Una de musclos, amb Pla

El punyeter musclo escapa per tercera vegada; això sí, mig desmuntat, ja. Què es creia! Però en el seu covard i suïcida plongeon des de dalt del llarg escuradents em bateja els pantalons beige amb una bona taca d'escabetx. Quin vermutet. Que m'estigui barallant un encara calorós dissabte de setembre amb el pastós i biodegradable mol·lusc és culpa, de nou, de la funesta mania de llegir. “En totes els coses de la vida és pot fer el boig. En la cuina, mai". Aquí està el meu Josep Pla! Val: ho diu qui podia passar-se el dia sense menjar si la criada Mercè, als anys 50, havia d'absentar-se del mas; o el que aguantava la jornada amb una truita d'espàrrecs bladers, o dos ous ferrats (dinar), o un bol de llet i una torrada (amb sort, amb un pessic de formatge, gran sopar). “Les meves possibilitats d’absorció alimentària han estat sempre molt precàries”, confessa qui, d'altra banda, a casa menjava de petit pollastre amb llagosta (“plat perillós”) i de la cuina només li interessava “l’eficàcia”: “El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix”. Ja en som dos.

“Es tracta de fer agafar gana… de llegir Pla”, promet la jove que es presenta amb l'adscripció, una mica pomposa, al Servei Educatiu de la Fundació Josep Pla. Consisteix la cosa a llegir en veu alta uns textos de l'autor i comentar-los davant d'un vermut. En arrencar, amb pressa prussiana, hi ha  quatre parelles d'aquestes que sembla que han passat el Rubicó de tota sorpresa en la vida i flueixen per les tranquil·les aigües de prejubilacions que cal omplir amb experiències diverses.

El racó, amb els seus coixins i altres, té un punt chill-out, curiós contrast amb l'arquitectura del pati interior mig cobert i finestres flamígeres, vestigis de la primigènia Fonda l'Estrella de Palafrugell, del 1605, “bona fonda, neta de robes i de cuina mengívola i honesta (…) hostal arreglat: pensió completa, tres pessetes”, llegirem després en Pla. Segueix en actiu la posada i ara uns joves ressusciten el seu pati i l'antiga quadra (“de rendiment” pels carreters que paraven) obrint el bar i programant coses concordes amb els coixins.

Com convocat per la tramuntana (“una força que sembla que hi podrieu penjar l’abric”) del fragment d’El meu poble amb el qual comença l'activitat arriba, elegant pol vermell, ulleres de sol que no es traurà i bru de tota la vida, “el senyor Sunyer… que va conèixer Pla”, com el saluda la guia. La cosa promet perquè, a més, ja s'han sol·licitat les begudes i la teca aterra de seguida. Soc, diguem, trending topic: vaig demanar vermut negre. Un homenatge tàcit a Pla: descartats un brut nature o un blanc de blancs del Loire que sempre recomanava, aquest no sé si és Martini, però a l'autor de El que hem menjat li encantaven els còctels amb ell. I si no, li seduïa el gust dels aperitius italians, “amarg, que és el gust de l’existència, i els seus colors són els de les il·lusions més persistents i irrealitzables de la vida”.

Els textos van passant i ningú s'atreveix a tocar res. El senyor Sunyer serà el primer, barallant-se amb la rodanxa de taronja i l'oliva del vermut. Oberta la veda, és evident que coneixia Pla: ataca les anxoves, debilitat de l'escriptor. Però aquestes no les hagués aprovat el murri de Llofriu perquè tendien a aquest “peix salmorrat” que ja va avorrir en els últims anys de la seva vida (“Ara són indefectiblement immenjables, pèssimes”), lluny d'aquestes de Cadaqués, per a ell les millors, que lluïen aquell “color caoba rogenca aquilotada”, gust i aroma “essència de peix”, en boca “suau i llisquent”.

Cuesta seguir les lectures d'un Pla més aviat planet, malgrat l'esforç dels assistents per buscar la suposada entonació del gran escriptor, veu per a mi sempre mai vinculada a la de l'actor Alberto Closas. Les maletetes dels hostes de l'hostal en la seva arrossegada fricció amb les pedretes de la quadra dificulten aquest diluir-se, aquesta calma, aquest mimetitzar-se en el paisatge que proposa ara a Un viatge frustrat, mai millor titulat, un text que acaba patint una inopinada banda sonora a partir d'una jove que es contorsiona i canta als afònics concordes d'un guitarrista amb cua de cavall. La quota del coixí, sens dubte.

He perdut ja el fil perquè faig un marcatge gastronòmic a Sunyer, que enfila un musclo; contraataco, però pobrament, amb una oliva: ell està més ben posicionat a la taula. Derrota total perquè l'elecció del mol·lusc no és menor: Pla creu que són superiors d'una manera “òbvia i assegurada” al caviar, les ostres i el foie-gras, això sí, si són de roca i “plens i de bona mida”; els millors, els de la costa de Torroella i els del nord de Cap de Creus.

La guia també tasta musclos, si bé desconeix el sibarític rànquing de Pla, com el de les anxoves o el vermut o si l'ús del triumvirat d'adjectius era genuí de l'escriptor o moda generacional: igual hi ha classes de reforç en el Servei Educatiu... Ja no sé en quin moment de la deslligada tertúlia, Sunyer es pregunta per què no es reedita la Història de la Segona República espanyola. Com que porta les ulleres, no calibro la malícia o innocència de la pregunta davant d'un llibre que Francesc Cambó va pagar, en el qual Pla va plasmar tota la seva bilis antirepublicana i que el seu editor Josep Vergés va eludir en les obres completes.

Llangueix la xerrada entre el ja desacomplexament davant dels platerets i un anar tastant també per anècdotes planianes, totes de l'enigmàtic Sunyer: que si la seva cuinera es deia Lola, que si només li parlava de tu al seu germà Pere i a Vergés o que els seus estalvis els tenia a Suïssa i no a Portugal com es rumorejava perquè “dels portuguesos no se'n fiava”. Com ho sap? El dels diners em porta al trist càlcul de dividir els 10 euros de l'activitat pel consumit, qatariana ràtio de la qual m'allunya una xivatada de la guia: l'enigmàtic contertul·lià és Frederic Sunyer, parent de Pla, expresident del patronat de la fundació de l'escriptor i exalcalde de Palafrugell.

“El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre amb un determinat grau de substància”, record de Pla amb una ganyota: el gel també ha maltractat el meu vermut.