“Tots els meus editors eren federalistes i ara són independentistes”

Martí Domínguez (Madrid, 1966), és un biòleg que escriu perquè és un científic que pensa. És com el descriu Ramon Folch al pròleg del seu primer llibre, Peiximinuti, una recopilació d'articles publicats al setmanari El Temps, on va començar quan cursava segon de carrera, amb 19 anys. Avui és un dels escriptors més importants en llengua catalana. “Sempre he volgut escriure i des de llavors no he parat”, assenyala. “I ara ja és irreparable”, apunta somrient. Dirigeix Mètode, una prestigiosa revista de divulgació científica que edita la Universitat de València, per la qual ha rebut el Premi de Periodisme de Catalunya, que concedeix la Generalitat. La seva redacció se situa en un dels racons més bonics de la ciutat, el Jardí Botànic, plàcid escenari on transcorre l'entrevista, i pel qual l'autor sent passió.

“Els intel·lectuals han perdut la seva influència en la societat”

Domínguez, que es defineix com un paleontòleg aficionat a les paraules, va obtenir el Premi Serra d’Or 2016 per La sega, la seva última obra –la lluita entre els maquis i la Guàrdia Civil al Maestrat, a les muntanyes del nord de Castelló–, també va obtenir el Premi de la Crítica Catalana i el dels Escriptors Valencians. “Una novel·la dura, que et fa pensar molt i t'ajuda a veure la postguerra d'una manera diferent. Va ser un tema que em vaig trobar quan vaig voler canviar de registre”, explica l'autor d'El retorn de Voltaire, guardonat amb el Josep Pla, i, que forma part, en castellà, de la col·lecció de novel·la històrica d'EL PAÍS. La trilogia sobre la il·lustració francesa es completa amb Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina i Crexells, i El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana.

Martí Domínguez ja té enllestida la seva propera novel·la, L'assassí que estimava els llibres, que publicarà Proa, una crítica social de la burgesia, dels ambients intel·lectuals. Una novel·la costumista, de relacions familiars amb molts personatges que es creuen, en la qual l'escriptor, amb una visió, sempre, des de la natura, hi està molt present. “Tinc una mirada sobre la societat que d'altres no tenen. Una mirada biològica del que és l'home, l'origen, les pulsions, crec que això sempre m'ha ajudat molt”.

“Als editors no els interessa traduir del català al castellà”

València i els seus barris; l'Eixample, Russafa i El Carmen. “Les coses que passen són properes. Situada l'any 2008, la crisi econòmica no ha arribat, però hi apareixen els problemes de fons. És una novel·la a l'estil de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra; i un homenatge a Saúl Below, a Herzog [la biografia d'un nord-americà neuròtic en pugna amb la societat dels anys seixanta], que apareix al llarg de tota la novel·la; a Foster Walace, a Richard Ford. El resultat és una novel·la àgil i molt divertida”, avança Domínguez a EL PAÍS.

Pregunta. Queden intel·lectuals?

“El polític hauria de voler tenir gent incomoda al costat, que li digués les coses com les veu, d’una manera  insubornable”

Resposta. Crec que hi ha una pèrdua de la influència de l'intel·lectual com a guia, en el millor sentit. Des de l'altruisme, des del desig d'interferir en el món cultural i en el món polític. Els intel·lectuals han perdut, del tot, el seu paper en la societat. Els polítics poden viure sense que ningú els assessori sobre cultura. Fan el que volen. Les institucions són plenes de mediocres. A València, el cas de Camps va ser el més evident. Envoltat d'aduladors, de gent de mal viure, que volia fer diners fàcils. En una societat moderna has de tenir en compte el coneixement. D'això parlo a la novel·la.

P. Tan malament està la universitat?

R. La universitat s'extingeix, no treu places noves. Gairebé no té pressupost. La veig molt abandonada. I tot això porta a Donald Trump. El món intel·lectual es va quedant apartat, però té la seva part de culpa. Potser hauríem de ser més combatius.

“El castellà també és la meva llengua materna. Per què haig de prescindir de la meva cultura castellana?”

P. Vostè és Voltaire?

R. Jo soc al darrere de tots els meus personatges. Els utilitzo per reflexionar sobre els temps moderns. Voltaire és la persecució de l'intel·lectual. El que sempre vull dir és que hem de conrear la raó. Crec en el paper de l'intel·lectual, en la visió sartriana de ser una persona incòmoda. El polític hauria de voler tenir gent incòmoda al costat, que li digués les coses tal com les veu, d'una manera insubornable.

P. Li fan cas?

R. Molts em diuen que soc molt avorrit amb el tema, que ja ho saben, però jo els responc que ho saben, però que aquí tenen Donald Trump, que han votat perquè no es calmi, com deien alguns tertulians que passaria. No necessita dissimular. Això és com l'hortet. Cal agafar l'arada cada dia i treballar-lo perquè la mala herba surt de seguida.

P. Què passarà a aquest ritme, segons vostè?

“La universitat s’extingeix, i això porta a Trump”

R. Que ens enfonsem. Les societats democràtiques s'enfonsen. L'única justificació del benestar d'Europa és el coneixement, la raó. És necessària gent contrastadament competent, que generi il·lusió. I amb voluntat de servei públic. Al final, vam acabar perdent perquè arriba al poder un cafre. El país on es fa més investigació sobre el canvi climàtic són els Estats Units, i tenen de president un negacionista. Doncs alguna cosa passa!

P. Com és la seva relació amb Catalunya?

R. Esplèndida. Si existeixo és gràcies a Catalunya en molts aspectes. València és una ciutat molt caïnita. Tinc novel·les que intento publicar aquí, i acabo fent-ho a Catalunya perquè notes que hi ha més interès. A València tot és vol rasant. Ningú s'arrisca. A Catalunya contínuament estan sortint editorials noves. I, això, sense que sigui un paradís.

P. I sobre el referèndum?

R. És una situació complicada. Una llàstima no tenir aquest didactisme del fet multicultural espanyol. Hem arribat a un xoc de trens que s'hauria d'haver evitat. Hi ha una falta de curiositat de l'intel·lectual espanyol davant d'altres cultures, literatures, llengües.

P. Vostè escriu en català. No vol veure els seus llibres editats en castellà?

R. M'encantaria. Tinc tres llibres traduïts. El secret de Goethe va ser impossible. Als editors no els interessa traduir del català al castellà, i això que la traducció era meva. És més fàcil que ho facin al francès i a l'italià.

P. Per quina raó?

R. S'han trencat els ponts. El castellà també és la meva llengua materna. Per què haig de prescindir de la meva cultura castellana? No em dona la gana. Igual que de la meva cultura francesa, no vull. M'agrada, llegeixo en els tres idiomes amb tota tranquil·litat. I, em fa molta ràbia, això d'estàs amb mi o contra mi és un parany, i a veure com en sortim. Estan criant independentistes. Tots els meus editors eren federalistes i ara són independentistes. És la transformació. Tots hi perdem.