Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Un 'piset' de recanvi

Avui reobre el Palau Güell, que el comte va encarregar a Gaudí després de voler-ne un a Portaferrissa

A vegades no hi ha mal que per bé no vingui. Si els veïns esporuguits d'Eusebi Güell i Bacigalupi, tement potser una terrible operació moobing, no li haguessin interposat un plet per tal d'aturar la compra del Palau Fonollar al carrer de la Portaferrissa, el magnífic Palau Güell del carrer Nou de Rambla mai no hauria existit i Antoni Gaudí s'hauria quedat sense fer l'obra que el catapultaria a la fama.

El Palau Güell va ser el gran laboratori de l'arquitecte reusenc: hi ha concentrada bona part de la seva millor obra, però el fabulós edifici va estar a punt de no fer-se si les coses no haguessin anat tortes. Els veïns van guanyar i Güell va haver de marxar. Però del perdut en va treure el que va poder i Gaudí, per la seva banda, de les engrunes en va fer una obra mestra. Un fet que històricament ha quedat totalment opac perquè el mateix Güell ho va dissimular del tot, humiliat com estava. La infinitat de testimonis hagiogràfics sobre l'obra del mestre no han contemplat mai aquest fet que, d'altra banda, replanteja més d'una teoria sobre els col.laboradors de Gaudí, alguns dels quals potser no n'haurien estat mai.

El sumptuós palau té rajoles o sanitaris del de Fonollar. D'aquí el desgavell decoratiu

Tot i que no van reparar en despeses, els Güell només hi viurien 20 anys

Després de nou anys de restauració, set tancat al públic, avui s'obren les portes de l'edifici que Güell va encarregar a Gaudí el 1885.

Un casori de campionat. Tot va començar quan el 1871 el fill de l'indiano Joan Güell i Ferrer, el jove Eusebi, es va casar amb Isabel, filla d'un col·lega del seu pare i encara més poderosíssim, tot i ser d'origen molt humil: el càntabre Antonio López, Marquès de Comillas. Amb aquesta unió s'ajuntaven dues importants fortunes que catalitzaven el comerç d'ultramar, sobretot amb Cuba, amb ramificacions en el transport, el tèxtil, la construcció i la banca. Un autèntic imperi que acabaria capitalitzant totalment la família Güell atès que els altres fills de López no tindrien descendència.

El Marquès de Comillas havia adquirit el Palau Moja el 1870 i el va fer remodelar per convertir-lo en la seva elegant residència. Güell, que estava molt unit amb el sogre, va decidir imitar-lo i anar-se'n a viure just al costat. Va llogar una part de l'antic Palau Fonollar, una mansió menys luxosa que la de López, però gairebé igual de gran, que tancava l'illa del carrer per la banda sud. Tot i amb això, aquest altre palau havia estat important. Els Despujol n'havien estat els propietaris durant segles, fins al 1868 que va morir el darrer descendent; havien fet pintar al fresc el saló principal pel celebrat artista Pere Pau Muntanya, entre el 1785 i el 1795; i les festes que hi solien donar eren ben nomenades a Barcelona, tal com destaca el baró de Maldà en el seu Calaix de Sastre. La decoració de Montanya havia estat tapada durant anys i no va ser fins al 1999, quan el palau es va remodelar de nou per fer-ne lofts, estudis i habitatges de disseny, que el prestigiós fotògraf de moda Manuel Outumuro les va descobrir i les restaurà pel seu compte.

La família Güell estava remodelant el principal i part dels baixos al mateix moment en què els López també entraven al Palau Moja. A l'Arxiu de la Ciutat no hi consta cap llicència d'obra i és ben possible que es fessin sense permís; no serien ni de bon tros les úniques a l'època. Güell va planificar unir el gran pati del principal amb el del sogre, i donar patxoca a l'edifici. Va encarregar la remodelació a l'arquitecte Camil Oliveras, company de carrera de Gaudí, 12 anys més gran que ell, i principal ajudant de l'arquitecte Joan Martorell, que feia la capella, el palau i el seminari de Comillas per Antonio López.

