Mario Vargas Llosa: “Arribo als 80 en un estat meravellós”

Aquest és Mario Vargas Llosa de cos sencer, l'escriptor de ficcions i l'home. Al març farà 80 anys; la seva vida personal ha conegut una transformació radical, que inclou una nova relació sentimental que ha fet parlar més del que ell hagués imaginat mai, i ara la seva editorial, Alfaguara, anuncia que quan el Nobel de Literatura peruà faci aquesta edat sortirà al carrer a tot el món de parla espanyola el seu últim llibre, la novel·la Cinco esquinas. En aquesta obra, com a Conversación en La Catedral o en La ciudad y los perros, Vargas Llosa torna a la seva terra, el Perú, el fonament de la seva narrativa i el gran pesar i el gran goig del seu cor i de la seva memòria. Aquesta entrevista versa sobre els temes cabdals de la seva escriptura, perquè li ha servit i li serveix escriure, i sobre aspectes actuals de la seva vida personal. La va concedir a EL PAÍS, el diari en el qual col·labora, diumenge passat al migdia a l'apartament on viu a Nova York, on fa classes a la Universitat de Princeton. Abans i després de la conversa, que es transcriu aquí tal com va ser i íntegrament, el personatge i la persona s'ajunten en un exercici extraordinari de memòria, de petits detalls, d'històries que descriu, oralment, amb la precisió que després es coneix per l'extrema eficàcia narrativa, descriptiva, que hi ha en la seva obra completa. Per això la primera pregunta va sobre la seva memòria.

PREGUNTA. D'on li ve la capacitat per recordar tantes coses?

Resposta. No creguis, recordo les coses que tenen a veure amb la meva feina, les molt personals o familiars, i n'oblido moltíssimes més de les que recordo, a tots ens passa. Sí, m'he adonat que recordo moltes imatges, episodis que es converteixen després en matèria primera per al meu treball.

P. Com funciona això?

R. D'una manera totalment inconscient. Com tothom, visc tota classe d'experiències, però n'hi ha algunes que la imaginació rescata, preserva, i de sobte d'aquestes imatges comença a sorgir una espècie de fantasia, però sense que jo me n'adoni. Fins que de sobte m'adono que he estat treballant inconscientment en alguna petita història, molt embrió d'història, a partir d'algun fet viscut, sentit o llegit. Sempre m'ha semblat molt misteriós el començament de totes les coses que he escrit, perquè certs fets tenen la facultat d'encendre la imaginació, posar en moviment la fantasia. Segurament és perquè les experiències toquen algun centre vital molt important, però que està enfonsat en el subconscient. Mai he sabut exactament per què certes experiències tenen aquesta facultat i per què tantíssimes altres no.

P. Quin creu que és aquest centre vital?

R. No ho sé, probablement si ho sabés, el mecanisme no funcionaria amb aquesta naturalitat. Té a veure amb alguns fets clau que constitueixen la personalitat, la font del que és la psicologia d'un personatge. El que sé és que sempre ha passat així, sempre és alguna cosa viscuda el punt de partida de la fantasia, de la imaginació que està darrere de les novel·les, de les històries. De les obres de teatre també. Crec que no dels assajos; els assajos són molt més racionats, tries els temes sobre els quals vols escriure, però en el cas de la ficció no tries, els fets trien la persona i l'empenyen en determinada direcció. Encara que a partir de llavors comences a treballar amb una gran llibertat, crec que el punt de partida no és lliure, és una cosa que la realitat imposa a través de l'experiència viscuda.

P. En el seu cas, la realitat té a veure moltes vegades amb la seva joventut o infància, però també amb la realitat peruana.

R. Sí, sí, els anys de formació de la personalitat són els anys de la joventut, aquests jo els vaig viure al Perú i són els que més m'han marcat. Els meus primers 10 anys els vaig passar a Bolívia, una època que recordo com totalment feliç, i mai se m'ocorreria explicar una història inspirada en uns fets d'aquells anys, tal vegada perquè vaig ser feliç, perquè vaig viure sense cap tipus de traumes. Crec que les experiències traumàtiques són molt més fecundes per a un escriptor, almenys per a un escriptor modern, que les experiències felices. Les experiències que per mi són més fecundes des del punt de vista literari tenen a veure amb conflictes, traumes, amb moments difícils, amb algun tipus de frustració o esquinçada; o també de gran exaltació. No són fets convencionals, aquells fets que no deixen una gran petjada en la memòria; són fets més aviat conflictius i moltes vegades traumàtics.

