Menys d’un mes

Ningú que conegui una mica la política catalana pot sorprendre’s que Puigdemont i el seu Govern segueixin amb els seus plans independentistes després dels atemptats del 17 d'agost. Com tampoc ha de sorprendre ningú que el president català digui que té preparades 6.000 urnes perquè se celebri el referèndum de secessió. Sap perfectament que això no passarà, tenir urnes amb prou feines significa res, hom no pot anar col·locant urnes per les cantonades la matinada de l'1 d'octubre perquè els ciutadans comencin a votar unes hores després.

En democràcia, unes eleccions que vulguin ser serioses, impliquen molt més, especialment necessiten un suport legal i tot un aparell – cens, taules, administració electoral, garanties judicials – que Puigdemont no té ni tindrà. Però és igual. En la Catalunya dels últims anys, menys la llei, tot val, fins i tot allò més pelegrí i impresentable. I Puigdemont ha de mantenir la moral de la seva tropa: si ja tenim urnes, hi haurà referèndum. Així de simples són els raonaments dels separatistes.

No obstant això, a redós dels atemptats, s'han introduït alguns matisos d'interès.

En primer lloc, no crec que l'actuació, sobretot preventiva, de les forces de seguretat hagi pogut influir, positivament o negativament, en la imatge de la capacitat de Catalunya per constituir-se en Estat sobirà. S'ha jugat frívolament amb això, per part dels uns i els altres. No sé si els Mossos van cometre errors o si aquests cal posar-los al compte de la Guàrdia Civil o de la Policia Nacional. Siguin uns o uns altres, o cap, què hi fa per jutjar sobre la capacitat de Catalunya com a Estat independent. La secessió és un error per molts motius però no per aquest, no perquè la policia autònoma no hagi actuat de forma adequada o inadequada en un cas concret. Això li pot passar a qualsevol dels cossos de seguretat dedicats a combatre el terrorisme, siguin de l'àmbit que siguin, inclòs l'europeu i l'internacional.

En segon lloc, els insults i les xiulades al Rei i al president del Govern, en una manifestació contra el terrorisme, han donat una impressió penosa de l'obcecada ideologia dels grups separatistes. L'acció no pot atribuir-se a quatre esbojarrats, va ser una constant en tot el recorregut i cap autoritat catalana s’hi va oposar ni va intentar, encara que fos a posteriori, desautoritzar-la. Per tant, la responsabilitat recau en la direcció del moviment independentista, començant pel president i el govern de la Generalitat, més la CUP i les associacions que s'han especialitzat a organitzar manifestacions.

Però aquí han comès un error: han demostrat que no tenen cap lleialtat amb les altres forces polítiques i, sobretot, amb organitzacions i ciutadans que havien acudit a manifestar-se contra el terrorisme i no per la independència. Però, a més, també han demostrat que aprofiten qualsevol ocasió, fins i tot les més tràgiques, com era la del dissabte passat, per intentar portar l'aigua al seu molí. Finalment, el que els mou especialment és el seu odi a Espanya, als seus símbols i institucions: el seu nacionalisme no és pacífic sinó agressiu.

Finalment, en tercer lloc, el dilluns passat va entrar a la Cambra catalana la proposició de Llei de la Transitorietat Jurídica, una espècie de Constitució provisional. No hi ha espai per comentar-la. Només dir que, juntament amb la proposició de llei de referèndum, ja dipositada al Parlament, suposa un cop d'Estat deliberat al nostre sistema constitucional. El Govern pot derivar, en el seu moment, com és costum, la responsabilitat als jutges, constitucionals o ordinaris. Però potser ha arribat el moment d'utilitzar un precepte de la Constitució que sembla maleït i que no ha de ser considerat així: l'art. 155.

Es tracta d'un procediment no ordinari, però tampoc excepcional, pensat per a supòsits en els quals les autoritats d'una comunitat autònoma incompleixen de forma greu i reiterada la Constitució i les lleis. Si considerar que una suposada legalitat catalana, aprovada al marge de la Constitució i les lleis, està situada per sobre d'aquestes, i això no encaixa en el supòsit previst en l'article 155, no sé quin pot ser aquest supòsit. El desafiament és total, la resposta ha de ser prudent però proporcionada, i potser allò proporcionat consisteixi en l'aplicació d'aquest article. Queda menys d'un mes per frenar aquest estrany cop d'Estat anunciat amb antelació.