No és la llibertat d’expressió

No és la llibertat d’expressió el que es juga en aquesta partida política, sinó el control de l’espai públic. La llibertat d’expressió en pot sortir molt perjudicada, com ha passat amb moltes altres coses durant el procés. Patirà, com ja han patit el conjunt de les llibertats polítiques i no tan sols les d’una banda, com alguns volen fer creure, sinó les de tots, retallades per les actuacions il·legals dels uns i pels excessos legals dels altres.

Hi ha uns que ens venen la idea que penjar o pintar llaços grocs a qualsevol tipus d’espai, oficial, públic o fins i tot privat, com pot ser un bar o un restaurant, és un dret sagrat que tots els demòcrates han de defensar, i encara amb més raó si es fa, com és el cas, per protestar per l’empresonament dels polítics presos. En nom de la llibertat d’expressió i l’autodeterminació de Catalunya, naturalment.

El primer que cal establir és que no tot és el mateix i no tot s’hi val. Els símbols de part, divisius, de partit en definitiva, estan molt bé a les solapes i a les cases, però no haurien de tenir cabuda als edificis oficials, a les institucions i a les propietats públiques. Ara hi són i farien molt bé els qui es dediquen a treure els llaços grocs dels carrers a dedicar-se abans a protestar i combatre l’ús de les instal·lacions de tots, pagades per tots, per a la propaganda només d’una part contra l’altra.

La llibertat d’expressió és dels ciutadans, no de les institucions i, per tant, el que està en joc en l’exhibició dels llaços grocs als edificis oficials és només una exhibició obscena de control partidista i de l'ús de les institucions per afavorir la causa independentista, cosa que no té res a veure amb les llibertats ni amb el servei als ciutadans que les mantenen amb els seus impostos.

El cas especial, i que requereix una mica més d’atenció, no són ni les institucions, que haurien de ser neutrals, ni les propietats privades, que haurien de ser respectades i de lliure disposició pels qui en són els seus titulars, sinó els espais públics compartits, les places i carrers, les carreteres o les platges. Aquí rau la qüestió més angoixant de la guerra groga en la qual estem ara immersos. En lloc de dedicar els espais compartits a promoure el debat i la controvèrsia propis de la democràcia, que és la funció que han de tenir aquesta mena d’espais, els estem dedicant a una confrontació que només admet dues posicions: posar llaços grocs o treure’ls.

De tota manera, seria millor no enganyar-nos respecte a l'origen del problema. Els responsables del disbarat són els que posen llaços als espais públics, després d’abusar del seu control de les institucions i a vegades utilitzar la seva força intimidatòria per posar-los també en espais de tots o fins i tot privats sense demanar permís. Els llaços grocs no són només als ajuntaments, als espais municipals, a les conselleries, a les biblioteques, a les escoles, sinó que també estan pintats als murs, a terra, a les bústies de les cases, en cotxes i camions, en seus de partits polítics, en mobiliari urbà i en quioscos de diaris, en muralles romanes, en cingles i penya-segats i, sovint, a les seus dels partits i fins i tot als cotxes dels polítics disconformes amb el procés.

Primer es van apoderar del llenguatge, diferenciant entre sobiranistes i unionistes, nosaltres i vosaltres; després es van apoderar de les institucions, convertint-les en instruments al servei del seu projecte partidista; i ara s’apoderen de l’espai públic, que és com dir de Catalunya, per convertir-la en propietat privada dels independentistes amb exclusió explícita dels que no ho són o fins i tot dels que no estan d’acord amb la via expeditiva, unilateral i il·legal que han emprès per aconseguir el ben legítim objectiu de la independència. Empastifar de groc els espais públics és una forma d’assenyalar qui n’és el propietari i d’excloure els qui consideren aliens, estrangers o colons respecte a la comunitat política catalana.

Tot això, s’ha de reconèixer, ha estat planificat amb una gran i perversa intel·ligència. Els dirigents del procés són molt llestos, encara que després demostrin un talent molt limitat a l’hora d’analitzar i calcular amb realisme la correlació de forces. I la reacció dels enemics del procés ha estat exactament la que esperaven, d’una estupidesa de la mateixa envergadura. Treure llaços grocs és reivindicar la llibertat de censurar, no d’expressar-se. Fer-ho de nit, amb la cara tapada o disfressats de descontaminadors, és un regal impagable a l’independentisme.

No es poden prohibir els llaços grocs. No es pot ordenar a cap policia que impedeixi posar-los. Ni tampoc treure’ls, és clar que no. Tan ridícul és Torra quan crida a combatre els qui els treuen com Rivera quan fa el contrari. Quin debat polític ens proposen! És una cursa empobridora entre la síndrome autoritària de la vella censura, anterior als valors il·lustrats, i la síndrome totalitària del control social del Gran Germà, ben d’acord amb la política digital contemporània. Res més normal que s’abstinguin d’entrar en aquesta mena de confrontació binària els que tinguin una idea una mica més noble de la política i de Catalunya i algunes coses una mica més matisades i complexes a discutir amb els seus conciutadans.