Explosió de solidaritat

Una pacífica explosió de solidaritat va sacsejar el Sant Jordi barceloní la nit d'aquest dissabte. Al crit de "Casa nostra, casa Vostra" i de "Volem acullir", l'acte per les persones refugiades va trencar les fronteres del típic concert solidari per esdevenir una efectiva barreja de música alegre, sentiments i durs discursos (sovint en primera persona) i proclames contra una situació inaguantable que cap dels que podria fer-ho sembla disposat a canviar. Gemma Nierga ho va resumir en un dels seus parlaments dirigint-se al públic: "Estem parlant de coses molt tristes però tots teniu un somriure d'esperança". Sens dubte la paraula esperança li va guanyar el pols a tota la duresa de les situacions exposades i denunciades.

El Sant Jordi es va omplir oferint les seves millors gales per a l'ocasió, les quinze mil entrades (entre els 15 i els 60 euros) s'havien esgotat amb setmanes d'anticipació i a l'ambient es barrejava l'eufòria amb una certa ràbia gens continguda davant la impassibilitat internacional. Jordi Évole va carregar contra la llotja d'autoritats que "no fan res amagats rere l'excusa de les competències quan simplement es tracta d'incompetència". El mateix Évole es va alegrar de veure els quinze mil assistents lluitant per les persones refugiades i migrants: "Això ha de ser, com a mínim, inconstitucional", va afirmar.

El concert estava previst per a les 22 hores però, com coneguts són els embussos previs a qualsevol esdeveniment a la muntanya de Montjuïc, el públic va decidir avançar-se i mitja hora abans al Sant Jordi ja estava pràcticament ple. Sorpresa, preveient-lo (o simplement per casualitat), la Barcelona Gypsy Balcan Orchestra va ocupar a aquesta hora l'escenari animant l'espera amb un ventall de ritmes tremendament contagiosos que van anar dels balls gitanos a les cançons de la guerra espanyola.

Un aperitiu agradable que va desembocar a l'hora anunciada en punt en una performance de la Fura dels Baus (amb tocs de Pink Floyd) evocant camps de refugiats, bombardejos indiscriminats sobre hospitals i migracions massives. El camí de la vetllada estava ja traçat però el públic encara es mostrava fred i distant. Va ser l'anunci de Manolo García amb Lluís Llach el que va despertar el personal del seu sopor. Amb l'ambient ja caldejat pels Pájaros de barro de Garcia, acompanyat amb palmes per tots els presents, va iniciar un ascens que ja no s'aturaria en tota la vetllada.

Paco Ibáñez, acompanyat per Marina Rossell, va evocar Alberti i va enterrar al mar "tots els criminals que han provocat aquesta situació". Macaco va posar el Sant Jordi de peu i ho va fer botar Con la mano levantà "perquè els nostres polítics s'assabentin i facin els canvis que es necessiten per solucionar aquesta situació".

Les primeres llumetes agitant acompassadament (ara són pantalles de mòbil en lloc de les clàssiques espelmes i encenedors) van aparèixer quan un cor català i un altre africà van entonar Que tinguem sort també de Llach.

Es va parlar de racisme, de sexisme, de refugiats, de mort a la Mediterrània, de Síria, de tragèdies humanitàries... entre rock, flamenc, cançó i gospel. Amb mitja hora de retard sobre l'horari previst, just a la mitjanit, es va arribar al punt àlgid, musicalment parlant, de la vetllada quan l'escenari es va inundar de veus conegudes per secundar Joan Manuel Serrat cantant Mediterráneo. Ismael Serrano, Antonio Orozco, Manolo García, Marina Rossell i Sílvia Comes, entre d'altres, van secundar el mestre que es va felicitar per veure "tants implicats en una causa tan humana com és la justícia", perquè acollir els refugiats no és altra cosa que un acte de pura justícia. Serrat va demanar que "aquesta implicació no acabés amb el concert i seguís viva després" mentre els castellers aixecaven quatre pilars i el públic en peu corejava Volem acollir.