Alguna cosa fa pudor, molta pudor

Dimecres passat Barcelona feia pudor. S'estenia despietada del Besòs al Llobregat. Les autoritats van situar inicialment la procedència del mal: tres hectàrees recobertes de fem en una finca del parc agrari del Prat. És paradoxal que una societat amb pituïtàries capaces de detectar la pestilència de femta animal a 10 quilòmetres de distància suporti quotidianament la pudor de podrit que des de fa anys s'ha ensenyorit de bona part de la vida política. El País Valencià, Andalusia o Madrid són emplaçaments amb abundants abocadors de corrupció. D'això tan espanyol i castís del suborn, el tràfic d'influències o el blanqueig de capitals, no se n'escapa la sobiranista Catalunya. El fet diferencial no existeix.

Sense necessitat de recórrer al clan extractiu dels Pujol —que dia que passa, dia que se supera—, l'hemeroteca més recent certifica que, pel que fa a la corrupció, Catalunya no perd pistonada. Vam començar el mes de novembre amb la inhabilitació de nou anys i mig de Xavier Crespo, exalcalde Lloret de Mar i exdiputat convergent, per tracte de favor a un empresari rus, Andrei Petrov, vinculat al blanqueig de fons d'origen criminal. Petrov té una estreta relació amb Semion Mogilevich, una de les deu persones més buscades per l'FBI. La sentència condemnatòria de Crespo és del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El més curiós és que l'exdiputat de CDC va estar a punt de ser nomenat cap polític dels Mossos d'Esquadra quan Felip Puig es va estrenar com a conseller d'Interior el 2010. Eren anys de mà dura amb els manifestants, en els quals la demostració de força contra els esquerranosos —com en el desallotjament dels indignats de plaça de Catalunya— o la generositat en l'ús de pilotes de goma era altament apreciada entre el nacionalisme català d'ordre. No com ara, que la desobediència a les lleis s'ha convertit, almenys sobre el paper, en un precepte del catecisme convergent.

Però el cas judicial del condemnat que apuntava com a polític dels Mossos no ha vingut sol. Ha arribat acompanyat en el temps per l'escrit de la defensa de CDC en el cas Palau, que conté paràgrafs dignes de ser sainets en grans obres, com el cas Gürtel. “Ningú ha vist el tresorer de Convergència rebent sobres”, sosté el partit en el seu escrit. Quant devien contenir aquests sobres que ningú ha vist? Doncs, segons el jutge i el fiscal, 3,7 milions suposadament en efectiu i lliurats als responsables econòmics del partit. Però això és per a la defensa una “mera sospita”. Com també ho és el total de 6,6 milions que CDC va rebre, presumptament, de Ferrovial. La part més costumista de l'escrit de la defensa és l'explicació de com 630.000 euros van anar a parar al partit, via fundació CatDem, conducte que és el primer destinatari habitual del 3% de donacions presumptament il·legals per adjudicació d'obra pública. Doncs bé, aquests 630.000 euros es van destinar, d'acord amb la defensa, a finalitats tan encomiables com “actuacions sardanistes, de cant coral, havaneres”. El més natural del món: un coliseu líric, com el Palau de la Música, fent donacions a la fundació d'un partit perquè organitzi vetllades musicals.

El colofó del tancament setmanal l'ha constituït el retorn al seu lloc de treball del tresorer de CDC, Andreu Viloca, imputat en el cas 3% per mitja dotzena de delictes: suborn, prevaricació, finançament il·legal de partit, tràfic d'influències, alteració del preu en concursos públics i blanqueig de capitals. A més de Viloca estan imputats una desena d'empresaris i Josep Rosell, número dos d'Infraestructures.cat, l'empresa de la Generalitat que adjudica obra pública. A Viloca, el partit li va pagar els 250.000 euros de fiança perquè sortís en llibertat —un acte de generositat ben entesa— i aquesta mateixa setmana s'ha reincorporat al seu lloc de treball després de passar 21 dies a la presó. La Fiscalia considera que el tresorer de CDC va ser només “un instrument” al servei dels responsables del partit que suposadament van organitzar el pagament de comissions per adjudicació d'obra pública, que les empreses després suposadament recuperaven gràcies a sobrecostos del projecte.

El cas és que dimecres, Barcelona feia pudor de fem. I dijous la pudor persistia. Molts ciutadans, acostumats, ja no es miren la sola de la sabata i a més saben que tres modestes hectàrees de fem són incapaces de produir tal pestilència.