Model de què?

Un camell és un cavall dissenyat per un comitè”. Penso en aquest comentari atribuït a Alec Issigonis, el pare del Mini, en veure les imatges del projecte que es proposa per a la Model i llegir les notícies aparegudes darrerament sobre el seu destí, aquest primer esbós de l’aspecte que tindrà la presó en un futur després del resultat del procés participatiu que els veïns han dut a terme, per expressar les seves opinions i demandes sobre l’edifici. Cadascuna de les diferents associacions que hi han participat reclama el que creu necessari, i el resultat és una forma construïda fruit de totes les necessitats i posicionaments ideològics. El camell expressa molt bé aquesta idea d’alguna cosa realitzada a partir de donar forma a cada sol·licitació en el procés de disseny —la gepa n’és potser la més cridanera—, i així podríem dir que un camell és un cavall especialitzat. Si, al contrari, es vol que l’edifici que resulti del procés segueixi servint anys després, aleshores hauria de ser neutre i no manifestar cap desig per sobre d’altres, no ser l’expressió particular de cap funció ni de cap reivindicació, cosa que sens dubte contribuirà a la seva flexibilitat. Seria una contradicció absoluta que un edifici que molts veuen avui com l’encarnació del mal hagi ajudat a fer el que ara volen els veïns, i que demà el nou edifici resultant, sotmès a un procés similar d’aquí uns anys, no serveixi per a res. Tot el que es faci ara s’hauria de fer “dins les regles” de l’edifici.

Per què no anar per passos? Per exemple, enderrocar primer els murs perimetrals i deixar que una visió inèdita de l’edifici influeixi sobre les opinions i les demandes dels veïns. Sé per experiència que la imaginació espacial no neix amb nosaltres, sinó que s’ha de conrear, i per tant “mostrar” l’edifici en la seva dimensió urbana és una eina de gran utilitat, i no em refereixo als horrorosos dibuixos de gust comercial publicats. No deixin vostès que els prenguin el gust de veure-ho amb els seus propis ulls. Per què no experimentar com són de grans els patis triangulars que es veurien des dels carrers Provença i Rosselló, i l’efecte que causarien en passejar per les voreres? Què inspiraria la visió de la façana del tester de la segona galeria al final del carrer Vilamarí? Per què no anar-se acostumant a aquest nou Leviatan, en lloc de seguir-lo veient darrere de murs i filats que tan sols afavoreixen els discursos de caire demagògic? Un discurs que castiga l’edifici innecessàriament. De la mateixa manera que els jutges demanen als jurats que oblidin, a efectes del seu veredicte, que han vist una prova no acceptada per alguna de les parts, també hauríem de reconsiderar la validesa de les demandes fetes sense haver “vist” com és de debò allò de què estem parlant. Què en fem de la Model no és només una qüestió utilitària. És una presó en conjunt, i ara tenim l’ocasió de fer que sigui un edifici millor que abans, i no vull dir que ho sigui perquè no hi hagi presos, sinó perquè es trobi una manera d’intervenir-hi tan bona que ens faci pensar que aquella és la millor versió de l’edifici desocupat. Aquest seria per mi el millor memorial.

El que em sembla més criticable és que no hi pugui haver manera de repensar el cos de l’edificació per dissenyar un edifici amb tots els usos residencials possibles i amb alguns serveis. Enderrocar parts, deixar “costelles” i pensar que repicant revestiments i plantant arbres a l’interior salvem l’edifici és d’una inconsistència monumental. La idea d’intervenir per simular alguna cosa a mig camí d’una ruïna romàntica i un edifici abandonat és clarament una regressió. Alguns cops faig l’exercici de traslladar situacions com aquesta a una assignatura de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i aquesta que ens ocupa dona una idea del nivell que l’arquitectura municipal pot acabar assolint refugiant-se en els processos participatius. No tinc res en contra que la gent faci sentir les seves opinions i demandes, però després s’han de dur a terme. Hi ha persones que saben fer edificis, és la seva feina. Els “tècnics”, com eufemísticament s’anomena els arquitectes quan se’ls vol menystenir, no estem per construir els somnis dels veïns. Sabem somiar. Em ve al cap Henry Ford referint-se al model Ford T, quan va dir alguna cosa com aquesta: “Si li hagués preguntat a la gent el que volia, haurien demanat cavalls més ràpids”.