El poder de la ficció

A La novel·la de Sant Jordi Màrius Serra (Barcelona, 1963) du a terme, amb una estranya facilitat, el que es proposa el Màrius Serra de ficció —l’autor de la fictícia novel·la Eleusis per Sant Jordi— quan es va decidir a “escriure una novel·la de gènere amb tots els ingredients dels anomenats best-sellers: morts, girs argumentals sobtats, ritme àgil, diàlegs, capítols curts, un tempo trepidant, uns fets increïbles que tanquen de manera abrupta el procés independentista...”. A La novel·la de Sant Jordi hi ha cinc assassinats —cinc escriptors d’èxit—, i hi ha cinc protagonistes sospitosos de ser el criminal: l’editor d’Eleusis per Sant Jordi, un cap de premsa, un periodista, el Màrius Serra de ficció —al cap i a la fi, a la realitat de la novel·la que llegeix el lector es reprodueixen els mecanismes luctuosos que ha imaginat a la novel·la fictícia—, i Oriol Comas i Coma, un amic real del Serra real i que aquí esdevé un personatge clau en el moment de desemmascarar el nom de l’assassí: amb una cadència embogida, a mesura que les investigacions dels Mossos avancen, l’amenaça de la culpabilitat recau sobre cada un d’aquests personatges, i Serra —el real, no el de ficció— teixeix una xarxa de trames que es capgiren veloçment sense complexos, com si cadascuna hi portés incorporada la certesa obligatòria del dubte. Però si La novel·la de Sant Jordi convida a una lectura vertiginosa és gràcies a la capacitat de Serra per dominar el temps narratiu, o per convertir l’estil en una altra cosa, en una naturalitat expressiva d’una desconcertant invenció, en un talent reflexiu que s’integra dins del relat, com s’hi integren també la sorpresa, l’absurd i el grotesc.

I podria ser justament la presència d’aquests elements —la sorpresa absurda, la sorpresa grotesca— el que allunyés de La novel·la de Sant Jordi el lector insubornable de novel·les negres, o de novel·les de detectius, perquè se li farà massa evident que Serra utilitza la matèria policíaca sense amagar que en realitza un ús paròdic, o com si fos el punt de partida per assolir uns altres objectius. Pot haver-hi qui cregui que, invocant la presència de l’actualitat social de Catalunya tant a la novel·la real com a la novel·la fictícia, l’autor aprofundeix el camí de la política-ficció que va inaugurar a Res no és perfecte a Hawai —encara que ho sembli, l’absència de numeració a la pàgina 155 no és cap errata—; però també pot haver-hi qui llegeixi les peripècies i l’agitació del gremi editorial al complet, enmig de la confusió de veus i de la multitud que passeja amunt i avall durant el dia del llibre, com un homenatge, o un agraïment, o una admiració atònita, a l’alegria de la literatura. Ho diu Màrius Serra —el real no, el de ficció, però el lector sospita que és compartible—: “Encara ara, tants anys després, quan llegeixo el que he escrit em sembla inexplicable. No tant per les històries que invento, sinó pel fet de continuar posant una paraula rere una altra frase a frase, paràgraf a paràgraf. La veritat és que em meravella no saber d’on surt, aquest impuls. I em fascina conservar-lo”. Com un enamorat a ultrança que es confessa, a vegades els dictàmens contra el caos i el desordre de la indústria editorial són durs, però lluny de pontificacions simplistes, les seves observacions haurien de convidar a la reflexió, al dissentiment, però sobretot a la reflexió.

Amb Màrius Serra un celebra el goig de tots els cercles concèntrics que fan literatura

La novel·la de Sant Jordi és una novel·la detectivesca que argumentalment es desfila una mica perquè l’afany burlesc caricaturitza en excés les peripècies; és una novel·la de política-ficció que juga de manera hàbil amb el temps narratiu; però, per damunt de tot, és una novel·la que celebra el goig de llegir i d’escriure, el goig de la literatura i de tots els cercles concèntrics que la fan possible. De totes maneres, també pot haver-hi qui localitzi una altra línia de lectura, relacionada amb la fictícia Eleusis per Sant Jordi, i que el lector no pot llegir, però que en realitat, quan arriba al punt final de La novel·la de Sant Jordi, ja ha llegit: aquí rau justament el joc —el joc verdader— de la novel·la que es té a les mans. I és d’aquesta manera que, gràcies al poder de la ficció, el lector descobreix que s’ha submergit en el work in progress d’una novel·la mai no escrita.