Aznar, inspector d’Hisenda

“Em costa molt guanyar-me la vida honradament i pago fins a l'últim dels meus impostos”. Això declarava l'ex-José María Aznar ara fa dos anys (El País Semanal, 13 d'abril del 2014).

Ara se sap que aquest any va concloure una inspecció fiscal a l'expresident. I sorgeixen dubtes sobre si de debò paga fins a l'últim dels seus impostos. O només el penúltim.

Un mitjà digital assegura que l'anàlisi va trobar declaracions complementàries i sancions per centenes milmilionàries, la qual cosa respondria a un immens frau fiscal. Però l'afectat no ho confirma, Hisenda calla —com ha de fer— i els col·legues d'aquest diari —com també han de fer; ho fan per vostès— no reprodueixen xifres que no puguin certificar.

Però qui no ha de callar és Aznar López. Ha d'anar al Congrés a detallar ingressos, pagaments d'impostos, i si va haver d'assumir o no complementàries i sancions. No només perquè l'obligació (moral) de transparència no caduca amb el cessament en el Govern, sinó, a més, perquè l'as del dòmino de Quintanilla de Onésimo segueix sent president d'honor del PP, tot i que l'honor del partit estigui en funcions. I perquè segueix encapçalant la FAES, la fundació política més subvencionada a Espanya.

Un ultra liberal (com se sap l'ex) defensa l'abolició general dels impostos, no dels que l'afecten a ell. Un inspector d'Hisenda (com és l'ex) maximitza la recaptació fiscal, no la minimitza. Un patriota (com es pretén aquest empleat de luxe de l'espanyolíssim Rupert Murdoch) no es negaria mai a retre comptes de les seves aventures davant la seu de la sobirania nacional.

És veritat que a Aznar l'han envoltat males companyies (les va triar). Dels seus tres vices, un està imputat per tot; l'altre, investigat per les martingales de la Gürtel a Aena, i el supervivent no sap res dels sobres de diner negre, ni contesta. Per no esmentar Blesa de la Parra, aquell compi seu de pupitre i insigne inspector d'Hisenda que va idear les targetes black i va enfonsar Caja Madrid.

Franco Bahamonde estava exempt de culpa, segons els seus fans: era pobre i honest; els corruptes eren els seus ministres. Fins que Ángel Viñas (La otra cara del caudillo, Crítica, 2015) ha assenyalat en què es basa la seva irregular fortuna.

Josemari, guanya't la vida, nihil obstat. Però explica't ja.