P. Aquest és el cas de Cinco esquinas?

R. El cas de Cinco esquinas és molt interessant; a diferència d'altres històries, no tinc gaire clar com es va anar insinuant en mi la idea d'aquesta novel·la. Va començar amb una imatge més aviat eròtica de dues senyores amigues que de sobte una nit, d'una manera impensada per a ambdues, viuen una situació eròtica. Com que era una imatge que em perseguia, vaig començar a escriure-la, i aquest va ser el punt de partida. Després es anar convertint en una història policial, gairebé en un thriller, i el thriller es va anar transformant en una espècie de mural de la societat peruana en els últims mesos o setmanes de la dictadura de Fujimori i Montesinos, en un moment en què el sistema que havien construït començava a trencar-se pertot arreu. I enmig d'una gran violència, una violència múltiple pel terrorisme; també per la violència de la repressió policial i militar i el gran desconcert, descoratjament psicològic i polític col·lectiu i individual que vivia el Perú. I això és el que ha resultat. Cinco esquinas va ser un barri important de Lima; hi havia les principals ambaixades, la de França, Gran Bretanya i els EUA; un barri que a la colònia havia tingut una gran vitalitat, potser les principals esglésies colonials de Lima són a Cinco esquinas. Després va decaure brutalment, encara que al començament del segle XX va tenir una espècie d'apogeu d'una altra índole perquè es va convertir en el barri del criollisme, de la música peruana, dels grans guitarristes… Després va continuar la seva decadència fins a convertir-se en un barri molt perillós, amb molt comerç de narcotraficants i molta delinqüència pública. Tant que l'última vegada que vaig ser a Lima vaig estar dues o tres vegades caminant pel barri i a plena llum del dia em van advertir que no havia d'anar per allà perquè era molt perillós, perquè em podien assaltar, i que aquí només estaven segurs els del barri. Em va semblar que en tot això hi havia com un símbol de la societat i de la problemàtica peruana i em va agradar la idea que la història s'anomenés Cinco esquinas com un barri que d'alguna manera és emblemàtic de Lima, del Perú i també de l'època en la qual està situada la història.

Mai he tingut l'exaltació, les il·lusions que tinc avui dia a una edat en què no sol haver-hi tants entusiasmes”

P. El Perú mai es dissol en vostè.

R. No, no, les experiències bàsiques, que són les de la formació de la personalitat, les vaig viure al Perú. Vaig conèixer el Perú quan ja tenia 10 anys; abans havia viscut a Bolívia i sempre amb la idea que el Perú era el meu país, la meva pàtria. I vaig tornar a un país en què a Piura em consideraven un estranger perquè parlava com un noi bolivià i els companys de l'escola es burlaven de mi, deien que parlava com els serranitos.

P. Els qui han llegit Cinco esquinas diuen que té una forta càrrega eròtica i també…

R. Doncs sí, sí! Una de les cares de la història és una relació eròtica molt forta que segurament és com un refugi. Quan no pots escapar de la realitat per altres mitjans, l'erotisme és una manera d'escapar de la realitat, de no viure la realitat que rebutges. Però sí que hi ha un tema a Cinc cantonades que penetra, que impregna tota la història, és el periodisme, el periodisme groc. Va ser un cas molt interessant perquè la dictadura de Fujimori, sobretot amb Montesinos, l'home fort de la dictadura, va utilitzar el periodisme groc, el periodisme d'escàndol, com una arma política per desprestigiar i aniquilar moralment tots els seus adversaris. Ell contractava periodistes, pagava òrgans de premsa perquè aniquilessin moralment als adversaris i crítics. Això va embrutar terriblement el periodisme, va donar al periodisme una dimensió canalla, vil. En cap de les experiències dictatorials que ha viscut el Perú el periodisme s'havia convertit en un instrument tan eficaç per fer callar i liquidar l'oposició sense fer política aparentment, simplement descobrint que els opositors eren escandalosos, lladres, pervertits… En fi, tot un seguit de calúmnies vils impregnaven qui s'atrevia a enfrontar-se i criticar el règim. Aquest és un dels temes centrals de la història. Al mateix temps també hi ha l'altra cara, com el periodisme, que pot ser una cosa vil i bruta, pot convertir-se de sobte en un instrument d'alliberament, de defensa moral i cívica d'una societat. Aquestes dues cares del periodisme, que no només apareixen al Perú, sinó a tots els països i societats del món, són un dels temes centrals de Cinco esquinas.

