Lliçons d’un mestre

Seixanta anys d’ofici en un volum ple d’idees i reflexions, en poc més de 200 pàgines que sintetitzen una manera de fer història, i una manera d’interpretar-la. Aquest és el sentit de L’ofici d’historiador, de Josep Fontana, resultat d’unes lliçons del 2009 a la Universitat de Girona, a les quals ha afegit dos textos nous, i ara editades i, és clar, actualitzades.

Amb to d’assaig, tres dels 11 capítols són reflexions estrictes sobre la Història, els historiadors i la historiografia, mentre que els altres concreten la seva visió focalitzant-la en aspectes concrets de la història de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i del món. De principi a final es respira un leitmotivrecurrent en Fontana: la utilitat social de l’historiador, la consciència de la seva dimensió cívica, que diu que va aprendre ben d’hora de Jaume Vicens Vives, un dels seus mestres, juntament amb Ferran Soldevila, Pierre Vilar i Ramon Carande. Reivindicant l’escola dels Annales i els marxistes britànics, considera que el postmodernisme actual “condueix a un escepticisme paralitzador, prou satisfactori, d’altra banda, per a l’ordre establert”. I en una línia similar critica els teòrics postcolonialistes que, paradoxalment, es converteixen en els mediadors que els colonitzats necessiten per expressar-se, “la qual cosa implica dur una postura de superioritat imperialista a un extrem delirant”.

Ben actual és també la reflexió sobre l’ús governamental de la Història, enfront del qual Fontana reclama que la matèria no esdevingui “adoctrinament patriòtic i social” i sigui una eina per comprendre l’entorn social. Per això cal que es pregunti per l’origen de molts malestars. Aquesta és l’essència del compromís social de l’historiador, que ha d’emprendre una mena d’Història que Fontana admet que “no té models complets”, i que obligarà a “mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència”. Opció que, malgrat aquestes conseqüències, diu que val la pena.

L’ofici d’historiador

Josep Fontana

Arcàdia

272 pàg. 22 euros

Aquests paràmetres teòrics es veuen reflectits en les lliçons dedicades a temàtiques que ha investigat en algun moment. Fontana va al gra, oferint interpretacions personals i sense defugir la polèmica. Són textos àgils, esquitxats amb mostres d’erudició, que obliguen el lector a repensar suposades veritats incontestades. Un dels més interessants és sobre la identitat europea, que s’acostuma a fonamentar en la cultura clàssica i el cristianisme, i que ell dissecciona críticament per contraposar-hi la tradició de lluites contra el despotisme dels imperis i l’elaboració d’una cultura racional i crítica que es fa visible amb la Il·lustració. En conseqüència, el focus sobre la història d’Europa hauria de ser un altre: “La seva tradició de defensa dels drets humans i dels drets socials”. Un altre exemple: quan en referir-se a la Guerra Freda redueix el risc real d’enfrontament entre els blocs, i emfatitza que la tensió bipolar va servir perquè “els dos bàndols acabessin combatent amb la mateixa eficàcia el programa d’una democràcia socialment avançada i participativa que havia nascut de l’antifeixisme”, de manera que tant a l’Est com a l’Oest van ser bandejats els sectors més esquerranosos.

Cal assenyalar també que el capítol dedicat a la història de Catalunya pivota sobre els antecedents del 1714, que Fontana situa amb precisió. En aquest punt es dol de l’actitud de molts estaments acadèmics espanyols, als quals acusa de “profunda ignorància” de la producció catalana dels darrers 50 anys. Un capítol que és tot un exemple pràctic dels usos i abusos de la Història, veritable centre de tot un llibre i de tota una trajectòria professional.