porta de la presó Model van desgranant la construcció d’una Catalunya autonòmica, l’única comunitat que tingué transferits els serveis penitenciaris de l’Estat des de 1984 i que creà del no-res un cos policial únic per a la ciutat i el camp: els, amb el temps, 16.000 efectius dels Mossos d’Esquadra. Pel mig es recorda el paper d’ERC a l’hora d’ajudar a desactivar i xuclar per a la normalitat democràtica el moviment de l’MDT i Terra Lliure (“per a nosaltres, és més important la sinergia amb la Crida; la desactivació real del terrorisme català la provocà ETA amb els atemptats d’Hipercor i de Vic: la societat catalana no estava per aquesta via”, diuen els historiadors). O el paper del Rei el 23-F (“el cop de timó d’Armada ja li hauria anat bé, però en no tenir la corona garantida, lligà la seva sort a la Constitució; després, la Casa Real desapareix fins als escàndols i les intervencions polítiques de principis del segle XXI”, resumeixen). O el fracàs de l’aventura del Partit Reformista que liderà Miquel Roca (amb un cost de 24 milions d’euros i un tal Florentino Pérez de secretari general), que comportà després acusacions de corrupció per adjudicacions irregulars d’obres a suposats empresaris que volien recuperar la inversió (cas Ferrovial). Res de nou en un context on es destapava el finançament irregular dels partits (Casinos, cas Turisme, Filesa...) i regnava la que es va batejar com cultura del pelotazo (amb privatitzacions de grans empreses públiques), tal com exemplifica en una sola imatge aquell Javier de la Rosa, poc abans model d’empresari segons Pujol, menjant un entrepà a la seva cel·la de la Model.

Les imatges dialoguen entre elles als capítols i al llarg del llibre, farcit de dades

Efecte més soterrat del pujolisme va ser com l’autonomisme va ofegar el poder municipal, exemplificat per la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona, el 1987, amb una Llei d’Ordenació Territorial que fa “arqueologia política” i recupera el mapa català dels anys trenta, amb clara contraposició a la Catalunya-xarxa de ciutats que impulsaven les esquerres i el socialisme en particular, forts als municipis. “És el xoc de dues visions de Catalunya: la Catalunya catalana i la hanseàtica, més metropolitana: hi ha una confrontació en uns termes que s’invertiran en començar el segle XXI”, contrasten els historiadors.

El fenomen de confrontació i supressió és semblant, en un altra escala, amb el trencament municipal participatiu del model Barcelona per l’especulació que comportarà la designació de la ciutat com a seu dels Jocs Olímpics de 1992, un fet que trobà certa contestació veïnal. Una imatge d’una dona al portal de casa al barri del Baró de Viver que sembla que estigui a la presó pels puntals col·locats contra l’aluminosi de l’edifici resumeix bé els problemes d’una ciutat que el 1990 ja té un 25% més d’hotels des que havia estat nomenada olímpica el 1986, i que es posarà a construir grans equipaments culturals (com el Macba) amb escàs o confós contingut programàtic. El 2003, el mandat pujolista acabava amb una despesa sanitària a Catalunya per sota de la mitjana de l’OCDE, un notable envelliment de la població i un increment espectacular d’estrangers residents (dels 40.000 de 1981, a 543.008 el 2003, un 8,1% de la població). I amb la consolidació de l’eclosió de centres comercials i franquícies: Montigalà (1991), Illa Diagonal (1993), Barnasud Gavà (1995), Ikea a Badalona (1996, 10.000 clients el primer dia) o La Roca Village (1998; 100.000 al mes de la inauguració), complex que es reflecteix en les ulleres d’una compradora, en una imatge que es confronta amb la promoció municipal a Barcelona dels botiguers de tota la vida, els del barri, que queden tocats de mort a l’entrada del segle XXI.

La gènesi de l’esclat independentista tindria més un origen de malestar econòmic que polític, s’apunta

Tot el que és fix i estable es volatilitza, diu el capítol amb què arrenca la segona part del volum, que —potser metàfora dels temps— enllaça l’atemptat de l’11-S a Nova York amb el fet que l’Alzheimer afectava llavors a Catalunya 140.000 malalts, amb un cost anual de 30.000 euros per persona: 4.000 milions d’euros, el 2% del PIB català. Impactants xifres en el moment en què l’imperi de la imatge s’imposa, com resumeixen els dos turistes que es fan una foto davant de la Casa Batlló amb la seva tauleta... Els temps s’acceleren. I per això sembla natural el Dragon Khan que protagonitzaran els dos tripartits, debut d’uns governs catalanistes d’esquerra. El primer (estrenat el 14 de desembre del 2003) es resumeix en les tensions entre Maragall i Carod-Rovira (aquest fa públic el nom dels consellers d’ERC i s’entrevistarà amb la direcció d’ETA amb absència del president...); en el segon, el pols és entre Montilla i els ecosocialistes (Saura i les tensions amb els Mossos d’Esquadra; Ernest Maragall pactant amb CiU la Llei d’Educació de Catalunya...). El relat fotogràfic i textual reflecteix que “sí, va ser una olla de grills, però també hi va haver més despesa social i en infraestructures que mai”, diuen. I així surten els 2.294 euros per habitant en despesa social, mil més que el 2003, o una imatge del nou hospital Moisès Broggi, “el primer construït en 23 anys a Catalunya”. El període del doble tripartit és un cas paradigmàtic, sostenen els autors, de la manca encara d’historiografia d’episodis recents, fet que han mitigat sovint acudint als estudis de la Fundació Bofill. D’aquí l’esforç documental i de síntesi que va demanar l’any per fer tan sols l’índex del volum.