P. Vostè sofreix ara l'embat del periodisme canalla.

R. De la tafaneria periodística, sí, sí.

P. Com se sent sobre aquest tema?

R. Sabia que amb aquesta nova relació hi hauria certa repercussió de tipus periodístic, però mai de la vida vaig imaginar que tindria aquesta repercussió continental, que hi hagués una especulació periodística semblant al seu voltant. Tant per la Isabel [Preysler] com per mi ha estat molt, molt pesada en aquests últims mesos. Bé, és una realitat del nostre temps, m'ha permès conèixer una mica millor un ofici que és el meu també. El periodisme ha estat central en la meva vida, ha estat company de la meva vocació literària des que era pràcticament un nen, perquè vaig començar a fer periodisme quan estava encara a l'escola i mai he deixat de fer-ho fins avui. És clar, jo he conegut sobretot la millor cara del periodisme. Ara m'ha tocat viure la pitjor i comprovar que el periodisme com a espectacle no només està present en el periodisme especialitzat en l'escàndol, en la tafaneria, sinó que el periodisme més seriós es contamina també per aquesta necessitat contemporània que el periodisme sigui entretingut, divertit; que la primera missió ja no sigui informar, sinó entretenir els lectors, oïdors o espectadors. Crec que és una realitat del nostre temps. I sense adonar-me'n això ha anat impregnant molt la història que vaig escriure, mai havia pensat que fos una història sobre el periodisme ni sobre aquesta deriva del periodisme modern.

P. El llibre ha estat impregnat per la realitat que a vostè mateix li ha anat succeint.

R. Per la realitat viscuda, sí, sí. No només en els aspectes negatius, també en aspectes positius de l'experiència que he viscut, aspectes summament exaltants, rejovenidors, per descomptat.

P. L'ha ferit tot això?

R. No, ferit no! M'ha sorprès molt i m'he vist molt desconcertat amb aquesta transgressió de la privadesa. Em van enviar els retalls d'una revista en la qual m'havien fotografiat tallant-me els cabells en una perruqueria, sortint d'aquest edifici en anar a caminar els matins. Mai vaig descobrir que hi havia un fotògraf! Surto a les sis del matí, i a aquelles hores ja hi havia un fotògraf que després es va ficar a la perruqueria on m'estava tallant els cabells. És sorprenent aquesta branca de periodisme que pràcticament no té res a veure amb el periodisme d'informació, de comentari, el periodisme que té la vocació de defensar o criticar certes coses. No, no. Es tracta d'entrar a la privadesa per la curiositat malsana que la privadesa de les persones desperta en moltíssima gent, i potser en tota la gent, des de la més culta fins a la més inculta.

P. Una privadesa de tota la seva família.

R. Han seguit absolutament tota la família, tothom ha hagut de pagar una mica les coses que feia jo. Ho sento moltíssim, però no hi havia manera d'evitar-ho, i crec que en la vida present no hi ha manera d'evitar-ho. Una de les característiques de la vida present és que la privadesa ha desaparegut, ja no existeix, hi ha una tecnologia capaç de transgredir la privadesa a tots els nivells. Això té efectes econòmics, polítics, culturals, però una de les conseqüències és que el que enteníem per privadesa, purament i simplement, ja no existeix.

P. En certa manera l'ha vingut a trobar el mateix que vostè anunciava en el seu llibre La civilización del espectáculo.

R. Bé, doncs m'ha tocat viure-la! És un llibre que vaig escriure perquè realment crec que és un problema del nostre temps, i de sobte certes circumstàncies de la meva vida privada han fet que visqués des de dins, des del cor mateix, La civilización del espectáculo.

Escriure és un refugi extraordinari per trobar la pau en moments de desassossec i incertesa”

P. Els llibres, l'escriptura, serveixen per asserenar-lo en moments així?

R. Sí, molt. Escriure és un refugi extraordinari per trobar la pau, la calma en moments de gran desassossec, d'incertesa. Sí, escriure, tancar-me al món que estic tractant d'inventar m'arrenca de la problemàtica personal i em fa viure la fantasia. Mentre estic escrivint em sento invulnerable; quan deixo d'escriure, les coses canvien [rialles]. El que no voldria és donar-te una idea falsa i dir-te que aquesta època per a mi ha estat desastrosa. D'una banda ha estat molt complicada i molt difícil per moltíssimes raons, però per una altra ha estat una època meravellosa de la meva vida i voldria que quedés molt clar. Mai he tingut l'exaltació, l'entusiasme, les il·lusions que tinc avui dia a una edat en la qual generalment ja no hi ha tants entusiasmes [rialles].

