El pilot que havia d’atacar Nova York per a Hitler

No conec personalment gaire gent que hagi tractat de bombardejar Nova York per als nazis. De fet, només una: l'aviador alemany Peter Brill, que va servir de jove a la Luftwaffe i a qui vaig visitar una vegada a casa seva a Barcelona, fa deu anys. Vivia llavors al costat dels Pujol, a General Mitre; avui es pot pensar que posats a bombardejar podia haver-ho fet més a prop.

He tingut la fortuna de tractar un bon grapat de pilots de caça, i fins i tot d'encetar amistat amb uns quants. No precisament amb Brill, que era –va morir el 22 de febrer del 2013 a Palma– un home sobri i circumspecte, poc amic de la broma, com pot esperar-se d'algú que ha tingut a la cua un Mustang P-51 i que ha sobreviscut a tres anys de captivitat a Rússia i que va tornar amb 45 quilos i una hepatitis crònica.

El pilot de caça del qui tinc més bon record i del qual conservo fins i tot un parell de cartes és l'escriptor James Salter, amb qui vaig passar una tarda inoblidable parlant de la guerra de Corea, en què havia lluitat als comandaments d'un F-86 Sabre (va derrocar un MiG-15). Un altre paio fantàstic a qui conec (encara viu) és Chuck Yeager, el primer home que va trencar la barrera del so i va inspirar Lo que hay que tener, de Tom Wolfe, tot un títol. Yeager, que em va dedicar amablement la seva foto amb el Bell X-1 Glamorous Glennis, l'avió amb què va batre el rècord, havia volat en un Mustang P-51, precisament, i va aconseguir 11 victòries i mitja (?), una de les quals en abatre un difícil d'atrapar reactor Me 262. Luis Lavín, Antonio Nieto Sandoval, el comte Orssich, José Luis Milà, Pedro Benito, i l'any passat, a bord del portaavions USS Truman al golf Pèrsic, el capità topgun Winston Scott, al cel Adversary, són altres pilots de caça que he tingut la sort de conèixer.

Brill sospitava que donada la falta d'autonomia del He-177 (els alemanys mai van tenir un bombarder de llarg abast veritablement operatiu) la missió era arribar, llançar les bombes i després sacrificar l'avió i esperar a ser recollits per un submarí enmig de l'Atlàntic.

Pensant-ho bé, podria afegir-hi el tinent Eduardo Laucirica, que es va estavellar el 1940 als comandaments d'un Me 109, per la intimitat que dóna, en trobar-lo el 2002, haver tingut a les meves mans un dels seus mitjons, dins del qual es conservaven encara els ossos del seu peu.

Peter Brill també va volar el Messerschmitt Bf 109 (Me 109), que va ser la columna dorsal de la Luftwaffe en la II Guerra Mundial. Que coneixia bé l'aparell m'ho va deixar molt clar aquella tarda a la terrassa de casa seva, de la qual vaig sortir sabent-ho pràcticament tot del caça i de com es pilotava. Coses com que era molt difícil d’enlairar i d’aterrar perquè tenia un tren d'aterratge molt estret i t’estampaves amb freqüència. Per enlairar-te, em va detallar, calia donar-li gas molt a poc a poc, bloquejar la roda de cua i aixecar l'avió del terra amb suavitat. Em va interessar com es feia volar l’Me 109, encara que no crec que em faci molt servei i, sincerament, hauria preferit un te amb pastes. En canvi li va costar un munt al vell aviador explicar-me que va derrocar (i va matar) quatre pilots soviètics amb el seu estimat Messerschmitt.

Brill és notícia pòstuma perquè se n'han publicat les memòries. Ho han fet l'investigador Pere Cardona i el cineasta Laureano Clavero en un llibre, El diario de Peter Brill (Dstoria Edicions), que inclou un DVD amb un documental de 31 minuts sobre l'aviador i que es va presentar l'altre dia a l’Aeroteca, la llibreria d'aviació barcelonina. Va ser allà, precisament, on vaig veure per primera vegada Brill, el 2006, quan participava en la presentació d'una novel·la, Operación Hagen, que explicava una peripècia similar a la seva.

Les memòries de Brill, que va deixar un extens material documental, incloses cartes i filmacions, són molt interessants (més en l'aspecte tècnic que en l'humà), tot i que demostren que l'autor era millor volant amb la Luftwaffe que escrivint. Explica els seus orígens familiars –de petit el vestien com una nena, cosa que ha d'influir perquè et facis pilot de guerra– i la seva joventut en l'Alemanya nazi. El seu germà gran era membre de les SA i Brill apunta de passada que li sembla que va ser cap d'un districte de la Polònia ocupada, cosa que sona bastant sinistre. Per si de cas, mai parlaven del tema. El mateix Brill marca molt les distàncies amb els nazis, encara que admet que tots els alemanys "vam perdre el nord". Ell era dels que ni van veure ni van saber res. Aquesta majoria per a la qual Hitler no era prou explícit (i mira que s'hi esforçava, el paio). La seva passió sempre va ser volar i va començar a les Joventuts Hitlerianes (no en va oblidar mai l’himne i en conservava el carnet). El 1941, amb 17 anys, va entrar voluntari a la Luftwaffe. Va veure una vegada Göring i la impressió que li va causar "no va ser favorable", cosa que per descomptat l’honra.

Amb 19 anys el van enviar, i això és el més excepcional de les experiències bèl·liques que explicava, en un grup especial per pilotar un bombarder Heinkel He 177 Greif. La missió a la qual estava destinat era bombardejar Nova York! L'andròmina, però, no va arribar a funcionar bé i l'operació es va cancel·lar. Mai els van explicar detalladament en què consistia el pla, però Brill sospitava que a causa de la falta d'autonomia del He 177 (els alemanys mai van tenir un bombarder de llarg abast veritablement operatiu capaç d'anar als EUA i tornar) la missió era arribar, llançar les bombes i després sacrificar l'avió i esperar a ser recollits per un submarí al mig de l'Atlàntic. Quina part era fantasia i quina, realitat, del relat de Brill és difícil de dir. En l'interessantíssim Luftwaffe over America (2016), l'especialista Manfred Griehl deixa clar que els nazis en realitat no van poder bombardejar els EUA mai, més enllà d'algun atac testimonial (com van fer els japonesos), que podia haver-se organitzat amb hidroavions o omplint el dipòsit en vol. De ganes, no els en faltaven: Hitler es posava com una moto imaginant Nova York en un mar de foc, els gratacels com torres en flames –que bé que s’ho hauria passat amb l'11-S!—; ni idees (inclosa els coets i avions tan extravagants com les ales voladores dels germans Horten).

Guardo un record ambivalent de Brill. Va ser apassionant passar la tarda amb ell, admirar les seves boniques maquetes d'avions i sentir-lo parlar del He 177, de Johannes Steinhoff, un dels meus aviadors preferits i que va ser comandant a la Jagdgeschwader 77 (JG 77), l'esquadrilla de caça en què va volar ell, o de la seva participació en la gairebé suïcida operació Bodenplatte, l'1 de gener del 1945. Penso, però, que el vell pilot guardava massa bons records de tot allò. A més, com es pot sentir afinitat per a algú que si hagués arribat a Manhattan ens hauria deixat sense el Metropolitan, els dinosaures del Museu d’Història Natural, la llibreria Strand i les incomparables hamburgueses de The Spotted Pig?