Ser i no ser de Virginia Woolf

Abans de morir suïcidada al corrent del riu Ouse, al Sussex, prop de la casa on passava temporades, Virginia Woolf (1882-1941) va deixar un manuscrit i un mecanoscrit en què revisava la seva vida atzarosa, complexa, difícil des del punt de vista psíquic, i molt rica de creació, d’amics i d’experiències. Havia nascut en el si d’una família benestant, sense ser rica, i havia tingut l’oportunitat de viure, des de joveneta, en un ambient intel·lectual i artístic de primera categoria; tant, que l’estol de les seves amistats no va trigar a ser batejat com “el grup de Bloomsbury” —molts de la colla vivien a prop d’aquesta plaça londinenca—, del qual va formar part el bo i millor de la vida cultural de la Londres del seu temps: escriptores, com ella, pintores i decoradores, com la seva germana Vanessa, editors, filòsofs com Bertrand Russell i Wittgenstein, i fins i tot economistes, com John Maynard Keynes.

Aquest material espars va ser publicat a Sussex Univesity Press, i després ampliat a The Hogarth Press, l’editorial que havien fundat ella mateixa i el seu marit, Leonard Woolf. El 1980, la British Library va divulgar un altre conjunt de textos, de la mateixa sèrie autobiogràfica, i amb tot aquest material es va poder publicar la segona edició de Moments of Being (Moments de ser), la part més extensa d’aquest llibre essent A Sketch of the Past, ara editat en català: Un esbós del passat, traducció i epíleg de Dolors Udina (Barcelona, Viena Edicions, 2018).

És un llibre d’enorme qualitat, i és, per escreix, tot un símptoma: una escriptora que ja havia pensat a suïcidar-se més d’una vegada i que està a punt de fer-ho de debò, decideix, mentre s’ensopia tot escrivint una biografia de Roger Fry, entretenir-se tot repassant els primers anys de la seva vida. No podem estar del tot segurs que volgués escriure una llarga autobiografia, i més aviat hem d’entendre que Woolf va fer un viatge al seu passat més llunyà per mirar d’explicar-se la gènesi d’una personalitat complexa, incòmoda en aquest món, i, ben mirat, incòmoda també en el si de l’estil, molt avantguardista (modernist) per al seu temps.

Aquest tros substancial dels textos autobiogràfics de Woolf ara en català és, de fet, la part més sistemàtica i més reveladora, perquè arrenca del seu naixement i arriba a la seva primera joventut indicant els grans moments de la seva educació literària i sentimental, tota ella feta, com diu, de “moments de ser” i “moments de no ser”, és a dir, moments de gràcia i moments de desgràcia: el ser i la mort de bracet.

No es pot dir que el llibre comenci amb gaire brillantor, perquè Woolf explora en la seva memòria els estiueigs a la costa de Cornualla, i fa un ús excessiu —això ho heretaria Mercè Rodoreda en uns quants dels seus llibres— de la descripció de flors, fruits, arbres i arbustos. Com sap tot escriptor, s’ha d’anar molt en compte a fer prosopopeia en un llibre de memòries, perquè les impressions que un rep de la naturalesa mai no seran les mateixes que pugui experimentar-ne un lector distanciat en l’espai i en el temps. Passatges com ara aquest: “Dels horts sortia un murmuri d’abelles; les pomes eren vermelles i daurades; hi havia també flors rosades, i fulles grises i platejades”, que són tan xarons com moltes pàgines de la nostra escriptora esmentada, no solen donar grans fruits ni florida des del punt de vista de la qualitat literària; i és millor deixar les flors, les pomes i les fulles dels arbres al lliure albir dels poetes, que, si ho fan bé (Josep Carner, per exemple), assoleixen fites importantíssimes.

Però després vénen unes pàgines de debò admirables sobre la seva relació amb la mare —que va fer un segon casament amb el pare de Woolf, Leslie Stephen— i era tot discreció i tendresa; i, després, encara millor, unes quantes dedicades al pare, que devia ser una persona quasi intractable: rude amb les filles, sever, purità, victorià fins al moll de l’os, però amb una gran admiració per la vida intel·lectual i per la intel·ligència: això sí que va ser determinant en la vida i l’obra de Virginia, com sap tothom.

És rar que una filla faci consideracions d’aquesta mena sobre el seu pare: “M’avorreix escriure sobre ell, en part perquè m’és tan familiar, i en part perquè és un tipus que per a mi està mancat de pintoresquisme, raresa, romanticisme [que, en anglès d’aquell temps, equival a sentimentalisme o sensibilitat, com encara es diu a les pel·lícules angleses i es llegeix a les lleixes de les llibreries angleses]. Són un tipus de persones com un gravat d’acer, sense color, escalfor, ni cos... no hi ha esquerdes ni racons que captin la meva imaginació; no hi ha res que em tempti”. És rar, però és d’una sinceritat admirable, d’una excel·lent percepció d’escriptora i capacitat narrativa.

Hi ha coses bones abans d’aquestes pàgines (abans de la pàg. 72 de la nostra edició), però només aquestes, i fins al final del llibre, basten per aconsellar vivament aquest text als lectors, a més del fet, que és tan determinant, que la traducció és de gran categoria.