P. Deia que a aquesta edat voldria estar amb un gran danès i hibernar.

R. Qui hauria dit que estaria vivint una gran passió i organitzant la meva vida com si anés a viure eternament!

P. Potser viu eternament escrivint.

R. [Rialles]. Tant de bo!

P. Com l'ha deixat l'escriptura de Cinco esquinas?

R. Com tots els llibres que he escrit, excepte potser La casa verde, on crec que hi ha un endolciment exagerat amb la prosa, amb el mitjà, amb l'instrument. En tots els meus llibres la prosa ha tractat de ser funcional, estar al servei d'una història i no la història al servei d'una demostració de tipus retòric. No. Excepte a La casa verde, potser aquí sí que es pot dir que la història serveix tant a la forma com la forma a la història. A Cinco esquinas, com en les novel·les anteriors, la prosa tracta de ser invisible, de desaparèixer darrere de la història que explica perquè sigui la història la que sembli viure per si mateixa. El mètode flaubertià, que ha estat sempre el meu. Però tenia un problema a resoldre: la diversitat que té la societat peruana; els peruans d'una classe social encastellada, els de classe mitjana i els d'un mitjà popular no parlen exactament de la mateixa manera, hi ha moltes diferències i modismes. Hi ha una naturalesa del llenguatge que expressa claríssimament aquesta situació social, econòmica o cultural, és una cosa que he tingut molt present i al mateix temps he evitat molt ser folklòric, que la manera de parlar fos al final més important que el propi personatge, que es lluís ja despresa del propi personatge. No, és una cosa amb la qual sempre he estat en contra i crec que la meva generació ha estat una generació d'escriptors que va reaccionar moltíssim contra això, l'explotació del color local, contra aquella espècie de striptease lingüístic que feia tota la literatura criollista, localista. Ha estat un treball del llenguatge perquè fos el més invisible possible, però que al mateix temps servís molt per mostrar les diferències socials, econòmiques i culturals d'una societat tan complexa i diversa com la peruana.

P. La gent pot tenir la temptació de pensar que aquesta excursió eròtica que constitueix també la novel·la és una novetat. Evidentment, no ho és, perquè estan Los cuadernos de don Rigoberto, Elogio de la madrastra, Las aventuras de la niña mala…

R. Carmen Balcells, pobra, una amiga tan volguda, va ser una de les primeres a llegir Cinco esquinas en manuscrit i em va preguntar: “Les escenes eròtiques les has escrit recentment o les has escrit abans de…?” [Rialles]. Li vaig dir que aquesta era una pregunta insolent que no li respondria. [Rialles].

P. Ni ara tampoc.

R. [Rialles]. No, tampoc.

P. Però és cert que sempre ha tingut l'erotisme com una línia. La niña mala, per exemple.

R. Quan estava a segon o tercer any d'universitat vaig treballar com a ajudant de bibliotecari al Club Nacional, el club de l'oligarquia peruana en aquella època, i allà vaig descobrir l'erotisme literari en la seva branca francesa. El vaig llegir perquè hi havia una col·lecció meravellosa de literatura eròtica francesa. En algun moment, un bibliotecari havia adquirit, entre altres coses, tota la col·lecció dels mestres de l'amor, que va dirigir Apollinaire, prologada per ell, amb molts llibres anotats per ell. En aquella època, igual que els grans mestres de l'erotisme del segle XVIII, jo vaig arribar a creure que l'erotisme era la força revolucionària principal d'una cultura, d'una època, i que a través de l'erotisme es podia transformar una societat tan profundament com amb una revolució política. Era una gran ingenuïtat, però sempre he cregut que l'erotisme d'alguna manera expressa profundament les limitacions, les llibertats, les repressions que viu una societat. Sí, l'erotisme ha estat molt present dins d'una literatura que ha tingut molta fascinació sempre pel que és la lluita contra les repressions, els prejudicis, contra la deformació de l'ésser humà per raons religioses o ideològiques. Sí que crec que la llibertat s'expressa també al llit, que el llit és on es manifesta el grau de llibertat que existeix, igual que el grau de repressió, de limitació dels instints, dels desitjos que expressa tota una societat.

