La vida en un clic

Quan els autors del llibre Barcelona, repòrters gràfics 1900-1939 (Ajuntament de Barcelona) van començar la seva recerca sobre el fotoperiodisme català, es van trobar que per a moltes de les famílies d’aquells fotògrafs era la primera vegada que algú s’interessava per la feina de l’avi o el pare. Els arxius havien estat majoritàriament expurgats pel franquisme, oblidats dalt d’un armari, fins i tot llençats a les escombraries. Amb aquells esborranys de vides i oficis, els historiadors i antropòlegs Andrés Antebi, Pablo González Morandi, Teresa Ferré i Roger Adam han recollit en format de llibre totes les intimitats d’un ofici que va deixar fixades algunes de les imatges més emblemàtiques de la història de Catalunya. El treball és una de les més exhaustives aproximacions a la memòria gràfica, de la qual des d’ara podem començar a saber-ho tot.

LES PRIMERES MIRADES

A diferència del retratista clàssic —amb temps per pensar, il·luminar i fer la foto—, el periodista gràfic ha d’afegir el problema del temps i l’oportunitat a l’estricta tècnica fotogràfica. Per això, aquesta especialitat va tardar tant a desenvolupar-se. El costum d’acompanyar les notícies amb una imatge va començar amb dibuixos i gravats. Fins i tot, els daguerreotips havien de ser transformats en litografies per poder ser impresos. Va ser amb aquesta tècnica que els primers repòrters van cobrir les campanyes militars de mitjans del segle XIX, com ara la Guerra de Crimea o la de Secessió americana. A Catalunya, els pares del gènere van documentar la Guerra del Marroc de 1859, on va transcórrer la feina del malagueny Enrique Fazio. O la Tercera Guerra Carlina, que van cobrir el francès Charles Monney Millet i l’espanyol Mauro Ibáñez. Tot i que el primer reportatge gràfic s’atribueix al gironí Heribert Mariezcurrena, que el 1885 va publicar una sèrie sobre un terratrèmol que havia sacsejat Andalusia.

En català, la primera revista gràfica va ser La Ilustració Catalana, que comptà amb fotògrafs de prestigi com Frederic Ballell. L’estàndard el marquen la revista Blanco y Negro, que l’octubre de 1891 va editar quatre panoràmiques de Sant Sebastià. I sobretot el diari ABC, que el 1906 va publicar la instantània d’Eugenio Mesonero Romanos on es veu el moment precís en què la bomba de l’anarquista Mateo Morral va esclatar al pas de la carrossa on viatjaven els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia, que s’acabaven de casar. Aquesta imatge icònica va ser una revelació per a molts fotògrafs, en demostrar les possibilitats del gènere per crear opinió. La premsa va donar a la fotografia un discurs nou, allunyat de la visió del segle XIX que li atorgava una consideració artística inferior a altres tècniques de representació, com ara la pintura o el gravat. Va guanyar amb autonomia, i això li va obrir un ventall de nous temes i angles per abordar la realitat.

PREUS I TARIFES

En aquelles primeres publicacions gràfiques treballaven els pioners del fotoperiodisme català. A La Ilustración Española y Americana publicava Josep Brangulí, un gravador passat a fotògraf que es va fer famós per un retrat del cadàver de mossèn Cinto Verdaguer el 1902. Des d’aquell instant va ser considerat un dels millors cronistes visuals de Barcelona, cobrint esdeveniments com les grans manifestacions del moviment obrer o la Guerra Civil. Brangulí va ser el primer repòrter gràfic amb projecció internacional, gràcies al seu reportatge sobre els convents cremats durant la Setmana Tràgica, el qual es va publicar en revistes i diaris d’arreu del món. L’Agència Brangulí va ser clau en la normalització i consolidació de l’ofici, i el seu creador va esdevenir una figura popular que va promoure associacions professionals com l’Agrupació de repòrters Gràfics de Barcelona. Ell va establir les bases del negoci, i diverses generacions de fotoperiodistes catalans van començar treballant sota el seu mestratge.

El 1911 es pagaven els reportatges a 1o pessetes la primera foto i 5 la resta

Brangulí era el fill gran d’una família d’empresaris. Al principi, tots aquests repòrters procedien de famílies burgeses. Habitualment eren els bohemis, les ovelles negres de les seves respectives nissagues, amics de les tertúlies i de freqüentar els baixos fons. Es caracteritzaven pel seu caràcter obert, i molts d’ells practicaven esport. Es veien cada dia i formaven un grup molt corporativista. La seva jornada laboral començava de bon matí a l’Ajuntament, on els informaven de les novetats de l’agenda política, de l’activitat policial o de la tasca dels bombers. I seguia fins a altes hores de la nit: era una feina sense horaris.

