Persistència

El divendres Sant de 1910, Pío Baroja va venir a Barcelona amb l’expressa intenció de pronunciar una conferència a l’auditori de la Casa del Pueblo, després d’haver publicat a la premsa de Madrid certes asseveracions poc o gens amables amb el catalanisme i que havien ocasionat les corresponents esquinçades de vestidures a La Publicitat, La Veu de Catalunya i altres diaris barcelonins. Ho va fer recollint el repte llançat per El Poble Català, que li havia preguntat si s’atreviria a dir coses tan fortes a l’Ateneu Barcelonès. A l’Ateneu no va gosar, però a la Casa del Pueblo, fundada quatre anys abans per don Alejandro Lerroux i emplaçada al carrer d’Aragó cantonada Casanova, va doblar l’aposta.

A la conferència, Baroja es declara admirador de la ciutat i els seus habitants, i expressa sense circumloquis l’escassa consideració que li inspira la cultura del catalanisme. El modernisme li fa tanta angúnia com el noucentisme. Qualifica de flatulències els escrits de Gabriel Alomar; les glosses d’Eugeni d’Ors li semblen exercicis d’esnobisme sense gràcia i les comèdies llagrimoses de Rusiñol el fan sentir dissolt en un mar de merenga internacional. En la literatura catalana del moment, res no li sembla català; més aviat ho troba suec, noruec, danès —afirmació que ara faria feliços els promotors de la Dinamarca del sud—, i fins i tot tàrtar. I es demana com es poden prendre seriosament les pesades pedanteries de Pere Coromines, els pensaments del qual li fan l’efecte de nedar en una bassa de greix, criteri que Josep Maria de Sagarra —sigui dit de passada— compartiria uns anys més tard en uns cèlebres versets satírics no gens afalagadors de la perspectiva de gènere: “Ets fresca com una rosa / més puta que les gallines / i pesada com la prosa / de don Pere Coromines”.

Les observacions de Baroja, que abomina igualment de l’arquitectura modernista, i de la indústria, la ciència i la filosofia catalanes, oscil·len entre el desig provocador de sacsejar les plàcides aigües de l’autocontemplació catalana, i la pura sensatesa. Basc com era, coneixia de primera mà les ridiculeses i les amenaces del nacionalisme, i les pretensions ètniques que veia emergir a Catalunya li posaven els nervis a repel. Molt més interessant que els seus judicis sumaríssims sobre la cultura catalana és el que reporta del que llegeix i sent dir a Catalunya. Les plomes de la premsa catalanista ja repetien, en aquells anys, les mateixes certeses morals que ara sentim en boca d’aquella classe de tertulians que sempre comencen les frases preguntant-se “com pot ser que en ple segle XXI, etc.”: els castellans són fanàtics, arravatats i violents, i els catalans, tolerants, pràctics i pacífics. Són coses que Pío Baroja ha de sentir pocs mesos després de la Setmana Tràgica. “Yo no les odio —diu—, ni mucho menos; aunque creo que si fuera catalán les odiaría”. I aquí és on l’encerta de ple.