El ‘chemsex’ arriba a l’hospital

L’atenció al fenomen del chemsex (‘chemical sex’, en anglès) i les seves conseqüències per a la salut –pot generar noves infeccions de transmissió sexual (ITS) i dependència a substàncies tòxiques– han arribat als hospitals. Fins avui, eren els centres comunitaris els que, per la seva proximitat al col·lectiu que més el practica (homes que tenen sexe amb homes), detectaven les conseqüències d’aquest fenomen, que es caracteritza per consumir diversos tipus de drogues amb l’objectiu de mantenir relacions sexuals durant un llarg període de temps. Encara que segueix sent un fenomen residual entre el grup de més incidència –els homes que tenen sexe amb homes–, els hospitals també s’han posat en alerta. El Clínic ha començat a fer enquestes als pacients amb sospita de practicar chemsex per conèixer la dimensió del fenomen i al Vall d’Hebron estan estudiant crear un circuit assistencial per donar una atenció multidisciplinària a aquests casos.

“Nosaltres veiem els casos clínics i això és només la punta de l’iceberg”, apunta el doctor Josep Mallolas, del Servei de Malalties Infeccioses del Clínic. Ells només atenen pacients que han tingut una ITS o una intoxicació pel consum d’alguna substància que hi està vinculada, per exemple. Però, en realitat, es desconeix la incidència d’aquesta pràctica perquè no totes les persones que practiquen chemsex desenvolupen problemes associats. “Quan passes de practicar-ho de forma esporàdica al fet que sigui una cosa comuna és quan parlem de dependència a aquest tipus de relacions sexuals”, afegeix el psiquiatre del Vall d’Hebron, José Antonio Navarro.

El que sí que han constatat els experts, no obstant això, són els riscos d’aquest fenomen per a la salut. Un estudi del centre comunitari Barcelona Checkpoint ha confirmat que el risc d’infecció de VIH entre els homes gais que practiquen chemsex és tres vegades més elevat, encara que afirmen que els resultats no són extrapolables a tota la població homosexual. També té els seus riscos psicosocials, com la dependència a substàncies o problemes de salut mental.

El Clínic ha engegat una enquesta interna i anònima per conèixer el fenomen, encara incipient. “Volem veure on som”, explica Mallolas, ja que la detecció de pacients amb consum problemàtic de chemsex “és anecdòtica”. “No es viu com un problema, així que no es consulta. Si els detectem és perquè venen amb un altre problema mèdic, com lesions perianals, ITS, intoxicacions… Quan hi ha dependència a alguna droga també hi ha possibilitat de desenvolupar un problema psiquiàtric, com una depressió o un brot psicòtic”, assenyala. L’enquesta, que és anònima i voluntària, permetrà “identificar la magnitud del problema” i, segons els resultats, crear noves xarxes assistencials en les quals implicar també psicòlegs i psiquiatres.

L’Hospital Vall d’Hebron, per la seva banda, també s’ha posat les piles per atendre els casos problemàtics de chemsex. “Fa uns anys que constatem que existeix. Nosaltres veiem les conseqüències físiques del chemsex: les ITS, les patologies”, assenyala la doctora María Jesús Barberà, coordinadora de la unitat d’ITS de l’hospital. Hi ha dues vies d’accés al sistema hospitalari, apunta Navarro: “A través d’urgències, perquè arriba amb un problema físic i després sorgeix el tema de forma espontània perquè d’entrada els resulta difícil d’explicar; o per contacte per alguna ITS”. El psiquiatre matisa que no només es donen casos entre el col·lectiu gai, sinó també entre persones bisexuals i heterosexuals.

En qualsevol cas, l’abordatge, coincideixen els metges, no és exclusivament clínic. “Nosaltres som metges clínics que tractem la infecció però aquests casos tenen un context complex i som conscients que hem de coordinar-nos amb altres especialistes”, admet Barberà. La doctora ha iniciat converses internes per engegar un circuit amb altres especialistes de l’hospital “per abordar el chemsex d’una forma més dirigida”.

Per la seva banda, centres comunitaris com BCN Checkpoint, pioners a detectar l’auge d’aquesta problemàtica, celebren el pas endavant dels hospitals però demanen coordinació amb els centres de proximitat. “És bo sempre que els pacients siguin tractats de la manera que correspon, sense moralismes. Cal ajudar, no jutjar. Les actituds paternalistes no tenen gaire sentit”, adverteix Ferran Pujol, director de BCN Checkpoint. Barberà hi coincideix. “Si el pacient ho formula li oferim ajuda i fem ús dels centres comunitaris. Busquem suport en les ONG perquè l’avantatge que tenen aquests centres és la proximitat, el treball entre iguals i hem de recórrer a ells”, apunta.