Pels papers de Brangulí sabem que el 1911 la tarifa per un reportatge era de 10 pessetes per la primera fotografia publicada i 5 per cadascuna de les altres; tot i que també es podia pactar un preu mensual. La majoria dels professionals malvivien, de manera que completaven el sou amb la fotografia publicitària que empreses com la de Torcuato Luca de Tena gestionaven a canvi d’una comissió. Una altra pràctica habitual era colar als diaris esdeveniments privats com si fossin notícies; els anomenats Ecos de Sociedad molt sovint eren festes o reunions familiars d’aristòcrates i burgeses, recollides per la premsa previ pagament de l’interessat. Brangulí guardava les factures de la boda de la senyoreta Puig, una foto de la qual van publicar a mitja pàgina l’ABC i la revista Blanco y Negro. Per aquella foto va cobrar, respectivament, 500 i 400 pessetes.

El funcionament empresarial del fotoperiodisme sempre va dificultar una atribució clara de l’autoria de cada imatge. Era freqüent intercanviar, prestar, comprar o vendre fotografies, formava part de la lògica laboral d’empreses com l’Agència Brangulí, o de les associacions de dos o més fotògrafs, com seria el cas de Ramon Claret i Joan Bert, de Gabriel Casas i Joan Rovira, o el cas més reeixit dels Tres Reis Mags (veure peça). A més dels casos dels aprenents que no signaven les seves imatges fins que podien independitzar-se, com va ser el cas d’Agustí Centelles, que va començar a treballar per a Josep Badosa, o de Ramon Claret mentre aprenia l’ofici al costat d’Alessandro Merletti.

AVENÇOS TÈCNICS

Per reeixir en aquesta feina tan complicada, a part d’un cert gust estètic, s’havia de ser una mica inventor, i saber improvisar. A part de novetats com les lleugeres càmeres de rodet o l’aparició del flaix —que feia possibles les fotos al carrer o en espais poc il·luminats—, els estris creats per la necessitat resultarien cabdals per poder fer els primers reportatges. En aquest sentit, destaca la figura de l’italià Merletti, famós per la càmera de butxaca que es va construir per assistir al judici del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Malgrat que estava prohibit fer fotos, ell va aconseguir amagar el seu invent i realitzar l’única instantània coneguda de la sala on van condemnar a mort el pare de la revolucionària Escola Moderna.

La gran demanda de 1929 va fer que ja no fossin tots fills de famílies benestants

En aquells anys els repòrters no estaven en plantilla, treballaven per lliure i les redaccions compraven el material al primer que arribava. Merletti va comprendre les condicions de la feina i es va motoritzar. El 1906 va incorporar un sidecar a una motocicleta per poder escapar a tota velocitat de l’escenari de la notícia, i l’ús de les motos entre els periodistes gràfics es va generalitzar. Merletti va ser l’autor de lents, objectius i estris de tot tipus, com una escala plegable per fer preses zenitals que a la punta portava incorporat un enginy per subjectar-hi la càmera. El seu caràcter desimbolt el va convertir en un personatge molt popular a Barcelona, conegut com l’Home dels Caramels. Se’l veia patinar per la Rambla, o conduint un automòbil de tres rodes que s’havia fet ell mateix. També va ser el primer a fer-se publicitat com a “repòrter gràfic” a l’Anuario Riera de 1908.

“DIARIS DE MICOS”

La primera florida de professionals apareix durant la Setmana Tràgica. El 1909, desenes de fotògrafs barcelonins van plasmar els edificis cremats i van descobrir la varietat temàtica que oferia l’actualitat, com Alejandro Antonietti o Adolf Mas. Amb imatges com aquelles, els setmanaris del moment van multiplicar les seves vendes al quiosc. Per primera vegada en la història de la premsa catalana, les edicions es van esgotar, i així va començar el costum de comprar el diari en ocasió de grans esdeveniments històrics. Gràcies a aquesta rebuda popular, el 1911 va sortir als quioscs La Tribuna, el primer rotatiu gràfic fet a Catalunya, al qual va acompanyar a partir de 1913 El Día Gráfico (on va aprendre l’ofici Agustí Centelles), tots dos propietat de l’empresari i polític Joan Pich i Pon.

No obstant això, aquells cronistes gràfics encara no recollien exactament la notícia, sinó un moment posterior a ella. Si mostraven un incendi es veien runes; si l’objecte era un atemptat, agafaven una presa del carrer amb el veïnat esverat a la vorera. Amb prou feines hi havia alguna imatge dels mateixos fets. Paradoxalment, per al nou lector de premsa il·lustrada la imatge s’estava transformant en la veracitat, davant del text partidista. Les revistes i els periòdics cultes anomenaven despectivament “diaris de micos” aquesta mena de publicacions, les quals acusaven de dirigir-se a gent inculta que no sabia llegir, i que s’assabentaven de les notícies a través de les imatges. Deien que per com portava el diari un home es podia saber la seva condició: els burgesos duien la premsa sota el braç per llegir-la després amb calma; els obrers anaven per la vorera amb el periòdic desplegat, mirant les fotos.

