Retrocedir és possible

Mirar-se el melic és una de les millors maneres d’enganyar-se a un mateix, i això és el que els passa als qui creuen que la crisi catalana és l’eix entorn del que gira tot. No és així. El que està en curs és una reversió d’assoliments socials i polítics que es creien consolidats, i dels quals el conflicte català i la intervenció de la Generalitat pel Govern de Mariano Rajoy, fins i tot si es considera justificada, són només una part. En termes polítics, Espanya viu en temps de restauració. Un rebrot de l’autoritarisme social i polític del qual la dreta n’és hereva directa, com així ho reivindicava, fa unes setmanes, un notori exministre franquista: Fernando Suárez.

El malestar pels retrocessos va començar a expressar-se el 2011 amb el moviment del 15-M i les onades de protesta del començament de la crisi. Als joves indignats se’ls va unir una part de la generació que en la dècada dels seixanta havia emergit com la gran impulsora de la lluita antifranquista, frustrada per la deriva política que José María Aznar va iniciar a meitat de la dècada dels noranta. La dels soixante-huitards és una generació forjada en la ferma convicció, al caire d’una fe cega, que el futur només podia ser millor. I així havia estat, sens dubte, en les primeres dècades de la democràcia, qualsevol que sigui el paràmetre que s’utilitzi per comparar la societat de fa quaranta anys amb l’actual: els drets civils i les llibertats, el nivell mitjà de l’ensenyament, la renda per càpita, el PIB, l’obertura econòmica i cultural a l’exterior, etcètera. Ara, no obstant això, la convicció que el futur serà millor s’ha evaporat. Ha estat substituïda per la incertesa i la por.

L’estat d’ànim que predomina avui entre els joves és el contrari del que imperava entre els protagonistes de la lluita antifranquista en el període 1965-1977. Es va expandir llavors la creença que la Constitució del 1978 i, a Catalunya, l’Estatut d’Autonomia del 1979, eren el cap del pont a partir del qual es podrien ampliar els drets i les millores que quedaven pendents. Per això es podia seguir creient que el futur seria millor. Allò que s’havia conquistat es considerava irrevocable i era la base des de la qual seguir avançant.

L’embranzida va durar fins al segon govern de José María Aznar. Llavors es va veure que aquella fe en un avanç constant era una visió parcial, idíl·lica, del pacte de la Transició. Es va comprovar que la Constitució era una via per la qual es podia circular en dos sentits, cap a endavant, sí, però també cap a enrere. No fins al punt de ressuscitar la dictadura, per descomptat, però sí per neutralitzar avanços importants.

Ningú creia que seria possible l’acomiadament lliure i, en la pràctica això és el que tenim. La reforma laboral, la llei mordassa, els successius enduriments del Codi Penal, i sense oblidar la subordinació de tota la política econòmica als interessos del sistema financer, han trencat la idea de progrés constant. Es pot retrocedir. I tant que es pot. Insultar el cap de l’Estat o posar-se un nas de pallasso al costat d’un policia pot suposar pena de presó.

També es va creure que l’autonomia de Catalunya era una conquesta irreversible. Però l’Estatut votat per la ciutadania en referèndum va ser retallat perquè el PP, el partit que havia perdut totes les eleccions a Catalunya, creia que s’havia arribat massa lluny. Les protestes contra la retallada van derivar, al final, en moviment independentista i, tal com Felipe González va presagiar fa uns mesos, els catalans han comprovat que abans poden perdre l’autonomia que aconseguir la independència. Així doncs, ha passat que allò que es creia consolidat a través de la Constitució i l’Estatut no resistia un decret de Mariano Rajoy: se cessa el president de la Generalitat i el seu govern, es dissol el Parlament i ja està.

Encara s’ha de veure com acabarà la qualificació jurídica de la interpretació que s’ha fet de l’article 155 de la Constitució. Existeix un precedent, el de 1935, quan el Tribunal de Garanties de la República va declarar inconstitucional la suspensió de la Generalitat per part del Govern central, un any abans. Ja es veurà. Però es pot retrocedir. Clar que es pot. En el seu moment es va celebrar que la Transició resolgués tres greus contenciosos històrics: el problema militar, el domini de l’Església i el conflicte català. El tercer ha rebrotat, 40 anys després.