Arquitectura a la col·lecció

Al Macba es pot veure aquests dies l’exposició Un segle breu: Col·lecció Macba, que incorpora algunes peces d’arquitectura; les més notables són tres plànols-gràfics del GATCPAC sobre la Ciutat de repòs i vacances, fets amb una tècnica manual senzilla per transmetre informació sobre el projecte. Les peces d’arquitectura comencen a ser ara habituals a les col·leccions dels museus i centres d’art, seguint així un camí que podríem considerar, si no contrari, sí simètric al que l’arquitectura va seguir fa molts anys. En aquella o aquelles ocasions, es tractava de la incorporació de les arts a l’arquitectura; les revistes d’arquitectura tenien fins i tot alguna secció per recollir aquesta relació. Ara sembla que assistim a la incorporació de l’arquitectura a les arts, almenys a les col·leccions, tot reconeixent les distàncies entre les arts plàstiques i els museus que les acullen.

Tota l’exposició està contaminada per les idees que deixen veure la manera de fer dels comissaris, com no podria ser d’altra manera. El més revelador del seu pensament queda prou exposat al llarg mur exterior a les sales, on podem veure una elaborada cronologia d’esdeveniments entre el 1929 i el 2018, un segle curt, que és el temps en el qual estan fetes les obres exposades i que explica el que és rellevant per als comissaris. Els fets recollits —polítics, militars, culturals, artístics, socials o científics— donen certa estructura i presten parentiu i context a les obres. La col·lecció no existiria sense un relat, com solem dir ara, i aquest relat, més enllà de les obres exposades —algunes d’excel·lents, com les peces de Juan Muñoz—, es fa visible per les absències i les repeticions, pels adjectius i els adverbis i pels noms propis emprats en els fets reunits en aquesta llista visual. L’absència que més sorprèn és la del cinema. Ni una sola pel·lícula està recollida al mural, on en canvi abunden exposicions, manifestos, novel·les o àlbums de pop rock, dels Beatles o dels Doors.

L’arquitectura tan sols està present a l’inici del mural cronològic, el 1929, i s’ha d’esperar al 2005 per trobar una altra referència arquitectònica explícita, en aquest cas la Torre Agbar, cap altra. A les dues primeres sales, es concentren un grapat selecte de peces d’arquitectura, fotografies del pavelló alemany del 1929 o del pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de París del 1937, les tres peces del GATCPAC i alguns exemplars de la revista AC. No reclamo que hi hagi més obres d’arquitectura, encara que no seria dolent, al cap i a la fi es tracta de la col·lecció del museu o d’obres prestades, ja hi haurà ocasió d’adquirir peces per a la col·lecció i espero que siguin d’altres èpoques. Reclamo una visió lliure de les limitacions del discurs de l’historiador d’art que s’atreveixi a triar obres fora del repertori racionalista de la crítica oficial, peces espacials com les de Bofill, collages com els de Miralles, el Jujol revisat per Llinàs, o la caixa de llum de Torres exhibida fa uns anys. Reclamo una exhibició sense la seguretat de la xarxa de la cronologia; sense haver de recórrer a clixés temporals com: “Al final dels seixanta...”, o “L’art més recent...”. Vull descobrir al museu un discurs emocionant sobre art i arquitectura, i no vull saber les opinions polítiques dels comissaris, que qualifiquen els esdeveniments de Tian’anmen de fets “brutalment reprimits”, mentre que el criminal cop d’estat de Xile és senzillament un “cop d’estat”. I tampoc m’interessa gaire saber si els comissaris pensen que el museu és poder. Quan vaig a veure una exposició vull sentir electricitat, igual que Billy Elliott quan ballava (disculpin la cita).

De tot això voldria assenyalar un cop més que crec que el GATCPAC està sobrevalorat, que algunes de les seves idees avui no es poden defensar, i que les seves obres són molt irregulars i que potser una de les més naïfs és el projecte de la Ciutat de repòs i vacances. Les peces del GATCPAC són allà per servir d’attrezzo i fer costat a la revolució i no pel seu valor intrínsec. Manca bellesa i inspiració.