P. Farà 80 anys.

R. No m'ho recordis, per favor. Si ets el meu amic, no sé per què m'ho recordes! [Rialles].

P. Sí, és interessant constatar que no ha deixat de treballar mai.

R. Ni pararé, ni pararé!

P. Recorda que hi hagi hagut algun moment de davallada en la seva vida, una interrupció?

R. Sí, hi ha hagut moments de gran depressió que he superat ràpidament i en gran part gràcies a la meva vocació. La meva vocació és la gran defensa que jo he tingut contra la desmoralització, la depressió. Fa poc he vist a Nova York la magnífica exposició sobre Hemingway. És impressionant comprovar com d'una banda existeix la cara pública d'aquest personatge, un aventurer, boxejava, caçava, pescava, corria tota classe de riscos, feia l'efecte de ser un home que vivia la vida en tota la seva riquesa. I en realitat t'adones que era una façana, que darrere d'això hi havia un home estripat, amb depressions, desmoralitzacions, que buscava en l'alcohol una espècie de salvació que no aconseguia, que la lluita contra la impotència, contra la falta de memòria, va ser un drama dels últims 10 anys de la seva vida i que, al final, acaba matant-se derrotat pels dimonis dels quals no va poder alliberar-se mai. Hi ha un moment, en què la literatura ja no li serveix, ja no el defensa, ja no el redimeix. Jo espero que en el meu cas mai arribi aquell moment. Al mateix temps un ha d'acceptar la mort, no té sentit rebel·lar-se contra l'irremeiable, però és molt important arribar viu fins al final, no morir-se en vida, és l'espectacle més trist que pot donar un ésser humà, perdre les il·lusions, convertir-se en un ésser passiu. Hi ha moltíssims casos i no només d'escriptors, però és l'espectacle que sempre m'ha semblat més lamentable. A mi m'agradaria arribar viu fins al final. Recordo la matinada en la qual em van dir que m'havien donat el Premi Nobel de Literatura perquè immediatament vaig pensar: “No deixaré que aquest premi em converteixi en una estàtua, en una espècie de figura de cartró pedra, seguiré viu fins al final actuant i escrivint amb la mateixa llibertat amb la qual escrivia abans de rebre'l”. Hi ha la idea que el Premi Nobel et converteix en una estàtua i que et mors en vida, doncs, no!, no ha passat i espero que no passi. I espero que la mort arribi com una espècie d'accident…

P. Com deia Alberti, mentre està conversant.

R. Així és. Em sembla la forma ideal de morir, amb una vida que fins al final hagi estat una vida intensa, esplèndida.

P. El 1990 va tenir un incident públic important, va perdre les eleccions al Perú. Llavors va fer unes declaracions a la revista Paris Review que sempre m'ha cridat l'atenció: “Em nego a admetre la possibilitat que ja he deixat enrere els meus millors anys i no ho admetré ni encara que em veiés enfrontat a les evidències”. El periodista després li pregunta per què escriu i vostè contesta: “Escric perquè sóc desgraciat. Escric perquè és una manera de combatre la dissort”.

R. És una gran injustícia dir que sóc desgraciat, la vida ha estat molt generosa amb mi, m'ha donat coses meravelloses com, per exemple, poder dedicar-me a escriure, poder dedicar la meva vida al que m'agrada, el millor que li pot passar a una persona. He tingut moltíssimes experiències meravelloses. No sóc desgraciat, el que passa és que ningú que no sigui un ximple és feliç sempre, és impossible ser feliç sempre, però crec que he viscut més moments de felicitat que moments de dolor i de sofriment, sens dubte. Crec que estic arribant als 80 anys en un estat realment meravellós de vida, de vitalitat, obert al món, vivint experiències riquíssimes que em rejoveneixen i que, sobretot, em donen una gran força per fer projectes com si no hi hagués límits. És el millor que li pot ocórrer a una persona.

No podria jutjar la meva obra en comparació amb d'altres. La meva obra és el que jo sóc i jo no sé exactament com sóc”

P. A mesura que ha passat el temps, els seus llibres han anat sent més lluminosos i més aventurers, tant els de ficció com els de no ficció.

R. Potser puc viure ara més aventures amb la imaginació, amb la fantasia que en la realitat. Tinc certes limitacions que imposa l'edat, però la veritat és que, malgrat això, procuro també no quedar-me immòbil ni intel·lectualment ni físicament, és important moure's, sempre m'estic movent i em seguiré movent mentre pugui.

P. Volia dir que a La ciudad y los perros, a La casa verde i sobretot a Conversación en La Catedral, Mario Vargas Llosa analitza o mira la realitat amb certa malenconia, com es diu al principi de Conversación en La Catedral. I en aquests llibres hi ha com una lluita de l'autor per narrar per què no li agrada la realitat que veu. No obstant això, després ha estat a l'Amazònia, al Congo, ha buscat Paul Gauguin, ha buscat en l'aventura dels altres l'aventura pròpia.

R. Sí, això és molt exacte, he buscat en l'aventura dels altres l'aventura pròpia, experiències que per descomptat m'hagués agradat viure. Molts dels personatges històrics que apareixen en les meves novel·les són personatges que d'alguna manera m'hauria agradat encarnar, no només bons, sinó mals personatges també en el que representa viure una mica en els límits, més enllà dels límits, trencant els límits. És un tipus de personatge que sempre m'ha fascinat en la literatura i per descomptat en els meus propis personatges hi ha un ressò d'aquesta actitud. Però la gran aventura de la meva vida ha estat la literatura, sens dubte, no només el que he escrit, sinó el que he llegit. La lectura, experiència fonamental per a mi, m'ha fet viure d'una manera meravellosa, i per això veig amb certa angoixa la possibilitat que la lectura pogués anar, no desapareixent, però sí empobrint-se cada vegada més, arribant a menys gent. La lectura ha estat una font tan rica de gaudi, de plaure, justament de viure les vides intenses de l'aventura, que s'encegaria una font fonamental de la vida si la lectura passés a ser en el futur una activitat de minories, de catacumbes.

