Un alleujament, molta feina per fer

La reunió entre els presidents del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, va ser positiva. Va ser un primer pas, normal i útil, per recuperar el diàleg institucional, reduir la tensió acumulada i explorar vies mitjançant les quals es puguin afrontar les tasques per reconduir la qüestió catalana.

Una trobada de dues hores i mitja ho pot ser gairebé tot, menys trivial i només protocol·lària. És més que el no-res al qual ens tenia acostumats el passat recent. El diàleg que tant es trobava a faltar i la relació institucional, que pressuposa el reconeixement de l'altre com a interlocutor vàlid, suposen un alleujament. Això no implica que els dos governants hagin arribat a conclusions compartides substancials, sinó en el millor dels casos a una metodologia amb la qual se'n puguin abordar algunes.

Torra va posar la màxima cura a emfatitzar les qüestions prioritàries de la seva agenda, l'exercici del presumpte dret d'autodeterminació (apel·lant fins i tot a la intransferible resolució de la Haia sobre Kosovo) per als catalans i l'excarceració dels polítics del procés presos. S'entén que intentés reconfortar els seus fidels seguidors.

Però totes dues qüestions tenen el recorregut que tenen, com ja el va advertir el seu interlocutor, Pedro Sánchez: molt menys que escàs. Perquè el dret a separar-se del conjunt no el preveuen les Constitucions democràtiques avançades, tampoc l'espanyola, i perquè els dirigents presos depenen del poder judicial, no de l'executiu.

Així que la insistència del dirigent autonòmic en el fet que tots dos estiguin d'acord que el de Catalunya és un problema polític és correcta i ha de trobar, doncs, una solució política. Però això no implica, contra el que va sostenir, que aquesta hagi de ser el vot en un referèndum que, d'altra banda, va dir que ja s'havia fet, sense legitimació ni resultats. Hi ha altres sortides, respectuoses amb l'ordre constitucional (França, Itàlia i Alemanya han rebutjat referèndums sobre qüestions de sobirania) i internacional.

Per enfocar-les és més útil un paquet en positiu que no pas en negatiu: explorar la possible retirada de recursos a lleis socials autonòmiques; recuperar vies de comunicació institucionals com les comissions bilaterals, desactivades durant set anys; reconsiderar la llista de les 45 reivindicacions administrativopolítiques que van suscitar sense profit els antecessors de Torra, Artur Mas i Carles Puigdemont.

El focus en aquestes qüestions reals, més que la pèrdua de temps en quimeres que divideixen, explica que la reunió fos fructífera: es va omplir del principi de realitat més que de retòrica. Tant de bo es continuï així.