Tres mesos per abordar el volcà català

Pocs factors han influït tant en la paràlisi institucional espanyola d’aquest any com la crisi territorial a Catalunya. Els independentistes no han aconseguit ara com ara els seus objectius però sí que han provocat que, durant més de deu mesos, cap dels grans partits aconseguís sumar prou majoria per governar. El cordó sanitari erigit al voltant dels sobiranistes catalans ha dificultat com mai aquesta suma i les ferides que ha deixat trigaran a cicatritzar. La paràlisi s’ha superat en l’últim minut –hi ha Govern– però el volcà independentista amenaça de desestabilitzar de nou la política espanyola si no s’aconsegueix, ja no pactar una sortida amb els independentistes, sinó almenys obrir vies de diàleg.

Tres mesos. Aquest és el termini amb què treballen molts sectors de l’independentisme per evitar el que veuen com el xoc de trens definitiu. La situació és la següent: el Govern, format per l’antiga Convergència i Esquerra Republicana i amb el suport sempre in extremis dels anticapitalistes de la CUP, manté invariable el seu últim full de ruta. Això és aprovar a l’estiu les anomenades “lleis de desconnexió” d’Espanya per intentar organitzar un referèndum d’independència la segona quinzena de setembre del qual la Generalitat no dóna cap detall. L’única cosa que diu és que el convocarà hi hagi o no acord amb l’Estat.

A l’altre costat el Govern central manté també inamovible la seva estratègia d’atacar l’independentisme des dels tribunals. Ja són prop de tres centenars els càrrecs electes que hauran de respondre davant la Justícia per tot tipus d’actes relacionats amb actes de desobediència vinculats al procés independentista. Molts d’aquests casos, començant pel de la consulta del 9 de novembre del 2014, arribaran a judici abans de la primavera. Per aquest motiu els independentistes no veuen més de dos o tres mesos de marge per intentar obrir una via de diàleg que, aquesta vegada, el Govern central sembla disposat a explorar.

Els independentistes veuen gairebé impossible que es trobin vies per a l’acord una vegada comenci el rosari d’inhabilitacions i condemnes, que donen gairebé per segures, i que podrien arribar al mateix expresident, Artur Mas.

Els independentistes no veuen més de dos o tres mesos de marge per intentar obrir una via de diàleg

Els independentistes no veuen més de dos o tres mesos de marge per intentar obrir una via de diàleg

“Veig dos o tres mesos de marge perquè es puguin, ja no canviar els projectes, que en el nostre cas és i seguirà sent el referèndum, sinó per almenys obrir un diàleg que ens permeti a tots modular els temps”, explica Francesc Homs, diputat del Partit Demòcrata Europeu Català i un dels qui s’exposen a ser inhabilitats per haver organitzat la consulta del 9 de novembre del 2014. Homs, que no entra en els detalls sobre què es pot modular, forma part del grup de dirigents que, sense renunciar a una votació sobre la independència, creuen que hi ha marge per a la política. Defensen la possibilitat d’engegar per a Catalunya una “operació d’estat” tan ambiciosa com la que el 1977 va permetre legalitzar el Partit Comunista. El president català, Carles Puigdemont, ha aprofundit reiteradament en aquesta tesi els últims mesos, especialment en els seus missatges dirigits al Govern espanyol: “L’independentisme ha de ser reconegut com un actor polític perquè no desapareixerà”.

El Govern espanyol ha donat poques pistes sobre què pensa fer. De moment, els gestos s’han limitat a prometre diàleg i a nomenar com a delegat del Govern a Catalunya Enric Millo, que representa l’ala més catalanista del PP de Catalunya. Al seu torn, Millo ha promès centrar el debat en dos assumptes que, creu, poden ajudar a rebaixar el malestar del qual s’alimenta l’independentisme: finançament i millora de les infraestructures a Catalunya. “Hi ha poc marge per a més”, expliquen fonts del partit.