P. Aquests llibres primitius tan densos i preocupats per la realitat, sobretot Conversación en La Catedral, La casa verde o La ciudad y los perros, com el van deixar com a ésser humà? Com el van fer com a persona?

R. Són llibres que em van fer madurar molt, entendre millor el món en què vivia. Aquesta és una de les funcions que té la literatura; la que escrius i la que llegeixes et situa molt millor al món, no dic que et doni seguretats perquè de vegades et dóna moltes incerteses, però crec que entenc molt millor el món gràcies a allò que he llegit i a allò que he escrit que abans que llegís o escrivís certes coses. Et dóna una certa perspectiva sobre la realitat, sobre l'experiència humana; també sobre la vida política i la societat que no necessàriament es tradueix en conformisme, però sí en més comprensió, més total. I potser menys intransigència que la que tens quan ets jove enfront de la cosa complexa, diversa, que són les relacions humanes. Espero que també s'hagi reflectit en el que escric, és per descomptat una actitud meva enfront de la vida, sóc menys intolerant que quan era jove, potser perquè veig que les coses són menys terribles des del punt de vista social i polític al meu propi país, a Amèrica Llatina, del que eren quan jo era jove. Quan era jove tenia la sensació que no hi havia sortida i la desesperació està molt present a La ciudad y los perros; potser a Conversación en La Catedral també hi ha un pessimisme molt profund que ara ja no tinc. Quan vaig sortir del Perú, el 1958, sí que la tenia, volia escapar com d'una espècie de presó perpètua de la qual si no sortia, mai seria un escriptor, mai tindria la possibilitat de la felicitat. Ara no tinc aquesta actitud, hi ha hagut i hi ha un progrés al Perú i a Amèrica Llatina, estem molt lluny d'aconseguir l'ideal, per descomptat, però sens dubte hi ha hagut un progrés, i crec que al món també.

P. A El pez en el agua es nota la malenconia l'escriptura de la qual coincideix amb el moment en el qual intenta anar al Perú i no obstant això…

R. …perquè El pez en el agua és un llibre testimoni d'un fracàs. Va haver-hi una oportunitat, una mobilització de moltíssima gent per fer un gran esforç de modernització del país, i vam fracassar. Vam fracassar en una campanya electoral, però això no vol dir res, a la llarga el Perú ha avançat. Moltes idees que vam defensar els qui ens vam embarcar en aquesta aventura del Moviment Llibertat i el Front Democràtic han prosperat, si no exactament com nosaltres ho projectem, sí a poc a poc, han anat sent acceptades per la mateixa societat, la societat s'ha mogut en aquesta direcció i hi ha hagut progressos indiscutibles, al Perú es viu molt millor avui que en l'època de la dictadura. El que passa al Perú passa a la major part dels països d'Amèrica Llatina, sense enganyar-se respecte dels enormes problemes, però és preferible tenir governs democràtics, encara que siguin corruptes, que dictadures, que també són sempre corruptes i,a més, més brutals i sanguinàries. És preferible anar avançant a poc a poc i renunciar a la idea de la utopia social si la utopia social només ens ha portat guerres civils, repressions brutals i governs dictatorials. En tots aquests sentits hi ha un progrés a Amèrica Llatina i al món, encara que han sorgit desafiaments enormes, problemes enormes. Això és la vida, la vida serà sempre això i no canviarà. I tenim també la literatura, que crec que és la millor manera de mantenir viva l'esperança, l'esperit crític, i un refugi meravellós per quan ens sentim sols, deprimits, desmoralitzats, derrotats. La literatura ens redimeix, ens salva. Cal defensar-la perquè no desaparegui.

P. En molts textos seus s'adverteix una actitud força flaubertiana, referida a la seva manca de talent, segons vostè, que ha hagut de lluitar per fer…

R. És una cosa més que li dec a Flaubert, haver demostrat que si no tenies un talent natural, que si no naixies geni, podies arribar a ser un bon escriptor a força de perseverança, de tossuderia i d'esforç. És la gran lliçó de Madame Bovary, una novel·la escrita per un home que al mateix temps que escriu va conquistant i construint mil·límetre a mil·límetre el seu geni, amb un esforç gegantesc a força de voluntat, de tossuderia, de feina. Aquest és el gran ensenyament. Era un gran pessimista, un escèptic terrible, però ens va demostrar que el geni es podia construir si no el tenies. Una lliçó absolutament fonamental per a mi.