Oliveras, també mestre d'obres, era un autor de moda: havia fet la decoració de la Sala Parés i, més tard, la Casa Vicenta Vilaró del 1882 a la Rambla dels Caputxins, al costat mateix de la casa de Joan Güell i Ferrer, una obra en què hi va col·laborar com a decorador Alexandre de Riquer. El 1876 es va inaugurar solemnement la capella dels Güell al Palau Fonollar, on ara Ferran Adrià hi té instal·lada una gran taula, sota la volta neogòtica d'Oliveras que encara es conserva.

Hi ha constància que el 1881 la indústria ceràmica Pujol i Bausis d'Esplugues servia a Güell una partida de 1.500 rajoles esmaltades, alguna de les quals encara es pot veure al capdamunt de la façana del pati. La darrera pista de les obres és la magnífica llar de foc treballada per Alexandre de Riquer, signada i datada el 1883, amb la imatge central de Santa Isabel d'Hongria, en honor de la mestressa de la casa, que acabaria situada a la planta dels dormitoris del futur segon palau del potentat. Aquesta llar de foc seria de les poques pistes més o menys evidents del fracàs de Güell a l'altra casa: la data ho deixa en evidència.

El 1883, però, les coses ja devien començar a anar mal dades, i don Eusebi va iniciar la compra de la finca corresponent al número 3 del carrer Nou de la Rambla que tocava per l'interior amb la casa del seu difunt pare i que ell havia heretat. I a partir d'aquí s'ha anat esbrinant modernament l'afer de la primera residència/palau dels Güell, sense entrar-hi, però, gaire a fons, simplement com una curiositat.

La nota necrològica d'Oliveras apareguda a l'Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña de 1899 era bastant explícita: "Posteriormente arregló, con mano elegante y con marcado sello personal, la suntuosa morada que el Excelentísimo Sr. Eusebio Güell i Bacigalupi, insigne protector de las artes de nuestro suelo, adquiriera en la calle de la Puertaferrissa procedente de la familia Fonollar".

A primera vista, costa un mica de veure restes de l'obra d'Oliveras al Fonollar, molt possiblement perquè el llogater o propietari fracassat s'ho va endur gairebé tot: portes, finestres, rajoles, vitralls, llums, taules, cadires, bancs, sanitaris i tota mena d'elements de decoració. Pel desembre de 1884 Josep Rosés, com a propietari, sol.licitava una llicència municipal per reparar alguns dintells, fer obres interiors i reparar la teulada del Fonollar, un fet que indica en quin estat devia quedar la casa quan la van deixar els Güell.

Els nous llogaters immediats del principal, una congregació de monges, va acabar de fer neteja i per si de cas encara aquestes havien deixat algun rastre, la Gran Peletería Solsona, potser també coneguda com La Parisién, amb botiga, tallers i saló per a desfilades, acabaria de fer la resta a partir de la dècada de 1920. Amb tot, hi queden alguns elements com la forja de les portes de l'entrada dels carruatges, molts paviments hidràulics, algunes motllures del saló i, sobretot, la capella i també les esmentades rajoles del pati.

Revenja de la fastuositat. El mateix 1883, Güell ja tenia els ulls posats en un altre arquitecte més jove, Gaudí, i li encarregava el projecte dels pavellons de la seva finca a Pedralbes. Que se sàpiga no es va barallar amb Oliveras però mai més li va fer cap encàrrec. Mentrestant, Güell va continuar amb l'adquisició de les finques veïnes, malgrat que no va poder fer-se amb totes les que desitjava i es va plantejar seriosament construir un nou Palau mil vegades més luxós que el que havia hagut d'abandonar per culpa d'una gent molt menys rica i poderosa que ell. La ràbia i la humiliació el van motivar a fer una obra ambiciosa, transcendental, una fita indiscutible en la història mundial de l'arquitectura. En aquell moment, l'empresari i financer ja estava artísticament enamorat de Gaudí i el 1885 li va fer l'encàrrec del sumptuós palau. La comanda no tenia gairebé limitació de mitjans; l'únic era les mesures reduïdes dels solars disponibles i que s'havia d'aprofitar al màxim les coses del Fonollar, tema que ha passat desapercebut per la majoria d'estudiosos que han parlat de l'edifici. Així, en un article de La Vanguardia el 3 d'agost de 1890 no se'n diu ni piu malgrat que s'hi especifica fil per randa tots els col.laboradors i operaris que han intervingut al luxós habitacle, inclòs el nom de Francesc Berenguer, mà dreta de Gaudí, com a dibuixant, mentre que no s'esmenta Oliveras a la llista, simplement en descriure el menjador es diu que la monumental llar de foc és obra seva. El mateix que dirà, referint-se a l'arrimador de la mateixa estança, Josep Puiggarí a la monografia editada per L'Avenç el 1892.