Puigdemont demana que l'independentisme sigui reconegut com a "actor polític"

Millo, a les ordres directes de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, diu que està disposat a intentar aquest diàleg, si bé manté que no es desviarà de l’objectiu de perseguir tants actes de desobediència com detecti entre els càrrecs electes independentistes. “No deixarem d’intentar el diàleg encara que sigui difícil”, ha dit a manera de declaració d’intencions.

Puigdemont demana que l’independentisme sigui reconegut com a “actor polític”

La situació del socialisme no ajuda a trobar una solució. El PSOE es manté ferm en la seva defensa de la Declaració de Granada, pactada el 2013 i que dóna trets federalitzants a l’organització de l’Estat, això sí, sense trencar amb el sistema actual. “No es tracta d’una reforma que ens situï al començament de la nostra marxa democràtica, com si s’iniciés un nou moment constituent, sinó com l’evolució natural de l’Estat autonòmic”, afirma el document. Per la gestora que dirigeix el partit aquest document és el “punt d’arribada” per solucionar la qüestió catalana, mentre que el PSC la considera només el “punt de partida”. La gestora ha deixat clar al primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, que no es mourà d’aquestes tesis.

Les demandes dels socialistes catalans, que impliquen reconèixer Catalunya com a “nació”, han rebut cert suport amb el pacte que els socialistes bascos han tancat amb el PNV. L’acord assenyala que no es posaran línies vermelles a assumptes com el “reconeixement d’Euskadi com a nació”. Amb tot, a ningú se li escapa dins de la família socialista que poc té a veure, i menys ara, la situació política basca amb la catalana.

En qualsevol cas, una sortida a la situació de Catalunya basada en l’acord de governabilitat del País Basc o en una millora del finançament no només resulta insuficient per a l’independentisme català, sinó que requereix temps, una cosa que precisament escasseja en aquests moments. I deixar-ho tot en mans dels jutges, insisteixen els independentistes, no ho solucionarà. “Ens preguntem a quanta gent hauran de processar perquè s’adonin que la solució no és la judicialització”, diu el conseller català de Justícia, Carles Mundó (ERC). “Poden apartar els càrrecs que vulguin, però després d’aquests n’arribaran uns altres que defensaran el mateix”, insisteix.

La gran incògnita que el Govern de Mariano Rajoy haurà de resoldre més a mitjà termini, és si Catalunya realment viurà un altre simulacre de referèndum al setembre, com va prometre el president Carles Puigdemont en l’obertura del curs parlamentari. La Generalitat manté que aquesta votació se celebrarà sí o sí però també insisteix que només pot celebrar-se si el referèndum és “vinculant i té totes les garanties”, la qual cosa resulta jurídicament impossible si el Govern no ho accepta, encara que políticament aquestes garanties quedarien a costa que els comuns s’afegissin a la iniciativa. El forcejament previsible que es prepara entre Puigdemont i Colau serà determinant en els propers mesos.

El calendari està més o menys obert segons qui parli en l’entorn de la coalició independentista Junts pel Sí. Per a uns la creixent judicialització del conflicte només pot fer avançar els esdeveniments i fins i tot plantegen el referèndum per al juny. Altres el veuen a la tardor, i només si hi ha garanties de guanyar-lo amb un bon índex de participació.

Mundó admet que el referèndum és el veritable repte, i que només es podrà celebrar si darrere hi ha una gran mobilització popular. “Ni les institucions soles ni la societat civil [entitats independentistes] podran aconseguir l’objectiu per separat”.

Així doncs, la situació que el nou Govern haurà de gestionar a Catalunya estarà marcada a curt termini pel curs dels casos que s’han judicialitzat i per una immensa onada de propaganda que les entitats sobiranistes ja estan organitzant per escalfar els motors de l’eventual referèndum de la tardor. El repte del Govern, explica un alt càrrec del mateix Govern, serà buscar “una escletxa per al diàleg” entre tanta exaltació.