P. La veritat és que els primers llibres grans també semblen un exercici d'estil per demostrar-se a vostè mateix que ho pot fer.

R. Un esforç enorme. Sempre tinc la idea de la novel·la total, la novel·la com una obra d'art en la qual la quantitat és un factor essencial de la qualitat, i que mentre més nivells de realitat s'expressen en una novel·la, més gran és la possibilitat que la novel·la sigui millor. Sí, he treballat moltíssim i crec que està molt present al llarg de tot el que he escrit, però en literatura no hi ha regles fixes i les excepcions són tan importants com les regles. Pot haver-hi una petita obra que simplement mostri un fragment mínim de realitat i que la mostri amb tant talent, amb tanta bellesa i intensitat que aquella obra sigui una gran obra. La metamorfosi és un llibre absolutament genial, o El vell i el mar, i són petites històries, però que tenen la capacitat de simbolitzar la condició humana, el millor que hi ha en l'ésser humà. O també el pitjor. Sí que crec que la novel·la total és un ideal, però de cap manera l'únic ideal en literatura, hi ha petites obres mestres que ho són.

P. A hores d'ara, de debò segueix creient que no té talent?

R. No tinc talent natural, em costa escriure, cada vegada em costa més, suposo que perquè el sentit autocrític s'ha aguditzat amb els anys i la pràctica, però em costa una feina enorme. Practicar tants anys la literatura no m'ha donat més facilitat, més seguretat, en absolut; quan començo una història tinc la mateixa inseguretat, aquella espècie d'indefensió que sentia quan escrivia els meus primers textos. Això no ha canviat, feliçment, perquè crec que l'esforç t'exigeix una convicció, una passió que tant de bo mai se m'acabi. Per a mi mai ha estat una cosa mecànica escriure, ni tan sols un text petit ni els articles que escric, sempre em bolco d'una manera íntegra, total, en la feina.

P. En algunes de les seves declaracions i en textos escrits per vostè hi ha una competència entre dos grans llibres seus, Conversación en La Catedral i La guerra del fin del mundo. De vegades sembla que entre els seus llibres que no cremaria hi ha Conversación en La catedral i altres vegades La guerra del fin del mundo.

R. Són dels que més feina m'ha costat escriure, molt difícils d'escriure per diferents raons, per la història, per on estaven situades, pel contingut històric, m'han costat un esforç enorme. És molt difícil per a un escriptor dir quin llibre dels seus salvaria perquè tots han representat un període de vida, de dedicació, de lliurament i d'il·lusions, és com demanar-li a algú que triï entre els seus fills a quin salvaria o mataria. No pots decidir-ho amb objectivitat, és impossible; quan cito aquests llibres és simplement per l'esforç que em van costar i el temps que els vaig dedicar, cosa que no vol dir que siguin els millors que he escrit, no necessàriament.

P. Seria legítim pensar que el temps tant com la realitat han afectat aquests llibres?

R. Quan surt, Conversación en La Catedral té molt pocs lectors, és la realitat; alguns crítics l'elogien, però molts no, pensen que és excessivament fosc, difícil, que planteja massa esforç al lector. No obstant això, l'alegria que a mi m'ha donat és que ha estat un llibre que ha anat conquistant lectors a poc a poc i que és una novel·la que està viva perquè sempre es reedita, fins i tot els crítics ja en tenen una opinió favorable. Me n'alegro molt, sens dubte és un dels llibres que més feina em va costar escriure i en el qual vaig estar treballant al principi una mica a cegues, sense saber com podria integrar tota aquella matèria anecdòtica que tenia. Per això dic que si haig de quedar-me amb un, potser em quedaria amb aquest.

P. Podríem pensar que és un llibre hereu d'aquell moment literari que hi ha al voltant de la seva escriptura.

R. Segurament, els llibres et reflecteixen també l'època en què s'escriuen. Hi ha un moment d'idolatries a Amèrica Llatina, la dels escriptors llatinoamericans amb les formes, precisament per distingir-se dels escriptors anteriors que menyspreaven tant la forma i pensaven que era el tema el que determinava l'èxit o fracàs d'una història. La meva generació descobreix que no, que és la forma el que determina l'èxit o fracàs d'una història. Aquell endolciment amb la forma, amb el llenguatge, amb l'estructura, l'organització del temps d'una història, es reflecteix molt a La casa verde. De cap manera rebutjo aquesta novel·la, però és una novel·la en la qual crec que la forma és un personatge, un tema de la història, i és l'únic cas entre totes les coses que he escrit del que es pugui dir això.