La imposició del material seminou de l'altra casa no condicionaria la concepció general de l'edifici de Gaudí, que sabria assumir-lo d'una forma tan magistral que passaria inadvertit. D'aquí vindria, però, el desgavell i l'atapeïment de la decoració interior del Palau Güell, i que Gaudí amb prou feines hi fes quatre peces soles de mobiliari absolutament genials mentre que la resta era en bona part aprofitat. Les dues o tres grans llars de foc també ho eren, igual que alguna part de la fusteria i les vidrieres, els romanents de les rajoles ceràmiques i altres elements de construcció. Aquest fet no va sortir mai a la llum i cap dels hagiògrafs gaudinians s'hi van endinsar. L'obra tenia tal magnitud que la part reciclada era absorbida amb total naturalitat. L'arquitecte reusenc, però, va deixar algunes cites, com els bocins de rajoles del Fonollar col·locades als trencadissos de les xemeneies del terrat o bé una columna metàl.lica que no aguanta res a la sala del billar, un detall que s'ha fet evident durant l'actual restauració a fons a què ha estat sotmès l'històric edifici.

El Güell després dels Güell. El palau es va inaugurar de pressa, el 1888, per fer-ho coincidir amb l'Exposició Universal de Barcelona. Va tardar encara com a mínim set anys en acabar-se i no es va trencar el cordó umbilical amb la casa paterna de la Rambla amb què es comunicava mitjançant un passadís, que encara avui es conserva.

Güell va fer servir la flamant i estrafolària residència com a despatx dels seus negocis i, sobretot, com un magne aparador social. S'hi van celebrar concerts, recepcions i actes culturals emblemàtics. La fascinació que sentia Güell per Gaudí el va empènyer a fer-li més encàrrecs i convertir-se en el seu principal mecenes. La culminació d'aquesta passió estètica seria la construcció del Parc Güell, on el milionari va anar a viure quan va poder i es va immergir en la malenconia troglodítica fins que va morir el 1918.

El Palau Güell va anar quedant llavors en un segon pla i, d'alguna forma, va perdre l'esplendor inicial fins quedar totalment deshabitat. El va heretar Mercè Güell; el 1935 va decidir llogar-lo: va ser quan es van treure bona part dels mobles. Durant la Guerra Civil va ser una comissaria i, en acabar, un calabós. Finalment, el 1945 Mercè Güell va oferir-lo a la Diputació de Barcelona a canvi d'un vitalici, i es va iniciar la primera gran restauració, que durà nou anys. El 1954 s'obria allà el Museu del Teatre, que hi seria instal.lat fins al 1981, quan es decideix que el palau restarà com a edifici patrimonial i s'iniciarà la segona i inacabable gran tanda de restauracions, que ha durat amb intermitències fins ara, amb barrabassades com les xemeneies multicolors (amb Cobi inclòs), inaugurades el 1992.

També a la dècada de 1950, s'hi instal.lava l'associació Amics de Gaudí, que va impulsar la vindicació del geni reusenc i del Modernisme, i va reunir mobiliari dels principals ebenistes i decoradors de l'època: Riquer, Busquets, Vidal, Homar... Una col·lecció que es va repartir per les sales del palau i que encara s'hi conserva. Però que, per ara, no és visitable. No obstant això, el pla museològic impulsat des de la direcció del mateix palau contempla aquesta col.lecció com el colofó de la visita a l'edifici que serveixi per explicar el context del Modernisme barceloní i també la posterior vida de l'edifici un cop els Güell el van abandonar.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 26 de mayo de 2011