Créixer amb ocupació

El balanç econòmic del 2015 no és plenament satisfactori per diverses raons. La més important és que l'exercici ha confirmat una via de sortida de la crisi caracteritzada per la recuperació de taxes notables de creixement, properes al 3% del PIB, que, no obstant això, no han tingut els efectes esperats en la creació d'ocupació estable i en l'elevació de les rendes salarials. El creixement, superior al de gairebé tots els països europeus, s'ha rebut amb un excés d'entusiasme –en particular, pel Govern central–, deixant de banda l'evidència que, si bé altres països del nostre entorn creixen menys, ja han recuperat els nivells de prosperitat previs a la recessió, mentre que Espanya es troba a mig camí. Aquest és el fet crucial que l'equip econòmic del president del Govern central esbiaixa sistemàticament.

L'economia està travessant un període en el qual es registren augments significatius del PIB, amb descensos continus de la taxa d'atur, però sense que creixi l'ocupació estable; la millora estadística s'ha aconseguit mitjançant l'augment de la temporalitat i la caiguda de les rendes salarials. La medicina aplicada pel Govern espanyol (una reforma laboral que ha contribuït a afavorir l'acomiadament i laminar les rendes) ha inflat les estadístiques de contractació, però ha deprimit la capacitat de reacció del consum i la inversió.

Dit d'una altra manera, la millora de les condicions financeres –descens ràpid de la prima de risc, bona acceptació dels actius espanyols als mercats– no està sent aprofitada per l'economia real. Més per virtut del BCE que pels èxits de l'equip econòmic de Rajoy, els interessos del deute deixen un ampli marge per a l'acció pressupostària; o el deixarien si el volum del deute no seguís augmentant. Augment que només pot significar un incompliment real dels objectius de dèficit. El muntant del dèficit pot maquillar-se; el de deute resulta més difícil. El problema de fons de l'anomenada economia real, en síntesi, és que, encara que ha millorat la situació del crèdit i ja no existeix la pressió sobre els actius espanyols, les expectatives de consum i d'inversió són baixes; el resultat és un creixement sense ocupació estable i una recuperació limitada de les rendes.

L'episodi dels canvis fiscals viscut el 2015 també resulta significatiu. El Govern central va aprovar una reforma fiscal que, en substància, és una simple rebaixa de l'IRPF. La raó d'aquest reduccionisme polític no és difícil de suposar: l'IRPF té un impacte evident en la butxaca dels contribuents, mentre que el xoc que produeixen altres impostos (com l'IVA, per exemple) és igual d'important, però menys dolorós. El fet que l'aplicació de la rebaixa de l'IRPF s'avancés a mitjan any indica amb claredat que la retallada de l'IRPF no és una reforma, sinó més aviat un esquer electoral.

Amb tot, l'exercici 2015 deixa l'entorn financer de l'economia real en millors condicions que el final del 2014. El Govern espanyol que es formi haurà de considerar amb claredat almenys tres qüestions bàsiques: un canvi de política econòmica, perquè la línia d'austeritat sense més ha esgotat les seves possibilitats (de fet, les va esgotar el 2014), en favor d'estímuls de la demanda; una reforma fiscal de debò, que impliqui canvis reals en tots els impostos, a la recerca d'augmentar la recaptació i elevar l'estalvi, i una anàlisi en profunditat de la viabilitat del sistema de pensions. El marc d'aquestes tres decisions és una negociació amb Brussel·les que amplia la capacitat de maniobra pressupostària a Espanya.