“Han passat gairebé 20 anys de la mort de Ramón Sampedro i no hem aconseguit res”

L'equip de govern d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona presenta demà divendres al ple una declaració institucional mitjançant la qual es compromet a fer tot el possible per legalitzar la mort digna i despenalitzar l'eutanàsia. Es tracta d'una mesura aplaudida per les diferents entitats que donen suport a l'eutanàsia, però que encara consideren molt insuficient. La declaració municipal arriba 19 anys després del suïcidi filmat de Ramón Sampedro. El gallec segueix sent un referent de la lluita a favor de l'eutanàsia, que va reclamar judicialment sense èxit per poder posar fi legalment a la seva pròpia vida.

Sampedro era tetraplègic: no es podia suïcidar sense ajuda. Va morir el 12 de gener del 1998 després de consumir el cianur que li va subministrar la seva companya sentimental, Ramona Maneiro. Des de llavors, ella s'ha convertit en una de les principals activistes per aconseguir legalitzar l'eutanàsia.

Maneiro tenia previst acudir avui a l'Ajuntament de Barcelona per donar suport a la iniciativa del Consistori, però al final no hi ha pogut assistir. En una conversa per telèfon amb EL PAÍS, ha avalat la mesura del Consistori barceloní, però es mostra escèptica: “Han passat gairebé 20 anys de la mort del Ramón i no hem aconseguit res. Els nostres polítics estan més preocupats per robar-nos que no pas de la salut de les persones”.

Sampedro va néixer el 1943 i un accident en unes roques el va deixar tetraplègic el 1968. El 1993 va sol·licitar als jutjats de Barcelona i Noia (la Corunya) que els metges poguessin receptar-li fàrmacs que li permetessin morir. Els jutjats i el Tribunal Constitucional van denegar la seva petició. La declaració que farà avui dijous el Consistori de Barcelona denuncia que la legislació actual també impediria consumar l'última voluntat de Sampedro.

El passat 2 d'abril José Antonio Arrabal, malalt d'esclerosi lateral amiotròfica (ELA), es va treure la vida davant d'una càmera denunciant que la legislació actual l'obligava a morir clandestinament. “Les imatges del José Antonio són iguals que les del Ramón. No hem avançat gens. Arrabal va haver de morir sol, sense la seva família, per no incriminar-la. Fa molta pena”, denuncia Maneiro.

Maneiro té ara 56 anys, “l'edat que tenia el Ramón quan se'n va anar", fa 19 anys. "Vaig quedar molt marcada, no sé si en el bon o en el mal sentit, però mai he aconseguit tenir una bona feina i sempre estic sobrevivint”. La gallega sap que és un referent en la lluita per la mort digna. El seu activisme va començar després de quedar literalment enganxada a una imatge de Sampedro: “El Ramón va aparèixer a la meva tele exigint el dret a morir amb dignitat i jo vaig anar a coneixe'l a casa seva”.

Maneiro parla de les seves reivindicacions amb un humor àcid. Assegura que Sampedro, que va acabar sent el seu company sentimental, va ser el que la va contaminar amb aquesta manera de veure la vida. “Malgrat el que demanava, era una persona viva, alegre i amb molt de sentit de l'humor. Ens vam estimar moltíssim”. Ara torna a rememorar —ho va confessar quan el delicte havia prescrit, el 2005— que va ser la persona que va ajudar a morir la seva parella. “Jo vaig ser les seves mans. No em va haver de convèncer de res. El Ramón patia i la seva família va agreujar encara més la situació. Ell sabia que s'estava deteriorant i feia pena, justament el que el Ramón no volia”, recorda.

El 12 de gener del 1998 Ramón Sampedro ho va preparar tot per suïcidar-se. “Les coses no van anar com ell em va dir. No es va quedar adormit, sinó que va tenir unes convulsions que em van fer molt de mal. Amb el temps les he intentat curar”, recorda. “Em va ordenar que no li fes cap petó a la boca quan morís, perquè em podia enverinar amb el cianur que acabava de consumir. Em va entrar el pànic i vaig llançar el verí per l'aigüera. Vaig matar totes les rates de Boiro [la Corunya]”, ironitza.

Una de les preguntes que més ha contestat la gallega al llarg d'aquests anys és: “Per què ho va fer?”. La pregunta l'ofèn. “Em fan venir ganes de dir que va ser per diners [riu]. Vaig preparar el vídeo de la mort del Ramón i el vaig donar a les persones que em va dir. Després m'he assabentat que aquest vídeo valia molts diners i no vaig veure ni un cèntim”, comenta rient. Després se sincera: “Va ser un acte d'amor. No va ser gaire meditat perquè no vam tenir gaire temps. És clar que m'hauria agradat seguir tenint-lo al meu costat. Amb ell aprenia moltíssim, però necessitava la meva ajuda”. Maneiro defensa que a ella no la van jutjar perquè “a ningú li va interessar obrir aquesta bretxa. Però hem de seguir lluitant pels nostres drets. Ningú ha de patir si no vol”. L'Ajuntament de Barcelona manté que centenars de persones segueixen patint i aposta per despenalitzar l'eutanàsia i impulsar mesures que permetin la mort digna.

A finals de març, la majoria dels grups parlamentaris del Congrés van admetre a tràmit una proposició de llei de Ciutadans sobre el dret a morir dignament, que va obtenir els vots a favor del PP, el PSOE, Units Podem, Unió del Poble Navarrès i Compromís. Municipis com Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona, Bilbao, la Corunya, Madrid, València, Saragossa, Salamanca i Pamplona aposten directament per la mort digna més extensiva.

Maneiro ho té clar: “Anem molt tard, cal posar fi a tant de dolor. Ara, amb l'eutanàsia passa una cosa molt semblant al que passava als anys vuitanta amb l'avortament. La gent que té diners ja mor dignament”.