Les temàtiques preferides d’aquells anys eren els avenços tècnics, les grans aventures aeronàutiques, la moda i la incorporació de la dona a la modernitat, o les tradicions locals de caire etnogràfic, com festes populars, serveis religiosos o corrides de toros. Entre aquestes noves preocupacions de la societat va destacar especialment l’esport. El 1906 naixia El Mundo Deportivo, el 1910 la revista Stadium, i el 1911 es creava el Sindicat de Periodistes Esportius. Aquests espectacles de masses —com la boxa o les curses ciclistes— van ocupar un espai central de les notícies durant la dictadura del general Primo de Rivera, per damunt dels successos o la política.

A partir de 1924 apareixen els reportatges pioners dedicats a l’esport. Josep Maria Co de Triola va ser el primer repòrter gràfic especialitzat a captar aquesta mena d’esdeveniments, que aviat tindria competidors com Antoni Campañà, Ramon Claret o Joan Bert. La premsa d’informació general ja tenia les seves seccions d’esports, però les publicacions especialitzades es van fer molt populars en les dècades de 1920 i 1930. A Barcelona, triomfaven diaris com La Jornada Deportiva, Sports, Grafic-Sport, L’Esport Català, Xut o La Rambla, aquest darrer famós per col·locar una pissarra a la porta de la redacció —al costat de la font de Canaletes— amb els resultats dels partits de futbol, tot iniciant la tradició de les discussions entre els seguidors del Barça i l’Espanyol en aquell lloc.

EL BOOM DEL REPORTERISME

A partir del 1920 van començar a sovintejar els contractes d’exclusivitat entre els periodistes gràfics i les empreses periodístiques, ja n’hi havia que treballaven regularment per a determinats mitjans. Però va ser gràcies a l’Exposició Internacional que es va fixar l’estructura del fotoperiodisme modern. La gran demanda de fotògrafs que va provocar l’esdeveniment va fer possible que els nous repòrters ja no fossin tots fills de famílies benestants, i comencessin a provenir d’altres classes socials, fins i tot pioneres femenines com Anna Maria Martínez Sagi. El 1929 es va produir un salt qualitatiu, en introduir-se el model de setmanari gràfic d’actualitat que triomfava a Europa, com la revista Imatges, patrocinada per l’escriptor Josep Maria de Sagarra i el periodista Josep Maria Planes. Les publicacions cada cop estaven més interessades a treballar el disseny gràfic de la pàgina, en la composició, l’espai i l’orientació de les fotografies. Això va coincidir amb una revolució tècnica, amb l’aparició de noves càmeres més lleugeres i plaques més petites, de 6 x 9. La gran estrella del moment seria la Leica de 35 mm i el seu objectiu de gran qualitat.

La Segona República va ser el moment àlgid del fotoperiodisme. El nou clima polític va significar una renovació de la premsa gràfica, que va modificar els seus continguts i punts de vista, i es va convertir en una eina molt poderosa per orientar les classes populars. Conscients de la seva posició, els fotògrafs van iniciar una nova relació amb la publicitat i el cartellisme, com en el cas de Gabriel Casas, que va fer cartells per a l’Ajuntament barceloní i per a la Generalitat.

El repòrter gràfic es converteix en un heroi de la modernitat, que viatja a tota velocitat en motocicleta, que puja a un aeroplà per fotografiar els zepelins, o que es barreja amb la multitud per fer la foto desitjada. La professió arriba a la maduresa i assumeix els nous valors democràtics que defensa la República. Els reportatges agafen un caire documental i de denúncia, que estableix les bases de la fotografia social. La història es fa mitjançant instantànies de les multituds al carrer, de les condicions de vida de les classes assalariades o dels aixecaments anarquistes; fins a arribar a l’avortament del Cop d’Estat del general Franco i els combats als camps de batalla.

El punt culminant d’aquell procés va ser la Guerra Civil, un conflicte on la figura del corresponsal de guerra va agafar una dimensió mai vista. Va ser la primera guerra amb una cobertura periodística internacional, on treballaven i col·laboraven fotògrafs d’aquí i d’arreu del món, com Gerda Taro, Robert Capa i David Seymor. I després d’aquesta fogonada, el silenci. El fotoperiodisme català, fins llavors a l’altura del que es feia a la resta del continent, va desaparèixer pràcticament el 1939. Es van prendre represàlies contra la majoria dels repòrters, i les autoritats franquistes van nomenar Josep Compte Argimon per requisar tots els negatius fets durant el conflicte. Les coses no van millorar gaire en arribar la Transició, ja que aquests professionals no s’ajustaven al model del fotògraf artístic. Ara aquell silenci es comença a trencar amb llibres com Barcelona, repòrters gràfics 1900-1939, que rescaten un ofici cabdal per entendre el passat ben recent.