La paràlisi política perpetua la precarietat de sanitaris i docents

Hi ha vida més enllà del procés. La gent continua emmalaltint —i curant-se—, els nens van a escola i les botigues continuen obertes. La inèrcia del dia a dia no s’ha aturat, però la paràlisi política dels darrers temps sí que ha passat factura al sector públic. En sanitat i educació, els treballadors coincideixen a apuntar el retard de projectes pendents i la lentitud en la recuperació de condicions laborals que perpetuen la precarietat heretada de la crisi. Les successives pròrrogues pressupostàries han posat en escac també algunes mesures que va prometre el Govern, com la construcció de noves escoles i centres de salut.

Catalunya ha enllaçat diversos escenaris polítics que han dificultat la gestió normal de les administracions. Des que Carles Puigdemont va assumir la presidència de la Generalitat, el procés va capitalitzar bona part dels esforços del Govern. Si bé es van començar a desplegar noves mesures en sanitat —com el pla de xoc de les llistes d’espera— i educació —el decret de l’escola inclusiva—, els esdeveniments derivats de la consulta de l’1 d’octubre i la intervenció posterior de la Generalitat després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució van tornar a posar en punt mort totes les polítiques públiques. Les noves eleccions, els intents fallits d’investidura i la inestabilitat de l’actual govern van millorar les coses poc o gens.

“Tot està empantanat. Tot el que ha passat ha afectat greument les polítiques educatives”, lamenta Manel Pulido, responsable de la Federació d’Educació de CC OO. En aquest camp s’han quedat aturats nombrosos projectes. “El Pacte Nacional de les Universitats està parat. La negociació de les condicions laborals dels professors universitaris, també. El decret de l’escola inclusiva s’ha presentat però no hi ha recursos per desplegar-lo al 100%. El pacte per combatre la segregació escolar es va iniciar al gener del 2017 i encara no ha sortit. Només les oposicions han tirat endavant”, explica Pulido. El mateix Departament d’Ensenyament admet algunes d’aquestes qüestions, tot i que les vincula, sobretot, a l’efecte del 155 i a la manca de pressupostos nous —el Govern està elaborant els del 2019, que hauran de ser aprovats per majoria parlamentària—. “El pacte contra la segregació escolar es va congelar. Es van començar a reunir amb l’anterior Govern però després es va parar. Si no hi ha lideratge polític, aquestes coses poden estar desprotegides”, apunta un portaveu.

El Departament atribueix al 155 els retards en moltes obres i la renovació dels concerts educatius a les escoles que segreguen per sexe. Però la falta de pressupostos un any més —aquest curs estan prorrogats—, avisa un portaveu, complicaria més l’escenari actual: “Sense pressupostos no es podrà millorar la situació laboral del professorat ni la ràtio de vetlladores. Tampoc es podran construir centres nous”.

En sanitat la situació no és molt millor. L’exconseller Toni Comín —fugit a Bèlgica des de la tardor passada— va dissenyar molts plans que, sobre el paper, feien un altre pas de rosca a tot el sistema sanitari. No obstant això, dos anys i mig després d’entrar al Govern, les condicions laborals dels professionals no han millorat, la implantació d’aquests plans és desigual i els sanitaris estan ben farts. “El Pla Nacional d’Urgències va tenir una reunió d’avaluació i no s’han tornat a reunir. Abans del 155 ja estava tot aturat, com la construcció de centres d’atenció primària. Sense pressupostos, no hi ha res”, apunta un portaveu de Metges de Catalunya.

Si bé Comín va treure endavant el pla de xoc de les llistes d’espera i va reduir les demores, els diners addicionals s’han acabat i les cues tornen a pujar. L’exconseller va desplegar, no obstant això, una norma que es manté, que és la llei de sanitat universal.

La nova consellera, Alba Vergès, s’ha limitat a continuar desplegant l’herència del seu antecessor. Però els professionals no veuen les millores que auguraven aquests plans iniciats per Comín. El que anava a donar la volta a l’atenció primària (Enapisc) està en marxa, però s’ha guanyat moltes crítiques, fins i tot de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. “Des de fa 18 mesos, els professionals no perceben cap canvi tangible derivat de l’Enapisc, viuen amb resignació el seu dia a dia, i miren amb desconfiança un pla que el professional comença a oblidar, per incomplet i per inacció, fent més gran la distància entre l’assignació real de recursos i el discurs polític”, apunta en un comunicat.

Tampoc se’n sap res sobre com ha quedat l’Agència Catalana del Medicament, l’estructura d’Estat que faltava per convertir el Departament en un ministeri, segons Comín.