Per què fracassen les regions?

La identitat muta. També l'econòmica. De vegades, molt ràpidament. La nacionalitat, regió o land que ahir era potent avui esdevé feble; la rica es converteix en pobra. I al revés, la més retardada es col·loca al capdavant.

Mirat amb la ullera de llarga vista de la història, passa de vegades gairebé de sobte. Andalusia era el 1800 l'economia regional més potent d'Espanya: generava el 24,75% del PIB total. En poques dècades va baixar a la meitat, i el 2016 es va situar al 13,3% (La decadència econòmica andalusa, EL PAÍS, 6/3/1980; i INE).

Mentre el de Catalunya suposava el 8,28% el 1800, i des de llavors s'ha duplicat llargament, fins al 19% el 2016, a l'avantguarda de les comunitats autònomes. En termes de riquesa per càpita, els catalans, encara que molt per darrere dels madrilenys, avantatgen a la mitjana dels espanyols en un 19,3%; els ingressos de cada andalús són un 26,4% inferiors a la mitjana espanyola.

Baviera era el 1950 un land alemany pobre. Formava part de les llumetes vermelles, Schleswig-Holstein, Baixa Saxònia i Renania-Palatinado, que registraven una mitjana de PIB per càpita del 23% inferior a l'alemany (Eastern Germany's long haul, Robert Barro, TWSJ, 3/5/1991). Avui és el tercer, després de la inassolible Hamburg i gairebé empatat amb el minúscul Bremen: els seus ingressos per persona superen (dades del 2015) la mitjana alemanya en un 16%.

Així que en períodes no tan llargs, les regions econòmiques pugen i baixen, triomfen i fracassen. Res està adquirit per sempre, explicar el que creuen els supremacistes.

Per què fracassen els països?, es van preguntar Daron Acemoglu i James Robinson en un famós llibre (Deusto, Barcelona, 2012). Fracassen si unes elits extractives parasitàries sobreexploten les seves poblacions mitjançant cruels institucions econòmiques (esclavisme, opressió colonial, misèria) doblegades d'institucions polítiques excloents (dictadures, virregnats), van respondre.

També per l'asincronia entre creixement econòmic i desenvolupament polític. I per la "interacció de petites diferències institucionals amb conjuntures crítiques", van apuntar.

Apliquem l'esquema. Andalusia va emparellar a l'Antic Règim l'hegemonia econòmica (agrícola) amb molt de poder polític a la Cort: el primer factor va recular després de la primera revolució industrial i el segon va quedar coix. Va declinar. Baviera va acompanyar el creixement dels seixanta amb influència política i cultural pròpia (el canceller Ludwig Erhard, pare de l'"economia social de mercat"), en camins paral·lels i retroalimentadors. Es va catapultar.

I Catalunya? El seu èxit econòmic en dos segles ha estat fulgurant, com a resum les seves xifres bàsiques. Es va rescatar després de la precarietat institucional econòmica del franquisme. Va acumular empreses, banca, talent, cosmopolitisme, capitalitat cultural i olímpica.

Va acompanyar aquesta recuperació d'una influència política (amb el PSC i CiU) molt significativa però mai diriment. Adaptada a la globalització, però desconcertada per la Gran Recessió (i per la centrifugació de responsabilitats que sobre ella van perpetrar alguns dirigents), s'enfronta al risc d'abocar-se a una senda de fracàs: per asincronia d'una economia (fins avui) forta i una política que en comptes de voluntat de Poder (amb majúscula), acaricia convertir-se en Contrapoder.