Quins escenaris judicials afronten Puigdemont i els altres sis líders del procés que han fugit?

Després de l'ordre de processament del jutge instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, del 21 de març, en la causa que investiga el procés independentista de Catalunya, hi ha diversos dirigents declarats en rebel·lia per no haver anat a declarar: l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, que s'espera empresonat a Alemanya; Marta Rovira i Anna Gabriel, que es troben a Suïssa; els exconsellers Toni Comín, Lluís Puig i Meritxell Serret, a Bèlgica; i l'exconsellera Clara Ponsatí, a Escòcia.

El fet de trobar-se a diferents estats introdueix variacions en el futur processal que s'obre per a cadascun d'ells. Tal com explica Ángeles Gutiérrez Zarza, professora titular de Dret Processal a la Universitat de Castella-la Manxa i coordinadora de la Xarxa Espanyola de Dret Penal Europeu (ReDPE), dins de la Unió Europea, igual que hi ha lliure circulació de persones, també circulen lliurement les decisions judicials, incloent-hi les interlocutòries de detenció i presó provisional dictades pels jutges d'un Estat membre mitjançant l'ordre europea de detenció i entrega (ODE). Aquesta es troba regulada en una decisió marc del 2002, que recull un procediment general que posteriorment cada país ha desenvolupat en una norma interna que determina qui és competent per a quines funcions i quins són els tràmits concrets que s'han de seguir.

Puigdemont a Alemanya

En el cas de Puigdemont, la seva ordre de detenció europea, activada, desactivada i reactivada, planteja moltes incògnites. Com que ha estat detingut mitjançant una alerta del Sistema d'Informació de Schengen (SIS), les autoritats alemanyes han de rebre encara l'ODE en el formulari oficial, degudament emplenada i traduïda a l'alemany. En cas contrari, quedarà en llibertat.

Després que el tribunal de primera instància de Neumünster hagi acordat mantenir-lo privat de llibertat (decisió contra la qual no es pot presentar recurs), la competència per decidir sobre l'ordre correspon ara a la Fiscalia i al Tribunal Regional Superior de Schleswig-Holstein, la regió on Puigdemont va ser localitzat. L'òrgan judicial examinarà les seves circumstàncies personals i li preguntarà si té motius per oposar-se a l'entrega. Si l'expresident accepta el seu lliurament, se seguirà un procediment simplificat, que té una durada mitjana d'entre 14 i 15 dies.

Tres fases

Si Puigdemont no consenteix el seu lliurament, el procediment té tres fases. En la primera, el fiscal examina si concorre algun motiu de denegació. El primer possible motiu oposable és la inexistència d'una doble incriminació, és a dir, que per executar l'ODE de Puigdemont els delictes de malversació i rebel·lió han d'estar penats també a Alemanya. En el cas de la malversació la doble tipificació és clara, però no tant en el de rebel·lió. Alemanya preveu al seu Codi Penal el delicte d'alta traïció, però la dificultat rau a decidir si en els fets que se li imputen a Puigdemont va existir violència o amenaça de violència, un requisit que també exigeix el delicte d'alta traïció alemany.

L'altre motiu de denegació és la possible vulneració de drets fonamentals. La normativa alemanya estableix que es denegarà l'ODE quan suposi una violació de l'article 6 del Tractat de la Unió Europea (drets fonamentals), però aquest precepte es té en compte en els casos en què el delicte té una entitat menor i el perjudici que es causaria al sospitós per la seva detenció i lliurament a un altre Estat membre seria molt major (absència de proporcionalitat).

En la segona fase, el fiscal al·lega qualsevol motiu de denegació davant del Tribunal Regional Superior, que revisarà la seva decisió i decidirà sobre si es permet o no el lliurament. Contra aquesta decisió no es pot presentar recurs i només vincula el ministeri públic si rebutja el lliurament perquè si l'autoritza, el fiscal encara pot denegar-lo si estima que concorren motius justificats de denegació.

En la tercera i última fase, el fiscal pren la decisió final, per a la qual hi ha un termini de 60 dies des de la detenció, prorrogable excepcionalment 30 dies més. Com a regla general, els fiscals alemanys triguen una mitjana d'entre 32 i 40 dies a prendre la decisió.

També correspon al fiscal del Tribunal Regional Superior organitzar l'entrega de la persona en col·laboració amb les autoritats competents d'Espanya, en un termini de 10 dies després de prendre la decisió definitiva.

