La mestressa de Catalunya

Era una visita al mercat del Ninot de Barcelona durant una de les campanyes electorals triomfants del pujolisme, l'any 1988. Marta Ferrusola, envoltada d'un públic afecte, explicava com s'ho feia per arribar a final de mes. “A casa som molts!”, exclamava en un to de veu molt agut. Es tractava d'explicar, davant d'un auditori entregat, com calia aprofitar les restes del caldo –la carn d’olla– per fer-ne unes croquetes per sortir del pas. I la veritat és que triomfava. Aconseguia que fes fortuna la idea que era una dona de casa seva, capaç de posar-se el davantal i bregar amb els fogons.

En aquella mateixa campanya i recorrent una escola religiosa al Vallès Oriental, unes monges, pensant sens dubte en la tornada de la Setmana Tràgica, li van preguntar a la dona del llavors president: “I si guanyen els socialistes?”. Ferrusola, conscient de l'inquisitorial seguici periodístic que arrossegava com a penitència, va arronsar les espatlles i va dibuixar un somriure còmplice dirigit a l'auditori devot. No volia exterioritzar els seus sentiments davant dels periodistes, pels quals no ha tingut mai gaire bon concepte. Ramon Pedrós, cap de premsa de Pujol durant 10 anys, recordava com la primera dama es referia a ell mateix i als seus companys d'ofici com “vostè i els seus sequaços”.

Així doncs, no té res d'estrany que el setembre del 2014, quan va esclatar l'assumpte del miraculós llegat de l'avi Florenci, li etzibés un “vagi-se'n a la merda!” al reporter que la perseguia amb el micròfon a la mà. Els periodistes han estat per a Marta Ferrusola una mena d'excrescència del gènere humà que pretenen trencar l'ordre natural.

Ara resulta que mentre recomanava als seus incondicionals si s'havia de fer servir o no beixamel per a les croquetes, Marta Ferrusola –al contrari que la infanta Cristina o l'exministra Ana Mato– prenia decisions sobre els fons de la seva família a Andorra. José de la Mata, jutge espanyol de l'Audiència Nacional, atribueix a la mestressa de Catalunya haver dirigit les finances opaques d'aquesta gran família que, suposadament, va ocultar al fisc uns 30 milions d'euros. Mestressa és la dona que té alguna cosa o algú sota el seu domini. I Marta Ferrusola és tota una mestressa material i moral, ja que va organitzar i va liderar la família no només com a mare, sinó com a directora financera al capdavant dels negocis a Andorra.

El cas és que el primogènit de la família, Jordi Pujol Ferrusola, és qui de moment carrega amb el mort. I a partir d'ara haurà de menjar les croquetes de la seva mare en una carmanyola. Ara, Júnior forma part de la població reclusa sense èpica. Un més entre molts. Com Ignacio González, expresident de la Comunitat de Madrid, o Gerardo Díaz Ferrán, que va ser màxim responsable de la patronal CEOE. Els Pujol no són encara una “organització criminal”, diu el magistrat. Però deuen mantenir un alt nivell competitiu en l'espai delinqüencial, ja que, d'acord amb la interlocutòria, se li assemblen molt.

La família és el més important. I De la Mata no explicita en la interlocutòria qui és l'amo dels fons. Podien ser propietat del pare o el primogènit, però sota la batuta de la mare. La família que resa unida es manté unida, deia el pare Patrick Peyton, ara en procés de beatificació. Marta Ferrusola sempre ha compartit aquest principi i per això va ser crítica i militant activa contra els embolics i les aventures passatgeres dels consellers dels governs del seu marit.

La família i la pàtria van ser les seves divises. “Per Catalunya es pot fer de tot; anar a dormir a l'hora que sigui o anar amunt i avall recorrent-la”, va sentenciar Ferrusola en una entrevista televisiva el 1991. El seu marit alimentava les ànsies nacionals i ella era el complement moral indispensable perquè la gran família catalana no defallís.

Han passat els anys i ha aflorat una extraordinària història de presumpta corrupció, basada en l'efecte multiplicador del llegat de l'avi Florenci Pujol, que va tenir un efecte més fabulós que els cinc pans i els dos peixos amb els quals Jesús va donar de menjar a la multitud a la vora del llac Tiberiades. I és que la deixa –un viàtic per si tornaven les col·lectivitzacions– ha donat no ja tinència, sinó també benefici a una família nombrosa de les de categoria especial: set fills, un pare i, sobretot, una gran mare.