Més enllà del 3%

La corrupció és un fenomen curiós. Tant pels perversos pactes de silenci que genera com per les seves conseqüències més enllà del volum de diners desviats. Per això, limitar la resposta a la corrupció a demanar la restitució del que s'ha robat és tan limitat com en gran mesura exculpatori. Per un simple motiu: el que s'ha robat és irrestituïble.

Comencem per l'impacte social. Els estudis demostren que la tolerància amb la corrupció està directament relacionada amb la percepció que un se'n beneficia. És a dir, si algú roba 100, però d'aquests 100 una part acaba a la nostra butxaca o ens beneficia directament o indirectament, és probable que la corrupció ens sembli tolerable i no la denunciem. L'augment de denúncies de l'existència de mala praxi en la gestió pública en època de crisi respon precisament al fet que persones que abans se sentien directament o indirectament beneficiades, o esperaven percebre alguna cosa a canvi del seu silenci, deixen de sentir-se cuidades. Evidentment, sempre existiran els alertadors, capaços d'aixecar la llebre fins i tot podent optar per mamar de la mamella, però al nostre país aquests actes heroics no només són escassos, sinó que no disposem de mecanismes de reconeixement social ni empara legal dels seus protagonistes. En l'àmbit social, l'existència de bosses de població que és més o menys conscient de participar en un frau que afecta la qualitat de vida de la resta acaba articulant formes específiques de relació social, que descohesionen la societat i creen mecanismes antisocials de competència per apropar-se als nodes de distribució de favors. Qui no corre vola.

En termes econòmics, el tipus de corrupció que sembla haver-se instal·lat a l'Espanya i la Catalunya del postfranquisme, basada en el finançament il·legal d'interessos privats (de partit i individuals) a través del cobrament de comissions per la concessió d'obra pública, no només ha minvat les arques públiques, sinó que també ha introduït distorsions en el model productiu, l'impacte del qual és més fàcil de calcular en generacions que en diners.

En la dinàmica del 3%, les empreses del nostre país que han volgut optar a contractes públics no han rebut cap incentiu per destacar sobre la base de la innovació o la utilitat dels seus serveis o productes, sinó que se'ls ha demanat que juguin a un altre joc –el de vendre silenci i falsificar factures. Si l'únic criteri per comprar un producte o servei és la grandària de la comissió, què hi fa si el producte és el millor o el pitjor? Quan l'important són les prebendes, el millor oli és sempre el de colza, el millor ciment és el que té aluminosi i el millor pont el de Calatrava. Com que aquestes condicions no es fan públiques al BOE ni al DOGC, la manera d'accedir a les veritables taules de negociació ha estat el cultiu de la proximitat amb el poder i els seus brokers o tresorers. Aquesta manera de seleccionar els proveïdors oblida totes les empreses i persones sense accés a aquestes xarxes de proximitat o sense voluntat d'encobrir la corrupció. Deixa a la cuneta la capacitat d'innovació del país, que es veu obligada a abandonar o emigrar.

S’imaginen com de millors serien les infraestructures, els menjadors escolars, els processos i els serveis que tindríem si els haguéssim encarregat als veritables guanyadors dels concursos, i no als amiguets? Qui ens tornarà el talent malgastat de la generació més ben preparada de la història del nostre país, a qui se li ha negat la possibilitat de participar de la nostra economia? Fins i tot quan la capacitat d'innovació de nous actors no corromputs ha aconseguit escapar de l'ostracisme, l'aliança de donants i donats ha creat mecanismes legals per treure-se'ls de sobre. Com en el cas de les energies renovables, ofegades en lleis absurdes. Ja ens van advertir que trencar pactes de silenci pot sortir molt car –si cau una branca, cauen totes.

Finalment, la corrupció augmenta la desigualtat i perverteix la progressivitat del sistema fiscal. Com que els beneficis de la corrupció tendeixen a repartir-se entre grups socials ben connectats amb el poder i per tant amb ingressos superiors a la mitjana, els amiguets són els que aconsegueixen els contractes més lucratius, i es carreguen pel camí la capacitat pública per distribuir els recursos i la càrrega fiscal de forma eficient. Cada punt d'augment de la corrupció, de fet, augmenta en set punts el coeficient de Gini de desigualtat. Déu n'hi do.

La mala notícia és que el mal ja està fet i és irreparable, tant en termes socials com econòmics. La bona notícia és que la gasolina d'aquestes dinàmiques són els nostres vots, i que en cada votació podem donar-nos l'oportunitat de tornar a començar.

Gemma Galdón és doctora en Polítiques Públiques.