Al Palau Güell no tot el que brilla és de Gaudí

Que l'arquitecte Antoni Gaudí va ser el rei de la fusió, el reciclatge i el collage, incorporant en les seves obres elements dispars i de diferents procedències, ho sap tothom. El que no se sap és fins a quin punt ho va arribar a ser. En el cas concret del Palau Güell, una de les primeres obres que el mecenes Eusebi Güell li va encarregar, el 1885, i que el va catapultar a la glòria després d'obrir les seves portes el 1890, passa per incloure bona part de la decoració original d'un habitatge anterior, el Palau Fonollar, que Güell havia encarregat a un altre arquitecte, Camil Oliveras, i que després d'un llarg procés judicial, el ric empresari va haver d'abandonar després que el desnonessin, arran d'un plet de més de deu anys en què se l'acusava d'assetjament immobiliari.

Però Güell no se'n va anar sense més i abans de marxar (en el termini de deu dies que li va fixar la justícia) va arrencar tota la decoració que va poder: paviments, revestiments de parets, vidrieres, xemeneies i altres elements decoratius, fins i tot peces per al bany, a més d'endur-se els mobles, que van viatjar del carrer de Portaferrissa a Nou de la Rambla; una història increïble i “rocambolesca” que l'historiador i crític de l'art Josep Casamartina ha donat a conèixer després de la publicació d'un petit (però importantíssim) llibre: Un palau dins d'un altre. De Portaferrissa a Nou de la Rambla, que ha editat la Diputació de Barcelona, propietària de l'edifici des del 1945.

Dos desnonaments

“Tot va començar el 2010, quan feia el pla museològic del Palau i em vaig adonar que hi havia una sèrie d'elements que no quadraven amb la manera de fer de Gaudí; unes peces recarregades que semblaven afegits. El que passa és que va aconseguir integrar tots els elements d'una manera magistral, fins al punt que ha passat desapercebut durant més d'un segle sense que ningú ho hagi posat en evidència”, assegura aquest historiador de l'art i crític, que el 2011 va publicar un avanç del seu estudi a Quadern, coincidint amb la reobertura de l'edifici al públic, després de nou anys de restauració. Una hipòtesi que s'ha acabat corroborant després de localitzar la documentació de l'arxiu Oliveras o recollir dades de l'Arxiu Nacional de Catalunya o el Registre de la Propietat.

La visita d'aquest impressionant palau des d'aquesta nova perspectiva fa que s'entengui millor l'aspecte medieval de l'interior, que prové, sens dubte, de la incorporació d'elements aliens a la mà de Gaudí. Des de llums, revestiments de les parets i sostres de fusta, xemeneies, sobretot les més ornamentades, com la del menjador o la instal·lada a la sala de confiança dels dormitoris, que inclou un plafó pintat sobre marbre d'Alexandre de Riquer signat i datat el 1883, una data en què el Palau Güell ni tan sols s'havia començat. Aquests elements contrasten amb les sis xemeneies més modernes i austeres que va fer Gaudí, totes variacions d'un mateix model. També vidrieres, com una d'instal·lada a la sala contigua al menjador que reprodueix només la meitat d'una escena d'un quadre de Manuel Ferran.

Tot va començar quan Eusebi Güell va voler comprar el palau contigu al del seu sogre, l'ara tristament famós Antonio López, que vivia al Palau Mulla, però el seu propietari, Ignasi Maria Despujol, marquès de Palmerola i comte de Fonollar, el tenia llogat a la família de joiers Masriera, que s'hi van oposar fent valer que tenien dret a compra si l'edifici es venia. Güell, que sens dubte estava acostumat a aconseguir el que volia, no ho va tenir en compte i va tractar amb el propietari, començant un litigi de deu anys. El 1880 van desnonar els inquilins, moment en què Güell va començar les obres de condicionament del seu habitatge, que li va encarregar a Oliveras. Però els Masriera no van afluixar i van seguir la seva lluita als tribunals elevant la seva queixa al Suprem, que els va acabar donant la raó, tres anys després, i aquesta vegada els que van haver de marxar van ser Güell i la seva prolixa família, a més de tots els elements de decoració que havia instal·lat a la seva casa temporal a Portaferrissa.

El primer ‘trencadís’

El revestiment de les xemeneies del terrat, elaborat amb el primer trencadís creat per Gaudí i que després repetirà a la resta de les construccions, el va fer amb les rajoles adquirides a la fàbrica de Pujol i Bausis per a Fonollar i que després va arrencar. Moltes d'elles —les que no es van trencar— es van reaprofitar per a lavabos i rentamans del segon palau.

Que són les mateixes rajoles als dos palaus ho demostra una foto d'Isabel López Bru, esposa de Güell, que apareix al costat d'un arrimador que, per la seva altura, delata que no es tracta del palau de Nou de la Rambla.