El fallit suport de Zapatero al nou Estatut i la crisi econòmica van fer la resta per fer caure el tripartit. La tempesta començava a ser perfecta: les nostrades caixes, des dels anys noranta, havien patit un procés de “bancarització” i “deslocalització”, jugant amb les “transaccions especulatives” , la “requalificació de sòls” i abocant-se en la construcció. Rescatades amb diners públics, després es va permetre la seva absorció pels bancs privats. O sigui, “socialització de les pèrdues, amb la conseqüent pèrdua de recursos públics per invertir en la represa de l’economia productiva”, diu el llibre. Una gestió més financera que real, un creixement basat en el turisme (17,4 milions de persones el 2015; el 25% de l’Estat) i l’especulació immobiliària (131.000 habitatges construïts a Catalunya el 2006; 90.000, el 2000, la “fil·loxera de ciment i totxo”, ho bategen els autors) feren que els efectes destructors de la crisi del 2008 fossin molt més devastadors. Tot en un terreny, des del 2003, de final d’oasi català, amb la “pedrada” de Maragall parlant de la famosa comissió del 3% que hauria estat cobrant CiU en l’obra pública i la confessió nou anys després de Pujol de la misteriosa deixa del seu pare. Una imatge molt poc vista del casament de la filla de Fèlix Millet al Palau de la Música il·lustra el famós cas Palau.

En aquest context, la tisorada del nou equip del president Artur Mas, el famós “govern dels millors”, va ser majúscula en educació, sanitat i habitatge públic i la va començar cinc anys abans que Rajoy fes el mateix a Espanya. “En això va voler ser el primer de la classe”, diu Risques. I Mayayo rebla el clau de la delicada contemporaneïtat del llibre: “I els seus efectes encara han d’acabar d’arribar, com es veurà en camps tan sensibles com els dels grups de recerca en biomedicina i en el de l’ensenyament en general per la desinversió”.

Efecte més soterrat del pujolisme va ser com l’autonomisme ofegà el poder municipal, creuen els autors

Desregularització del mercat laboral i desballestament de l’Estat del benestar (18.341 desnonaments a Catalunya el 2013, el 20% de tot Espanya) van comportar que la crisi econòmica es transformés en crisi democràtica, sostenen els autors, amb xifres que van enllaçant imatges de sensesostre dormint a prop d’anuncis on s’ofereixen hipoteques per pagar un pis, o gent protestant amb les màscares de Guy Fawkes, darrere la qual s’amaga l’heroi de V de Vendetta, davant la Borsa de Barcelona. Atents també en tot el període als petits grans detalls significatius, hi ha un apartat dedicat a la desaparició de les botigues històriques: final d’antigues rendes de lloguer a banda, l’empobriment del seu gran públic, les classes mitjanes, hauria estat l’estocada de la seva davallada.

El període que abraça el volum enxampa el procés. “No expliquem el procés, sinó com arrenca”, defensen alhora. Amb una doble tesi interessant: la primera, que el pujolisme no va regar el fenomen. “És evident que l’esforç de fer el país a imatge i semblança del que un determinat catalanisme volia ha fracassat; el país és més plural del que imaginaren”, sosté Mayayo. I quan s’ha volgut forçar la màquina de la patrimonialització de Catalunya, diuen, han emergit fenòmens com Ciutadans, partit nascut el 2006 “de gent propera al PSC” i que “només es dispara a partir del 2012 amb el procés”.

La gènesi d’aquest esclat independentista és més econòmica que política, al seu parer. “Després de la crisi es donen dues onades: una d’indignació social, que arrenca el 15-M del 2011 i segueix amb dues vagues generals el 2012, i una d’indignació nacional, que arrenca forta el 2015, els polítics deixen que el malestar s’escampi i passa el que passa”. El que passa és, escriuen, que unes classes mitjanes espantades per la crisi s’il·lusionen amb l’estat propi, “un muntar-se el propi Welfare state; als vuitanta, per més enrenou que hi hagués, existia l’horitzó de la construcció d’una autonomia; ara, des de fa 10 anys, a l’horitzó no hi ha res més que crisi i sensació general de derrota”, comenten verbalment... Tot i així, seran els anys d’una societat civil que es renova: des de l’esclat del Sónar (“barreja d’un Woodstock postmodern i esdeveniment cultural i comercial”) a unes ONG que acabaran rejovenint o rellevant alguns ordes religiosos.

“S’intueixen en la situació política problemes de unilateralisme...”, comencen a dibuixar. Però es miren i paren en sec. “Bé, en el llibre ja no hi entrem perquè això és molt recent. I llavors ja seria un assaig o una crònica”. I ells han fet història. Amb 520 fotografies.