“Barcelona s’ha convertit en una ciutat única al món”

“De ciutats lletges a admirades mundialment. Barcelona era una ciutat que es passava de llarg i ara és un referent, s'ha convertit en una ciutat única al món. Els patis i els carrers interiors de Nova York eren objectivament lletjos i ara el bus turístic recorre Harlem”. El paral·lelisme sobre l'evolució de les dues ciutats el comentava Eduardo Mendoza en la presentació del seu últim llibre El rey recibe (Seix Barral) en el qual Rufo Batalla, el seu protagonista, discorre en els anys 60 i 70 entre aquestes dues ciutats. Un recorregut vital que va fer l'escriptor català —premi Cervantes i autor de novel·les recognoscibles pels seus personatges i peripècies—, per a qui plantejar-se les seves memòries li va semblar “mortalment avorrit”.

La novel·la, que aquest dimarts va sortir a la venda, és la forma de resoldre aquest voler explicar el viscut d'una altra manera: “El personatge no soc jo encara que sí viu moments importants”. No són unes memòries formals però sí disfressades: “Cal deixar constància del que hem viscut, perquè els historiadors ho fan d'una altra manera”. Transformacions socials i polítiques a un costat i a l'altre de l'Atlàntic, el despertar de les llibertats, el desengany dels postulats marxistes, els moviments reivindicatius, la censura....el personatge de El rey recibe—un periodista principiant a qui encarreguen la cobertura de les noces d'un príncep a l'exili— va navegant com pot: “És passiu, perquè viu en una societat marcada per la passivitat que et diu que passis desapercebut, que no destaquis. Però, alhora, és actiu. Li passa com a mi, que pensava que el marxisme estava molt bé fins que vaig ser a una reunió d'intel·lectuals a Praga i vaig veure que allò no era el que esperava”.

Explica Mendoza que mai ha pres notes en un dietari o res de semblant i que per això ha comprimit períodes una miqueta llargs de la seva vida en espais temporals molt més condensats en la novel·la. En principi, es plantejava una trilogia però ara ja no ho té tan clar: "Ja veurem. Estic treballant ja en el segon lliurament que no es demorarà molt en el temps. Però al final igual són quatre. No tinc pressa i escriuré el que em doni la gana, com he fet sempre. En principi, no vull anar més enllà de l'any 2000 perquè crec que han de passar 20 o 25 anys perquè l'actualitat es converteixi en novel·la”.

La mirada enrere que fa Mendoza en els anys que ha viscut no està exempta d'autocrítica amb la ironia que l'acompanya: “Si miro enrere em veig com un torracollons en veure com era. Per exemple, quan vaig arribar a Nova York. Per això, entre altres motius, vaig declinar escriure unes memòries, perquè haurien estat més aviat una confessió”.

Crec que han de passar 20 o 25 anys perquè l'actualitat es converteixi en novel·la”

En aquest mirar enrere i endavant, l'escriptor creu que el que ara en ocasions es denuncia com a censura no té res a veure amb el que es vivia als anys seixanta o setanta, en ple franquisme: “Hi havia coses molt nocives que ara no prenem en consideració. Fer la 'puta i la ramoneta' era un mèrit per si mateix. Imperava l'autocensura com a resultat de l'opressió sobre la llibertat d'expressió. Ara, de sortida, escrius i dius el que et dona la gana encara que el poder en totes les parts intenta que no se li toqui els nassos”.