Rovira i Gabriel, a Suïssa

Suïssa forma part de l'espai Schengen però, com que no és membre de la Unió Europea, no aplica l'ODE, sinó el procediment d'extradició tradicional. Les declaracions de la Fiscalia General del país, afirmant que no és possible concedir l'extradició per motius polítics, podria fer pensar que no hi haurà trasllat de les fugides. No obstant això, la qüestió no és tan simple perquè Suïssa ha signat el Conveni Europeu d'Extradició (del Consell d'Europa) i el seu Protocol I. La norma no permet l'extradició per motius polítics, però el seu Protocol I, sí. Precisament, es va adoptar amb aquesta finalitat.

Els exconsellers a Bèlgica

Els tres exconsellers catalans fugits a Bèlgica de moment no han estat detinguts perquè la justícia del país no hi veu risc de fugida. Si escau, serà la sala preliminar la que decidirà si concorren motius clars per denegar l'ordre detenció europea.

Les resolucions de la sala preliminar són recurribles davant de la sala d'acusacions i aquesta, al seu torn, es pot recórrer davant del Tribunal Superior d'Apel·lació. Malgrat les possibilitats de presentar aquests recursos, les autoritats belgues acostumen a respectar el termini màxim general per resoldre sobre el lliurament de 60 dies.

Sobre els motius de denegació que pot al·legar la defensa de la persona requerida, sembla que els que donarien més joc són l'absència de doble incriminació i el risc de no tenir un judici imparcial a Espanya.

La correspondència exacta no és necessària

Sobre la doble incriminació, tot i que el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) ha assenyalat que no és necessària una correspondència exacta entre els tipus penals, sinó que els fets que serveixin de base a l'ordre de detenció estiguin incriminats a Espanya i a Bèlgica, no és fàcil trobar correspondències entre els Codis Penals de tots dos països. El belga regula el delicte de sedició, però només per al cas de cometre's entre particulars. Potser els delictes de coalició de funcionaris podrien tenir una equiparació més fàcil.

Un altre dels possibles motius de denegació és el risc de vulneració de drets fonamentals per les autoritats espanyoles, expressament previst per la llei belga sobre l'ordre de detenció europea i que va ser aplicat per les seves autoritats per denegar les primeres emeses per Espanya en casos de terroristes d'ETA residents a Bèlgica el 2003. Les decisions van ser, no obstant això, objecte d'apel·lació per la Fiscalia belga i es van corregir en les instàncies superiors. La qüestió s'ha seguit plantejant davant dels tribunals belgues en posteriors processos, amb solucions dispars.

El procediment a Escòcia

Escòcia té la seva pròpia organització judicial i les seves normes processals, però pel que fa a l'ODE es regeix per la llei d'extradició del 2003, d'aplicació a tot el Regne Unit. Aquests requeriments els centralitza la Crown Office d'Escòcia, que l'examina i en certifica la validesa.

Un dels defensors de la Unitat de Cooperació Judicial examinarà si concorre algun motiu per denegar l'extradició. És també l'encarregat d'enviar una còpia de l'ordre a l'oficial d'enllaç internacional de la Policia escocesa, que introdueix una alerta en el sistema nacional de localitzacions. Abans de l'arrest, la policia torna a verificar la condició de la persona requerida. És possible que el procediment de l'exconsellera Ponsatí es trobi en aquest punt.

Si la dirigent és detinguda, s'ha de posar a disposició judicial (davant del que anomenen Sheriff Court) en les 48 hores següents. En aquesta audiència s'examina si la persona vol consentir el seu lliurament. Com a regla general no acostuma a acordar-se la privació de llibertat de la persona detinguda, però si escau podria adoptar-se una decisió diferent.

La decisió sobre el lliurament correspon al Sheriff Court of Lothian and Borders, amb seu a Edimburg. Es pot presentar un recurs en apel·lació davant d'una secció col·legiada del High Court of the Judiciary, el més alt tribunal de la jurisdicció penal escocesa.

Pel que fa als terminis, si la persona dona el seu consentiment, les autoritats d'Escòcia solen complir el termini de 10 dies. Però si no és així, les possibilitats de recórrer contra la decisió del tribunal són tan àmplies que el compliment del termini general de 60 dies resulta gairebé impossible.

Sobre els motius de denegació a Escòcia, la seva llei d'extradició reprodueix els motius de denegació de la regulació sobre l'euroordre (a més d'alguns altres), per la qual cosa es podrien al·legar la vulneració de drets fonamentals, inclosa l'absència de procés degut, d'imparcialitat de l'òrgan judicial i, sobretot, de doble incriminació. A Escòcia, el delicte de sedició va ser abolit el 2011 i el de rebel·lió només és comparable amb el de traïció, que defineix actes de violència contra la Corona.

Per a més informació, consulteu les guies jurídiques sobre l'ordre europea de detenció i extradició.