Mai vaig imaginar que aquesta nova relació tindria aquesta repercussió. M'ha permès conèixer millor un ofici que és el meu”

P. Creu que un no surt indemne d'una gran novel·la? Una frase que no sé si és seva o de Hemingway.

R. No sé si és meva, tant de bo ho fos, em sembla molt bonica, és la pura veritat. Crec que un no surt indemne d'una novel·la. Llegir El Quixot, Els miserables, Guerra i pau, Madame Bovary et transforma… Han estat experiències absolutament fonamentals. Abans segurament haver llegit La condició humana, de Malraux, un llibre que crec està molt injustament descurat, considerat més aviat menor, crec que és una de les grans novel·les del segle XX, l'he llegit diverses vegades. I no només novel·les, he llegit llibres de crítica; assajos com Hacia la estación de Finlandia, d'Edmund Wilson, l'he llegit dues o tres vegades i crec que m'ha marcat enormement per l'extraordinària vitalitat que té. És un assaig sobre com neix la idea socialista, en què es transforma, quins fenòmens socials i culturals genera. És un llibre en el qual les idees són com a personatges, éssers de carn i os que viuen aventures, tenen efectes socials, polítics, meravellosament escrit. M'ha marcat molt. També certs assajos de Bataille, com La literatura i el mal, un llibre que vaig llegir en estat de tràngol perquè em va revelar un aspecte de la literatura que jo crec que existeix i que Bataille va veure meravellosament: que en la literatura s'expressa una cosa que només es pot expressar en la literatura. Ell deia que els fons reprimits que permeten la vida en societat, tot allò que si tingués dret de ciutat provocaria hecatombes, catàstrofes, faria que ens matéssim tots, certs instints, desitjos que són aquí i no podem eradicar sumits en el fons de la nostra personalitat, troben en la literatura un camí privilegiat per expressar-se. Em va semblar tan absolutament exacte que estic segur que aquell assaig m'ha enriquit, s'ha d'expressar en el que escric encara que jo mateix no sigui conscient de com.

P. Durant els seus primers escrits sobre les seves influències literàries ha anat anomenant sempre als mateixos, Faulkner, John Dos Passos…

R. …seria molt injust que no els anomenés.

P. Vull dir que ha estat molt consistent, fins i tot Sartre, al qual va abandonar, però que segueix sent aquí. S'ha diluït ja tota la influència i ara hi ha un estil Vargas Llosa? Se sent el titular d'un estil?

R. No, en absolut, i si el tingués, no podria adonar-me en què consisteix. Borges diu que quan et mires al mirall no saps com és la teva cara. És molt exacte, quan escrius no saps com escrius, ho senten els lectors, els crítics, poden establir diferències, similituds, però un mateix és totalment incapaç de fer-ho. No podria jutjar la meva obra en comparació amb altres, no tinc distància amb la meva obra, la meva obra és el que jo sóc i jo no sé exactament com sóc.

P. Creu que ja ha fet el que havia de fer?

R. No. Encara no, i espero seguir fent-ho [rialles], espero que el meu millor llibre sigui el proper que escrigui, que no estigui enrere, sinó per davant, que sigui un desafiament i que la mort em pesqui escrivint el meu millor llibre. Aquest és el meu gran somni.

P. Ha escrit un llibre fonamental, El pez en el agua. Les dues situacions que descriu en aquest llibre, la seva joventut i la seva aspiració a ser president del Perú, acaben de la mateixa manera, en un viatge a París. Ara ha canviat de vida, ha acabat un llibre, ha mort una de les seves grans amigues, Carmen Balcells…

R. … i no només amiga, una persona que ha estat fonamental en la meva feina i en la meva vocació. Ha estat fonamental en la vida cultural i literària de la meva llengua, d'Espanya i d'Amèrica Llatina, i a la qual estic segur que en un futur haurem de rendir-li molts homenatges.

P. Acabo. Sent que està al mig o a punt d'un d'aquells viatges que narrava a El pez en el agua?

R. Doncs estic viatjant, crec que el viatge ja l'he emprès, l'estic fent, la meva vida privada ha sofert una espècie de transformació molt profunda, sóc immensament feliç perquè és una experiència que m'ha enriquit extraordinàriament i l'única cosa que lamento és que la felicitat s'aconsegueixi moltes vegades causant infelicitat al teu voltant. Per descomptat que això ho lamento moltíssim, però em sento molt il·lusionat, realment molt rejovenit, i tinc molta esperança que en el futur això tingui un efecte no només en la meva vida privada, sinó també, i fonamentalment, en la meva feina d'escriptor.