Torra vol restituir Torres-García

Quan va jurar el càrrec com a president de la Generalitat i aquest dissabte, a la presa de possessió dels nous consellers, Quim Torra va repetir la seva idea de restituir l’expresident Carles Puigdemont i els consellers empresonats o fugits per la seva actuació en el procés. Però no són els únics que Torra vol restituir durant el seu mandat. El dimarts 29 de maig en una de les piulades a les quals és tan aficionat, i que li han costat algun disgust, va escriure: “Com és sabut, el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat es va tornar a decorar durant la dictadura de Primo de Rivera. Les fabuloses pintures de Torres-García van ser substituïdes per les que actualment encara hi ha. Un tema, per tant, que caldrà resoldre”. La piulada, que ocupa gairebé els 280 caràcters permesos, la va il·lustrar amb una fotografia de Josep Brangulí en què es veu part del cicle pictòric que va crear el pintor uruguaià entre el 1913 i el 1917. A més, Torra ha canviat recentment la foto del seu perfil de Twitter per una enorme fotografia de l’Atena que presideix la peça més important del conjunt pictòric: la de La Catalunya eterna, una obra que, com la resta de pintures noucentistes en què Torres-García va il·lustrar la seva arcàdia mediterrània, és en una altra sala del Palau de la Generalitat des de finalitats dels anys seixanta, un lloc que els experts consideren que no és l’idoni perquè impedeix llegir les pintures de forma correcta.

I és que sense haver-se mogut gaire del lloc des que van ser creades fa un segle, aquestes pintures de Torres-García han tingut una història convulsa. El pintor va realitzar quatre frescos sobre la paret: La Catalunya eterna (1913), L’edat d’or de la humanitat (1915), Les arts (1916), El temporal no és més que símbol (1916), i dos estudis preparatoris: La ceràmica (1917) i La Catalunya industrial (1917), per encàrrec d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i després de la Mancomunitat, una de les tasques que més prestigi podia rebre un pintor del moment ja que es tractava de posar imatges a la part més solemne i noble del Palau, construïda al segle XVI, en ple Renaixement. Conscient de l’encàrrec, Torres-García va visitar Itàlia per documentar-se sobre la tècnica al fresc i admirar primitius italians com Giotto.

Però no tothom va estar d’acord amb la seva feina —a més de criticar durament que no era un artista català, malgrat que el seu pare ho era—. Entre ells, el successor de Prat de la Riba a la Mancomunitat, que no era altre que el famós arquitecte i historiador Josep Puig i Cadafalch, que va suspendre els treballs de decoració del saló el 1918, una decisió que va comportar que Torres-García marxés de Catalunya per no tornar-hi mai més.

Les pintures “gregues” de Torres-García van acabar ocultes, primer sota cortines i després sepultades per unes de noves, d’estil historicista, encarregades durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera a 26 pintors actius a Barcelona que van elaborar una sèrie d’olis enganxats sobre les pintures murals. I així van estar durant quatre dècades, fins que el 1968 les pintures de Torres-García es van arrencar, amb la mateixa tècnica del strappo que es va usar als absis romànics, i es van trossejar durant el mandat de Juan Antonio Samaranch. El treball es va encarregar al taller de Ramon Gudiol i va costar un total de 150.000 pessetes.

Després d’arrencar-les es va discutir on les havien de portar: al Museu Marítim, a la Biblioteca Nacional o que fossin la primera peça del museu d’art contemporani que la ciutat no tenia. Al final es van traslladar a una sala propera del mateix Palau: la sala Torres-García situada al Pati del Tarongers, que acull actes institucionals, però que mostra de forma evident que les pintures no es van pintar per a aquest espai.

Amb tot, la iniciativa que sembla haver pres Torra no és nova. “El 1989, durant el mandat de Jordi Pujol, em van demanar un informe per dur a terme el trasllat de les pintures al seu lloc original. Després, a partir del 2003, amb Pasqual Maragall, va tornar a sortir el tema i els vaig dir que busquessin l’informe que havia fet. Fins i tot després va haver-hi un tercer intent. Aquest seria el quart”, explica Francesc Fontbona, un dels millors especialistes que hi ha en pintura modernista i noucentista i en Torres-García, que deixa clar que no seria una feina senzilla: “Torres-García no va pintar tot el saló, per tant, si es restituïssin, caldria emplenar els set o vuit espais buits d’alguna manera. Si no, el saló quedaria horrible”. “A més”, afegeix Fontbona, “hi ha el problema de què fer amb les pintures que hi ha ara. Són uns cromos, d’acord, però estan realitzats per pintors interessants. Enrotllar-les i portar-les a la reserva del MNAC, no és el més aconsellable”. I l’expert rebla: “Es podria fer, però no crec que sigui necessari”.

"Per Déu i per Espanya"

Durant la transmissió de TV3 només es va veure un primer pla de les pintures del Saló Sant Jordi: la de la Verge de Montserrat que va pintar Josep Mongrell. No és d'estranyar. La resta de les gairebé 50 obres d'aquest solemne espai lloen grans gestes de la història d'Espanya relacionades amb Catalunya. Com la batalla de Lepant (Josep Maria Xiró), les Navas de Tolosa (Laurà Barrau), la rebuda de Colón pels Reis Catòlics (Francesc Galofre) i la reunió del Toisón d'Or a la catedral de Barcelona (Arcadi Mas i Fontdevila). Sota La espiritualidad catalana con Dios y la Patria es va escriure: "Por Dios y por España, un alma sola, un solo corazón". Una frase que va acabar tapada sota una capa de pintura, com la resta d'inscripcions.