La curiositat d’un intel·lectual compromès

Amic de Joan Miró, Joan Brossa, Alexandre Cirici Pellicer, Miquel Porter Moix, Arnau Puig i un llarg etcètera del bo i millor de les arts i la cultura catalanes, Francesc Vicens és una figura fonamental per resseguir les propostes culturals més modernes i cosmopolites de la segona meitat del segle XX a Catalunya. I també és un exponent de la fluïdesa amb què es vivia el trànsit entre l’activitat cultural i la política, amb militàncies més o menys explícites, i amb el convenciment que la cultura era una bona aportació a la lluita antifranquista. Vicens és un dels millors exemples d’aquest perfil, referent d’una intel·lectualitat oberta a les innovacions i l’avantguarda, amb una curiositat cultural inacabable.

Tot i que va estudiar Dret, ben aviat es va sentir atret pel món de les arts, sempre a cavall de les arts plàstiques i el cinema. El seu ritu iniciàtic està vinculat a l’Institut Francès de Barcelona, que a finals dels quaranta era un espai de llibertat intel·lectual, on es van organitzar diversos grups, entre els quals el Cercle Lumière, dedicat al cinema i animat per Miquel Porter Moix. Les trobades al Lumière li van permetre conèixer gent amb les mateixes inquietuds i gaudir d’una beca per viure un mes a París, aleshores una experiència excepcional, que li va obrir encara més horitzons.

Si ja havia descobert una mirada diferent sobre el cinema, de la mà d’Arnau Puig va connectar amb els corrents més innovadors de les arts plàstiques, entrant de ple en l’òrbita del grup Dau al Set. El 18 de febrer de 1953 va conèixer, a través de Joan Prats, Joan Miró, fita decisiva que es produïa alhora que començava a treballar amb el crític i historiador d’art Alexandre Cirici Pellicer. Ja era al bell mig d’un món reduïdíssim, però enormement enriquidor, on es discutia i s’aprenia en sopars i cites privades en què va conèixer amb profunditat Tàpies, Brossa, la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs, i Prats, l’amic íntim de Miró que va crear el Club 49.

Tota aquesta activitat anava en paral·lel al seu ingrés al PSUC i la seva contribució al debat sobre el paper dels intel·lectuals al partit. La seva militància va forçar que visqués sis anys fora del país, durant els quals va incrementar els seus contactes internacionals i va dirigir Nous Horitzons des de París, alhora que va ser expulsat del PSUC arran de la crisi Semprún. Precisament, la seva privilegiada relació amb l’escriptor el va posar en contacte amb el director de cinema Alain Resnais, amb el qual va col·laborar assessorant el rodatge de la pel·lícula La guerre est finie (1966), a partir d’un guió de Semprún, en què Yves Montand interpretava un comunista espanyol que era exiliat a París.

En tornar a Barcelona, a l’agost de 1966 va accentuar la seva activitat cultural, tot i que amb una evident connotació política. Va fer classes a EISA, que era on van anar a parar els professors universitaris expulsats arran de la Caputxinada, i va treballar en editorials amb redaccions que eren autèntics caus antifranquistes. La seva especialització en l’art ja era reconeguda, i per això va participar en els inicis d’Enciclopèdia Catalana, amb Jordi Carbonell, posant ordre a les fitxes d’aquesta matèria, encara que ràpidament va passar a l’Editorial Salvat, aleshores una de les més importants. Cal remarcar el seu paper en el Diccionario Enciclopédico, així com en l’actualització de la Historia del Arte, a la qual va incorporar especialistes de tot el món. Però d’aquesta etapa destaca sobretot l’edició del Salvat Català, el primer diccionari enciclopèdic en català des de 1939, amb un gran llançament publicitari i la impactant portada obra de Joan Miró, una veritable icona de l’època.

Vicens ja era omnipresent en tot allò que tingués a veure amb Miró: el 1968 va participar en la tria de les obres que el pintor cediria per a un futur museu a Barcelona, de la mateixa manera que en el projecte de Centre d’Estudis d’Art Contemporani. Tot plegat va portar de forma natural que el març de 1974 fos nomenat director de la Fundació Miró, on va impulsar exposicions sobre Tàpies, l’exposició de clausura del Congrés de Cultura Catalana o temes tan innovadors a l’època com el vídeo com a obra d’art. Junt amb el seu amic Cirici, el 1976 van triar el disseny de la capçalera inicial del diari Avui. Paral·lelament, fou comissari de grans exposicions sobre Miró a Madrid i París, i el 1980 va comissariar a Madrid l’exposició Cien años de cultura catalana, una mena de presentació catalana a Madrid després de la dictadura.

El seu camí en el món de l’art semblava doncs molt assentat, però encara va tenir temps per fer una nova incursió en el cinema, en aquest cas com a actor a Les routes du sud (1978) de Joseph Losey, on va tornar a coincidir amb Yves Montand. Amb la recuperació democràtica va centrar la seva ocupació en la política institucional, però sense perdre l’interès per les arts ni la curiositat intel·lectual, sempre atent a les novetats i els nous reptes. En definitiva, avantguarda i compromís.